PASSEJANT AMB L'INDIKETA



Aquest llibre, a mode de visita guiada dramatitzada, pretén endinsar-vos en la cultura ibèrica a partir del jaciment d’Ullastret amb les explicacions d’en Joaquim Barquets i Rosselló, mestre a punt de jubilar i d’establir-se a Torroella de Montgrí, la seva vila natal. 
Al no poder-lo publicar us el mostro en  en aquest bloc.

Us he d'explicar que si l'hagués estat publicat, no hi haurien fotos. sinó dibuixos, que en principi volia encomanar a un il·lustrador . El resultat seria més adequat a la intenció del llibre. 





                                   PASSEJANT AMB L'INDIKETA


                                         De Torroella al jaciment arqueològic d’Ullastret 


Eren les set del matí passades í i ja estava fart de donar voltes al llit; és un fet que em mortifica  des de fa bastant temps, potser anys. Sempre he estat un matiner per vocació, o per hàbit, no ho sé ven bé, però darrerament la medicació que prenc per la tensió arterial, fa que cap a quarts de cinc, les cinc, la bufeta em comenci a donar senyals d’arribar al seu límit de capacitat i fa palesa la necessitat d’evacuar. D’entrada faig com si no me’n adonés, com aquell que no va amb ell la cosa, com si la bufeta no fos meva, quan sé perfectament que al final m’hauré d’aixecar; tot i que en alguna ocasió he aconseguit, a base de concentració, enganyar-la, si mes no, per una estona. Aquell dia ho havia aconseguit, inclús jo diria que em vaig endormiscar una estona.
  Dues pastilles al matí i el protector de l’estomac, amb l’esmorzar, una a l’hora de dinar,  al anar a dormir un altre i  tot sopant la del colesterol, componen el meu menú farmacològic. En èpoques en què l’angoixa em supera, hi he d’afegir a aquest receptari, el tranxilium matinal i vespertí. Ara estic en una d’aquestes.

  Com que estava de baixa, havia anat a passar uns dies a Torroella; allà hi tinc la casa, bastant gran, per cert; a la planta baixa, on antigament hi havia les quadres, adaptades ara, en garatge, celler i un petit taller. Al primer pis, hi ha la cuina, gran i espaiosa, amb una bona taula de treball bons fogons i la  llar, la sala menjador, un estudi o despatx, el meu dormitori i un bany. Al pis de dalt, les antigues golfes, hi ha tres habitacions i un altre bany.
En aquesta casa hi vaig néixer, vaig passar la meva infància i adolescència, fins que l’any 62, per estudiar, vaig anar a Barcelona, i m’hi vaig quedar. Des d'aleshores vinc a passar-hi, les vacances, algun cap de setmana i sempre que necessito allunyar-me una mica de la meva quotidianitat. Al morir els meus pares, després d’un acord econòmic amb els meus germans me la vaig quedar jo i poc a poc la vàrem anar arreglant i adaptant a la crescuda de la família.
  Des de que ens vàrem separar amb la Joana, la meva dona, ara fa uns deu anys llargs, hi vinc més sovint.
  Em va deixar; d’un dia per l’altre. Em va dir que amb mi ja no era feliç i a més, el mes fort, que també li agradaven les dones, que ja no s’ho volia ni s’ho podia amagar més, que s’havia de trobar a ella mateixa. Em va convèncer que seria bo separar-nos, tant per ella com per a mi; i que tots dos ens mereixíem una altra oportunitat. Se’n va anar i jo em vaig quedar, en un principi, amb un pam de nas; més penjat que un fuet. No n’havia donat mai cap símptoma o almenys, jo no l’havia sabut veure. La nostra vida amb els seus alts i baixos, tampoc havia estat tant malament, ella a la seva manera, crec, m’estimava, i jo l’adorava,...l’adoro encara. A nivell sexual, no és que em rebutges, i sabia gaudir com qui més, però si que és veritat que m’evitava tant com podia..... mal de cap, mal de panxa,... avui no em va bé,..... Jo ho atribuïa, a la desgana,  també m’imaginava que  jo no li aixecava gaires passions; ara que, quan teníem el dia, quan coincidíem, l’encontre resultava explosiu, un festival.
  Un temps desprès, un cop paït, vaig entendre moltes coses, i no podia retreure-li res; vàrem quedar molt bons amics, com abans de casats i ara ens ho expliquem tot,....Un parell d’anys desprès va conèixer una noia, bastant mes jove que ella,...un bombonet!!, es diu Maria i viuen juntes; s’estimen i se les veu molt felices; encara que darrerament, alguna cosa no deu anar prou bé, ja que vaig entreveure en el rostre de la Joana, la darrera vegada que la vaig veure, un mal dissimulat malestar.
  Fins aquest estiu, que va venir la Joana sola, venien sempre alguns dies tots els estius i a més,  sovint venien a passar un cap de setmana amb mi i  a finals de novembre, com cada any per Fires, ens reunim tota la família en una de les trobades que fem durant l’any: fills, nets, les dues “mares-avies”-és un dir-, i jo.
Em buscaven novia,.. però, entre que el seu cercle d’amistats femenines, son, en la seva majoria, del gremi, i jo que no estava per la feina, no hi havia rés a fer;  és que em feia mandra!... i també, suposo, que encara mantenia l’esperança que la Joana, algun dia, tornes amb mi; encara que sabia que això era molt difícil que passés.
L’any que ve, quan acabi aquest curs, em vull jubilar -no tindré els seixanta-cinc, però pel que necessito, em quedarà una paga més que suficient-. Tinc la intenció d'establir-me aquí, i posar en practica una de les meves velles fantasies: fer-me “eremita”; bé, encara que  d’una manera bastant “sui generis” doncs estic en una casa d’un carrer no massa concorregut, però en una Vila força gran; més de deu mil habitants, comptant l’Estartit. També m’agrada barrejar-me entre la gent, com per exemple els dilluns a mercat, però d’oient i observador (una manera suau de dir voyeur). Aquests no son impediments, per una vida de solitud, reclusió, contemplació, estudi i castedat; aquesta darrera, no per devoció, ni per voluntat pròpia, sinó perquè m’ho imposen la realitat i també els efectes de la medicació; resultant a fi de comptes, un succedani laic, d’aquest vot. No seré un eremita amb totes les de la llei, però m’hi acostaré bastant. Això si, sense renunciar al  gaudi d’escoltar bona musica, de la bona cuina, el bon menjar, el bon veure, amb la moderació que obliga la meva inestable salut. Vaja, que, per a ser sincer, d’eremita gaire bé només me’n quedarà el nom. La intenció és el que val.

Els meus fills, des de fa molt temps, ja fan la seva vida, el gran, en Pau, té  quaranta-dos anys, solter vocacional i és metge; està en una ONG. i es passa mitja vida fora de casa; ara és a Kenya... ens comuniquem per web camp, Facebook, i el seu Bloc; de tot plegat, encara me’n faig creus de com son les coses enguany: estant a milers de kilòmetres i poder-nos comunicar ,i a més veure’ns a l’instant,.... que en dirien els Indigets d’Ullastret?.
La  petita, la Josefina, de quaranta, va estudiar filosofia i ara n’és professora a la Universitat; casada, també vocacional, amb en Josep, molt bon noi i amb dos fills:   l’Arnau, de vint anys, a punt de fer els vint i un, és a la universitat de medecina- vol seguir els passos del seu oncle- i la “nena”, la Jana, amb els dinou recents fets, precoç,  com sa mare i el seus avis, ja té xicot; es vol casar i tenir fills -diu que en vol tenir sis!!, un cop acabi Història –carrera en la que està en les seves primeries-. Sempre ha estat una bona amant de la musica, completant solfeig, piano i violí. Tot plegat em  fa sentir molt orgullós de tots ells.

Ja sé que estaràs pensant,..i aquest, perquè m‘explica tot això?; a mi que coi m’importa si es desperta aviat; si està separat, si te pixera; o si està angoixat.  Si jo només vull saber una mica de la història del poblat Iber d’Ullastret i de la Indiketa que anomena en el títol.
I és que, jo soc de l’opinió que és de bona educació presentar-se, per cert, encara no us he dit el meu nom: em dic Joaquim Barquets i Rosselló, encara que sempre m’han dit Quimet. També és bo que vosaltres, que, mentre tindreu el llibre obert, passareu amb mi algunes estones, mes o menys llargues, conegueu una mica de la meva persona, i de les coses que em varen passar els dies que vaig estar recollint informació sobre els jaciments d’Ullastret. O potser, a fi de comptes, és que soc un exhibicionista, i aprofito qualssevol ocasió per ventilar les meves misèries. He d’advertir també que tinc el costum d’anar-me’n per les branques i entretenir-me, a vegades, en petits detalls que, a primera vista, potser no tinguin cap importància, ni cap relació amb el tema;.... no ho puc evitar. Ho dic per si voleu, passar als capítols de documentació o directament tancar el llibre i endreçar-lo o,millor encara, en feu foc, com en Carvalho.  

Si encara esteu llegint, és que heu decidit donar-me una oportunitat. Deixeu-me, doncs que m’expliqui. El fet és que, aquell matí de finals de novembre, quan vaig veure que començava a entrar una mica de claror per les escletxes de la persiana; em vaig aixecar i desprès de l’obligat pas per la comuna per alleujar la meva bufeta, alliberant-la de la seva ja dolorosa carrega; i seguint l’itinerari quotidià, em vaig dirigir cap a la cuina a desdejunar-me, el just per poder prendre les primeres pastilles del dia, preparant-me un batut de fruita, com cada matí, amb un plàtan, una taronja, una pera i una cullerada de flocs de civada. Tenia la intenció, abans d’emprendre camí, d’anar a esmorzar a can Masvidal, on fan entrepans de tota mena; uns que en diuen flauta, que li va molt bé el nom, doncs mentre li dónes mossades sembla que toquis aquest dolç instrument; també fan uns petits brioixos farcits de pernil, truita o fuet que son un gaudi; a mes dels croissants, sense deixar de banda la secció de pastisseria i xocolateria, però aquestes ja son paraules majors pel meu règim.




També té de bo,-per a mi, és clar- a mes de l'amabilitat de les noies que t’atenen, que és una cafeteria majorment freqüentada per dones, i això m’hi fa sentir còmode, i que no s’hi pot fumar, cosa que m’evita temptacions innecessàries.

Al que anàvem,.. Ullastret!. Us he de confessar que jo només coneixia la seva existència de nomenades; bé, al poble sí que hi havia estat, però no al poblat ibèr. En canvi, Empúries la coneixia pam a pam. Em fa vergonya, però és així; per excusar-me he de dir que a l’escola, de petit, dels Ibers quasi no en parlaven els mestres; només una mica per sobre i molt resumit, ens deien que España es va formar amb els Celtes i els Ibers, que es van ajuntar formant el poble celtiber; així de senzill. Ara, de Numancia i de Sagunt si que ens en parlaven, i d’en Viriato, com a exemples de l'heroïcitat, resistència i bravura dels “Españoles”, capaços de defensar “la Madre Pàtria” per sobre de totes les coses. Eren temps que aprofitaven qualssevol excusa per mirar de reforçar-nos el que ells anomenaven: “el espiritu nacional”, sota la mirada tenebrosa del dictador, F.Franco, i de Jose A. Primo de Rivera, cabdill de la falange, els retrats dels quals penjaven a costat i costat del Crist crucificat que hi havia sobre la pissarra de les classes.
Quan van començar les excavacions, a l’any 47, jo era encara un caganer ; el mes a prop que hi havia estat va ser quan, ens hi vàrem acostar amb la família l'any 59, però no a veure el poblat sinó per veure l’estany que s’havia inundat degut a les fortes pluges.  Desprès a l'institut, de la historia antiga ens n’explicaven les grans civilitzacions Mediterrànies; una mica de Mesopotàmia, i sobretot  Egipte, Grècia i Roma; dels fenicis i cartaginesos, ens en parlaven de retruc; més que rés d’Anibal i els elefants. Els ibers semblaven els innombrables.
Vaig fer Magisteri a Barcelona, essent un noiet; estudiant de nit i treballant de dia, i vivia a casa d’unes tietes que tenien botiga al barri de Sants, al carrer Sagunt. Heu de pensar que en aquella època només feia falta, el batxillerat elemental per accedir-hi, que en temps actuals seria, un cop acabat l’E.S.O., és a dir, cap els 16 anys. De totes maneres sempre m’ha interessat la història, però potser massa centrat en l’antiga, Grècia i Roma en concret i alguns episodis puntuals, com la revolució francesa, la russa, i per raons familiars, que ara no venen al cas,(necessitaria un llibre sencer) la República i la guerra civil. Tinc un buit des de  l’època romana fins l’època feudal, que algun dia hauré d’omplir; només em sé, com crec que tots els de la meva edat, la llista de reis  gots, que ens la feien aprendre a clatellots...... potser van ser aquests que em van provocar el buit.
És per tot això que m’he  imposat  en penitencia, conèixer i donar a conèixer la cultura ibera, concretada en Ullastret, com un ritual iniciàtic, del meu futur eremita.

El dia anterior l'havia dedicat a preparar la meva personal descoberta del poblat d’Ullastret, que pretenia m’introduís en el mon iber. Primer i aprofitant que havia d’anar a comprar una mica de peix per regalar-me el sopar, i unes verdures per dinar, to fent un vol, vaig anar cap a la llibreria “el cucut” on sabia que la Teresa m’orientaria en quan a la bibliografia, també vaig passar per l’oficina de turisme i Museu de la Mediterrània, pensant trobar-hi una mica d’informació; no concreta d’Ullastret, però si de l’entorn i dels camins per arribar-hi, doncs la meva intenció era anar-hi a peu, mirant de trobar el tram del “Camí d’Empúries” que ens porta fins el jaciment. Tornant del “cucut” i del museu, carregat de fulletons, tríptics, algun planell i satisfet de l’exquisida atenció rebuda, pel mateix carrer d’Ullà, m’havia arribat, com tenia previst, fins a la   peixateria que hi ha a la plaça Pere Rigau, bé, son dos en una, com una petita llotja; m’havia firat un sard d’una mida suficient, per fer-me’l a la brasa acompanyat d’una amanida de brots tendres, de classes variades d’enciam que compro a pes a can Jordi, a la cantonada del carrer de casa. Per dinar m’havia fet unes tallarines amb salsa de porros i una graellada de verdures; després havia dedicat tota la tarda  a fer una passejada virtual per les pagines web que parlen d’Ullastret i dels Ibèrs en general i a marinar-me amb tota la informació que havia aconseguit. Havia sopat aviat, per poder anar a dormir a una hora que em permetés aixecar-me ben reposat.
       

TORROELLA DE MONTGRÍ
(Font: Web de l'ajuntament de Torroella de Montgrí)

El terme de Torroella de Montgrí – l’Estartit  és molt divers i està configurat per paisatges 
de muntanya, de plana i de costa que han estat modelats per l’home des de fa molts anys.

El massís del Montgrí va ser ocupat durant el paleolític inferior, ara fa 300.000 anys, per 
una comunitat de caçadors i recol·lectors que van trobar a les coves dels caus del Duc de Torroella i d’Ullà un refugi on aixoplugar-se i des d’on dur a terme les seves activitats de caça.

Més endavant, ja en el neolític, ara fa 7000 anys, l’home comença a instal·lar-se a la 
plana del Baix Ter, primer d’una manera molt tímida al puig Mascaró, i més tard, de forma definitiva a la Fonollera, que és el primer exemple de poblament agrupat a la comarca del Baix Empordà.

També durant el neolític, les comunitats de pastors i pagesos aprofitaren les coves 
naturals del Montgrí per enterrar-hi els seus morts. Algunes de les coves tenen 
estructures dolmèniques com és el cas del Tossal Gros.

És durant l’època ibèrica i romana que tenim coneixement que l’home va instal·lar-se 
definitivament a la plana i al massís. El camp de la Gruta és un exemple d´un gran mas 
explotat per a l´autoconsum i també per exportar productes. D´explotacions com aquestes,
 els romans en deien "vil.les".

Les primeres notícies de Torroella són de l’any 888 dC.

Es tracta d´una petita població, però al llarg dels segles XI i XII creix i s’envolta de muralles.

El creixement més gran per a Torroella es coneix al voltant dels segles XIII i XIV, 
moment en què es converteix en vila reial i passa a gaudir de privilegis importants. 
Això juntament al creixement econòmic que viu la població i de la qual la Fira de 
Sant Andreu n’és un exemple, fan que Torroella sigui una de les viles més 
importants de l’Empordà. L’urbanisme de Torroella, el castell del Montgrí o l’església són alguns dels exponents d’aquest creixement econòmic i social.

L’edat moderna significa també per a la plana una transformació del paisatge. Es basteixen els masos fortificats com la Torre Begura, del segle XVI. Són uns masos extraordinaris que es varen fortificar per defensar-se del perill dels pirates que per aquesta època assolaven la Mediterrània.

L’Estartit, si bé devia ocupar-se ja de més antic, neix com a poble a partir del segle XVIII quan ja la pirateria havia minvat. Es tracta d’una petita població de pescadors que aprofiten uns caladors de peix excepcionals. El 1716 es té notícia de cinc pescadors instal·lats al poble i a mitjans de segle ja hi havia una vintena de cases. El seu desenvolupament ha anat molt lligat a l’activitat marítima i fins a mitjan del segle XX el seu port va permetre la sortida per mar dels productes del municipi com el blat, l’arròs, el vi i l’aiguardent, amb destinació a grans mercats com els de Barcelona.

El carrer de Santa Anna i el de les illes són els més antics d’aquesta població i avui en dia en són l’eix principal.

Al XIX, la plana s’ocupa totalment i es dessequen els terrenys inundats (aiguamolls); Torroella enderroca les seves muralles ja que hi ha un creixement general de població.


                                ................

Ho tenia  tot a punt; m’agrada molt improvisar, però, necessito tenir el màxim de possibilitats previstes; és a dir, com deia un bon amic, “que res t’agafi amb els pixats al ventre”. Vestit i calçat amb les xiruques, que encara conservava de les comprades a la desapareguda sabateria Segarra de la carretera de Sants, el bastó que em vaig comprar fa mots anys a Montserrat, i que sempre  porto quan vaig  d’excursió,  la boina que em vaig comprar fa temps a Hondarribia, per cobrir, protegir i dissimular la meva testa pelada. A dins la motxilla, una cantimplora amb aigua, un pot amb fruits secs, un paquet de galetes energètiques, els planells, la càmera de fotos, la llibreta de dibuix, la de notes, l'estoig amb els llapis de diferents textures i la pastillera, (que perquè no hi hagi mals entesos, és una capsa dividida en compartiments, un per cada dia i cada un d’ells es divideixen en quatre més, mati, migdia, vespre i nit) els que teniu una certa edat, ja sabeu de què us parlo. Ai! de poc que no me’n descuido, el tamboret plegable que sempre porto quan vaig d’excursió; és d’aquests que porten els pescadors de riu o de platja;  no és que sigui gaire còmode; quan hi portes una estona assegut et deixa l’entrecuix força malmès, però em va molt bé quan faig alguna aturada per prendre notes o fer algun dibuix.

Eren més de  les vuit i comptant amb l’esmorzar, i el meu pas entretingut, calculava arribar-hi passades les deu, l’hora que segons m’he informat obren el jaciment. Només em calia, doncs, posar-me en marxa i desprès d’haver-me menjat el meu brioix amb pernil, el suc de taronja i el cafetó, vaig enfilar passeig avall per, després de creuar el Ter, seguint pel camí que comença just en acabar el pont i que el va vorejant pel seu marge dret, xalant amb l’orgia de colors que ens ofereix la vegetació de ribera en aquesta època de l’any.
Els grocs, torrats i òxids que es mengen el poc verd que els queda a les fulles dels arbres, dominen el paisatge; colors calents que contrastaven amb l’ambient fredós que havia deixat la tramuntana dels darrers dies i amb els verds nets de l’herba de les vores del camí i el marge del riu.  Colors que xocaven amb el verd artificial del camp de golf que trobem a l’esquerra, que evitava mirar per no distreure el goig de presenciar la bellesa de la tardor, en tota la seva expressió.
Pel que he pogut llegir, el paisatge de l’entorn d’Ullastret diferia una mica en època ibèra de com és ara.
En primer lloc, el Ter no desembocava on ho fa ara, al menys la seva lleva principal, que ho feia al costat d’Empúries, mes o menys on desguassa el rec del molí a la platja del mateix nom, en front del camí dels enamorats i just a sota del monument a la flama olímpica. Un altre ramal del riu venia a desembocar a aquesta banda del massís del Montgrí. Fins i tot, sembla ser, per algunes prospeccions que s’han fet, que el mar arribava quasi a tocar de l’actual Torroella. En general, les terres baixes de l’Empordà, degut a les desembocadures dels rius Ter, Fluvià i Muga es formava un gran delta, amb llacunes, estanys, aiguamolls i maresmes. I en el punt cap on anem hi hauríem d’afegir el Daró que en l’època anava a desembocar al llac d’Ullastret. En mig d’aquest territori negat, hi destacaven diversos turons que avui en dia estan poblats, i que no seria estrany pensar que ho estiguessin en aquella època.
El paisatge estava conformat en espais oberts amb boscos de ribera, de pollancres, salzes, oms i tamarius, i en les zones mes enlairades amb boscos d’alzines, sureres i roures i sotabosc d’arboç i bruc. En algunes zones més elevades s’hi podia trobar avetoses i castanyedes.
Vaig continuar per aquest camí vorejant el canal que connecta el Daró amb el Ter i creuant la carretera que porta cap a Serra de Daró i Parlavà, vaig prendre direcció cap a Gualta, passant per la mateixa vora del canal.


GUALTA
(Font: web del Consell Comarcal del Baix Empordà)


El municipi de Gualta es troba situat a la riba dreta del riu Ter i comprèn una vasta extensió de les planes al·luvials d’aquest riu i del Daró. A la part de ponent limita amb una petita carena muntanyosa, el cim més alt de la qual és el puig de la Font Pasquala, de 91 m d’alçada, des d’on es té una vista privilegiada de 360º de la plana baix-empordanesa.

El poble de Gualta i el seu nucli han crescut al voltant de l’església, documentada per primer cop l’any 1046, tot i que l’edifici actual és del segle XVIII, amb alguns detalls neoclàssics.

Gairebé al centre del poble es conserva l’estructura d’un antic molí fariner del segle XVII que continua en funcionament i que en altre temps havia estat un dels més importants de la comarca. Aquest edifici conserva també restes d’una fortalesa d’època medieval que es relaciona amb un antic castell actualment desaparegut, però evidenciat en diferents documents.

A la part nord del nucli hi ha el vell pont construït sobre el Daró durant els segles XVI i XVII, del qual perdura l’antic paviment, marcat profundament pels senyals deixats pels carros. 


LLABIÀ


Llabià està situat en un lloc enlairat, a la serra que envolta l’antic estany d’Ullastret. El nucli del poble culmina en una església romànica dedicada a sant Romà, que es construí entorn dels segles XII-XIII i que consta d’una sola nau amb absis semicircular i volta apuntada.


SERRA DE DARÒ


Serra de Daró és el cap d’un municipi que inclou també el poble de Sant Iscle d’Empordà.

El poble de Serra de Daró està emplaçat a l’esquerra del riu Daró, damunt d’un turonet. Les cases estan distribuïdes entorn de l’església parroquial sense una disposició urbanística clara.

Antigament el riu Daró no seguia el mateix recorregut que té avui: quan arribava a Serra trencava i desembocava a l’antic estany d’Ullastret, actualment dessecat.

El primer esment de què es té constància de l’església parroquial de Santa Maria és de l’any 1123. Va ser reconstruïda a partir de 1881, data que figura a la façana. És un gran edifici, d’un estil poc definit però amb detalls neoclàssics. El seu campanar, del segle XVII o XVIII, és l’únic que en resta d’època anterior; la seva coberta, en forma de piràmide, no sobrepassa l’alçada que té la teulada del temple.

El petit poble de Sant Iscle està situat dalt d’un turó, a causa de les antigues característiques del territori (zona d’aiguamoixos). Des d’aquesta localitat es contempla un dels paisatges més característics del Baix Empordà. Antigament hi havia hagut un castell, esmentat en documents de l’edat mitjana, del qual queden ara únicament algunes restes, com la base d’alguna antiga torre i tot un tros de muralla, que va ser restaurat l’any 1985.

Les masies (s. XVI-XVIII) s’escampen sense ordre entre l’església i les restes del castell i formen un conjunt arquitectònic molt interessant.
                                                           ...........................  
                                                       
No em vaig endinsar en el poble, doncs la carretera el voreja i a més ja el coneixia bastant. Enfilant la carretera que passant pel costat de Llabià porta cap a Serra de Daró per trobar el trencat que ens conduirà cap el Jaciment, que en el seu temps, havia estat un tram del camí d’Empúries que conduïa fins els poblats d’Ullastret.   

  Al cap d’un centenar de metres passava pel costat del puig d’en Serra, on vaig començar a tenir sensacions estranyes. Em sentia observat, com si algú em seguís; fins i tot tenia la sensació de sentir passes,..; guaitant cap una banda i l’altre sense veure absolutament a ningú. Les pors em van començar a envair; no por a què em pogués  passar alguna cosa, a lladres o atracadors, sinó a èpoques passades de depressions, paranoies i sessions de psicoanàlisi, conversant amb un sostre esquerdat i humit, essent observat per un senyor que en comptades ocasions obria la boca. Vaig alleugerir el pas, quasi corrent, mirant de fer soroll amb els peus per distreure l’oïda de qualssevol remor inquietant. Va ser llavors quan vaig veure que venia en direcció cap a mi un vehicle, 4x4, blanc que posava l’intermitent per girar cap a la seva dreta; en el moment en què girava, vaig veure el rètol que duia a la porta, que llegia “Museu d’Arqueologia de Catalunya”. Com que em mirava, li vaig fer senyals, perquè s’aturés mentre m’espremia el cervell per inventar-me una pregunta que justifiques el meu gest; em va esperar fins que vaig arribar al seu costat,  esbufegant.
-Bon dia jove- li vaig dir, prenent aire entre paraula i paraula-
-Bon dia –em respongué, aquell noi d’uns trenta anys, mes aviat tirant cap els quaranta- que no es troba bé?
-Sí,....sí, és que aquesta correguda,.....ja tinc uns anys, i el meu cor...-vaig fer una pausa, esperant recuperar l’alè- He vingut a visitar el jaciment i el seu entorn. La meva intenció és fer-ne un llibre......
Vaig percebre en la seva mirada, un pensar: -un altre “cantamanyanes”; però va canviar el gest al dir-li:
- vinc a peu des de Torroella, volia impregnar-me de l'entorn natural, i imaginar com podia ser en aquell temps. Tinc entès que per aquí es troba l’illa d’en Reixac,.. no és oberta al públic, oi?,.... Vaig veure per internet que  feien una visita comentada, però em va ser impossible d’assistir-hi.
- Si, va ser fa uns dies.....miri, jo vaig cap allà, si vol pot venir amb mi,- em va dir amb amabilitat quasi compassiva, aquell xicot de cabells negres, llargs, barba serrat de dies, pell blanca, i amb cara de no haver dormit gaire bé aquella nit- només hi vaig un moment, a tirar unes fotos; mentrestant hi podeu donar una ullada.
Vaig deixar la motxilla a la cubeta del vehicle i mentre li agraïa l’atenció, i ens presentàvem, em vaig enfilar al seient del seu costat.
Ves per on, em va sortir rodó; jo que només pretenia fugir d’aquella “figurada” persecució, em vaig trobar, no sols amb el privilegi de poder donar-hi una ullada, sinó amb una visita comentada, a càrrec d’un dels arqueòlegs del jaciment i per a mi solet; ràpida, però extensa i  suficient, pel que jo necessitava.
Es va oferir a portar-me fins el museu, però li vaig dir que volia fer tot el camí, pas a pas.
La meva penitencia no admetia indulgències.
Quasi en front de la punta que formen les muralles en la part nord, que en diuen istme, vaig desplegar el tamboret, no només per donar-me una mica de repòs, sinó, per no perdre detall de tot el que m’havia explicat aquell xicot, -anotant-ho en la meva llibreta- que no tan sols va ser tot referent a l’illa, sinó que em va respondre alguns dubtes sobre l’entorn natural, em va fer un resum cronològic de les excavacions a tot el jaciment, a més del que s’havia trobat a la necròpolis del puig d’en Serra. Amanit tot amb les incògnites que, encara avui, presenta el mon ibèr en general i els poblats d’Ullastret en concret.
 Aquell “moment” que m’havia dit al trobar-nos, es convertí en gairebé una hora de conversa, molt il·lustrativa per a mi.

  INTRODUCCIÓ HISTÓRICA

Dels jaciments arqueològics d’Ullastret, el del Puig de Sant Andreu és el mes gran dels fins ara trobats a Catalunya; (hi ha   diferents estimacions, però podríem dir que hi vivien entre 4.000 i 5000 persones en unes 8 hectàrees)   Avarca un període que va des del segle VI fins a finals del segle III - principis del II. a.c. amb l’arribada dels Romans a Emporion.
Situat geogràficament en el territori  de la tribu dels Indigets que correspon a la major part del que avui anomenem Alt i Baix Empordà,   part de La Selva i una petita part del Gironès. Els límits serien, al nord els Pirineus, a ponent La Garrotxa i Gironès on limiten amb els Aussetans, i al sud, més o menys  el riu Tordera amb els Laietans.
Anteriorment al segle VII a.c.  ja es troben rastres del pas de l’home. Eines de sílex del paleolític superior, o ceràmiques del calcolític així ho demostren. És, però, al final d’aquest segle VII a.c. que tenim coneixement d’un assentament estable; del qual no en queden rastres visibles pel tipus de construcció que utilitzaven- fang i fusta- com per les edificacions posteriors que les arrasaren del tot. El primer poblat, pròpiament dit Ibèric el trobem a meitat del s. VI a.c.
La cultura Ibèrica va néixer dels pobles indigenes que ocupaven l’entorn de la costa mediterrània des del Rosselló fins Andalusia, i de    l’influencia cultural dels pobles colonitzadors Grecs i Fenicis, que aporten- innovacions tecnològiques i culturals:
-el torn de ceràmica, el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro,  noves tècniques constructives, l’escriptura, rituals religiosos, relacions socials, en son un exemple.
Poble d’agricultors, ramaders, recol·lectors i artesans, que va viure el seu moment d’esplendor des del segle IV fins a finals del III a.c.
L’arribada dels romans l’any 218 a.c. comporta un canvi radical respecte al tipus de relació que mantenien amb els grecs, que al cap d’un temps provoca la revolta d’algunes tribus juntament amb els indigets entre els anys 197-195 a.c. . Essent derrotats pels Romans comandats pel general Cató , exigeixen l’enderroc d e les muralles i l’abandonament de la ciutat.

   LES EXCAVACIONS

  Tot i que les primeres noticies escrites son de l’any 1931, a finals del s.XIX ja es tenia coneixement de l’existència de restes arqueològiques al Puig de Sant Andreu. Les primeres excavacions, però, no van ser fins el 1947, i a partir de 1952 les campanyes van ser anuals.
La Diputació de Girona va comprar el Puig entre 1954 i 1957, creant el Museu monogràfic l’any 1959 que va ser inaugurat el 1961.
A principis dels anys 60 es va trobar el jaciment de l’Illa d’en Reixac, situat uns 400 m. al NE de l’extrem nord del Puig. Aquest fet ha portat a considerar el conjunt dels jaciments ibèrics d’Ullastret, un cas únic per la proximitat i importància dels dos poblats, essent cada un d’ells dels més grans de la cultura ibèrica. També va ser comprat per la Diputació de Girona La recerca ha conduït a sospitar que es tractava d’una “Dipolis”, és a dir, una mateixa ciutat formada per dos nuclis separats físicament.
Fins l’any 1974 la investigació se centrava al Puig, però també es realitzaren prospeccions als entorns del poblat. No és fins l’any 1976 que la recerca se centra de manera gairebé exclusiva a l’Illa d’en Reixac fins el 1995 quan es reprenen les excavacions al Puig de Sant Andreu, amb la intenció de transformar el lloc en Parc Arqueològic.
Al 1982 es va descobrir el tercer dels grans jaciments del conjunt ibèric, la necròpolis del Puig de Serra, dins el municipi de Serra de Daró.
L’any 1992 els jaciments del Puig de Sant Andreu i l’Illa d’en Reixac i el Museu son traspassats al Departament de Cultura la Generalitat de Catalunya.
Darrerament les excavacions s’han centrat en l’anomenada zona 14, situada a la part central del jaciment al costat de la muralla.

                                 .....................

Tot just quan acabava d'escriure les darreres anotacions, vaig veure que pel mateix camí per on jo havia vingut, abans de trobar-me amb l’arqueòleg, s’acostava una noia, vestida d’una manera un xic estranya: amb una mena de túnica, un mantell que li cobria el cap, els peus abrigats amb pells lligades amb cordó de cuir i que duia una gerra recolzada al maluc. Dic estranya, perquè no era un tipus de vestimenta que es vegi avui en dia, però la veritat que tampoc em va sorprendre gaire, doncs a la meva edat, n’he vist tantes de vestimentes rares; sense anar mes lluny, jo mateix, en la meva època Hyppie, quan ens vàrem anar a viure, una colla d’amics, a un mas al peu del Montseny, la nostra manera de vestir, que ens la fèiem nosaltres mateixos, no era gaire diferent.

-Baidesbi- en digué, quan s’apropava on era jo, encara assegut-
-Perdó?- no acabava d’entendre el que em deia aquella jove...... deu ser estrangera, vaig pensar-
-Nosaltres saludem així....
-I qui sou vosaltres?
-Els Indigets,...
-Noia, que soc una mica grandet perquè m’acollonís,...o és que has fumat alguna cosa.
-Fumat?... que vol dir?....
-Ai, mira, deixeu córrer que vull visitar el jaciment, i es va fent tard. -li vaig mal respondre, una mica inquiet, pel que estava passant;  no ho acabava d’entendre i ja ho començava a lligar amb les sensacions que havia tingut ja feia un parell d’hores.
-No s’enfadi,....home!,..ja li ensenyaré jo el poblat, de fet fa més de dos mil anys que hi visc,...bé, això de que hi visc, és un dir!!...Que me’n diu...?
Vaig pensar que el millor era seguir-li la corrent; no em volia atabalar amb el que estava passant. Així que em vaig carregar la motxilla a l’esquena, i la vaig seguir tal com ella m’havia ofert. Vaig passar de la temença, recança i desconfiança del primer moment, quan em va començar a parlar, a iniciar una agradable conversa amb aquella nineta que cada cop em sorprenia més per tot el que m’anava explicant. A la seva manera, diguem-ne casolana, m’anava dient el que m’havia explicat feia una estona l’arqueòleg,... Em sentia com si hagués donat un salt en el temps i estigues en aquells finals del segle III aC.; uns anys abans que arribessin els romans, veient com aquells camps, ara llaurats per grans tractors, eren treballats pels bous junyits, que arrossegaven l’arada que amb destresa guiava un camperol.



M’ho explicava amb tal classe de detalls, que me’n feia viva imatge. Per ella, era com una lliçó apresa de memòria; i és que només estava fent amb mi, el que havien fet la seva gent, de pares a fills, generació rere generació - la transmissió oral, que en diem ara – explicant-se la seva historia, els seus costums, la seva manera de “buscar-se la vida”, com diria el meu net, l’Arnau. Xerrant, xerrant ens vàrem endinsar en el jaciment.






 Un cop creuada la portalada i arribant al final de la primera rampa,   (que, per  cert, recorda una mica l’entrada d’un cementiri)   on hi ha una de les oliveres mil·lenàries que és conserven, en front d’una de les entrades que tenia el poblat, protegida per una torre.


-Atura’t, aquí mateix!! No donis ni un sol pas més!!
Llença les armes a terra!!

De l’espant que em va donar aquell homenot musculat, amb  cuixes de futbolista , braços d’aixecador de pesos i armat amb un escut i una fona,  em vaig quedar de pedra, garratibat, ni tremolar podia; el bastó que ell devia confondre amb una arma, em va caure a terra. Encara no sé com no em va agafar un cobriment de cor. I en veure de reüll aquelles calaveres amb els claus clavats al front , vaig començar notar una certa escalfor humida allà on l’esquena “pierde su honorable nombre”, com deia el meu professor de llengua i literatura a quart de batxillerat. Sr Etxebarria, es deia, i fumia uns pessics al braç, mentre et deia, quan no sabies alguna cosa: “estrugese el cerebro,” – ens deien de vostè, als alumnes, en aquell temps – “cacho fèmina”!! – mai he sabut que volia dir això. Potser d’aquí la meva poca afició a la literatura; inclús els “TeBeOs” vaig avorrir.

-Indiketa!! T’ha fet mal aquest home?
-Ai Utibeles!,...tu sempre espantant a la gent, però com vols que em faci mal,...que no veus que no té ni mitja bufa!
-Si,.. però.
-Res, home res,...quan te’n faràs el càrrec que els romans ja no son per aquí?!
-Si,.. però, mai se sap... El meu pare em va ensenyar que sempre havia d’estar alerta, que no es podia abaixar mai la guàrdia!!
-No li faci cas, senyor,...s’ha espantat molt?

Jo encara estava immòbil;  ni una pestanya havia bellugat. La boca entreoberta, i un filet de baba s’esmunyia barba    a ball. La jove, creia en aquell moment,  em va donar uns copets a les galtes, per treure’m d’aquell encantament.
Em vaig sentir despertar. La jove “Indiketa”, com l’havia anomenat el soldat de la torre, havia desaparegut i ell tampoc hi era ; davant meu una dona, de la meva edat, mes o menys, que estava mirant de fer que reaccionés; i quina va ser la meva sorpresa, quan me’n vaig adonar que qui tenia en front era la Irene, el meu amor secret de joventut.
-Disculpa, ets la Irene?.. la Irene Mitaquis de Sants?  -els seus avantpassats eren d’origen grec-
-Ens coneixem?
-Soc en Joaquim Barquets, en Quimet; vàrem ser veïns fa bastant més de quaranta anys,...
-Doncs...perdona, però....
-Del carrer “saguntu”!!...-era com catalanitzàvem el nom del carrer Sagunto, avui Sagunt, i encara avui ho diem així la majoria de veïns d’aquell temps-
-ara que ho dius,..i tant,.. ara et recordo,...vivies a ca les “senyoretes” Rosselló, que tenien botiga de queviures, oi?..
és que estàs molt canviat; la barba, els cabells llargs,... ha passat molt temps.....
-I els anys, que han fet de les seves,-no vaig gosar treure’m la boina, per no mostrar-li la calba-....en canvi a tu t’han respectat,.....estàs igual!.....igual de guapa; no!, que dic igual... més guapa!!..i la mateixa mirada dolça,... i el somriure obert...
-Em faràs ruboritzar;....i doncs, et trobes més bé?- em digué mirant de defugir les floretes-
-Sí,.. sí! és que el que m’ha passat, és tan estrany,..... no hauràs vist una noia, per aquí....?
-Jo diria que som els únics visitants del jaciment.
-És que,.....és igual,.. tant li fa.......
I que fas per aquí- li vaig dir, ja del tot recuperat-
-He vingut a fer un vol pel jaciment, visc a prop i vinc sovint; m’agrada, m’hi sento bé aquí,... sobretot a finals de tardor, a l'hivern i a principis de la primavera,...I tu? També vius per aquí..?
-Sí..!, bé....no, visc encara a Barcelona, a Sants, però m’estic uns dies a Torroella....
Un silenci d’aquells que es fan eterns, es va fer present; encara que segur que no va passar ni un segon...ens havíem quedat mirant, abstrets, fent un viatge en el temps.
-M’ha alegrat molt  veure’t,......-em digué ella, com esperant algun gest meu-
-Sí!!.... sí, a mi també,... !! -li vaig respondre,...aturat, com un estaquirot-. Ja te’n vas?.
-Si,....ja he fet el meu passeig,...
-Jo, encara que fa molta estona que soc per aquí, tot just acabo de començar.
-Doncs, que et vagi bé.
-I a tu també,..ja ens veurem.
Ja ens veurem, ja ens veurem!!!??. La deixaràs marxar així, sense ni tant sols saber on viu, ni donar-li la teva adreça, o convidar-la, encara que només sigui a fer un cafè!! -em vaig dir a mi mateix mentre  observava com, amb el seu elegant caminar, anava camí a ball-  Fins que no va ser uns metres,..bastants, en direcció cap a la sortida, vaig trigar a  reaccionar i mentre la cridava, m’anava dirigint, a pas lleuger, cap a ella.
-Espera, Irene,....uf!... és que,...doncs,...
-Digues, Quimet,... què passa?.
-No,.. res,.. que, pensava que.... estaria bé de trobar-nos una estoneta,... i poder xerrar,...no sé,...fem un cafè,..o millor – en un esclat de valentia, li vaig dir- Vols venir a sopar??
-Avui?
-Avui, demà,... o, quan et vagi bé,..
-Doncs sí, i tant!,. ja em pensava que no m’ho diries!,.. Veig que segueixes sent aquell mateix xicot tímid de quan érem veïns!....... I jo la que sempre espera que siguin els altres que facin el primer pas..... Saps què, millor demà, aquesta tarda he quedat amb una amiga i prefereixo no anar amb presses.

Uns anys després rèiem molt recordant aquell moment, doncs em va confessar que la cita amb l'amiga era només una excusa; la veritat és que feia temps que no es depilava, i per aquella mateixa tarda segurament no trobaria hora a la esteticiene.

-Té, aquesta és la meva adreça -li vaig donar una targeta que duia a la butxaca, vella i mig arrugada - em sap greu, no en porto cap més.
Vàrem quedar per l’endemà,.. a les vuit, tot dos vàrem coincidir en ser de sopar aviat. Ella va dir que portaria el vi i una mica de postres.
- fins demà, doncs!
 I acostant la cara em va fer un petó a la galta,... deixant-me més clavat del que ja estava i vermell com una tomata. La vaig seguir amb la mirada fins que va arribar al cotxe que tenia estacionat a l'aparcament que hi ha al costat de l’entrada, quan, sabedora que l’estava mirant, es girà per saludar-me alçant el braç.

En girar-me em vaig topar un altre cop amb l’Indiketa,...una mica més i me l’emporto pel davant.
-Noia, un altre ensurt d’aquests i em deixaràs estès,...no pots anar apareixent i desapareixent d’aquesta manera!!!
-Si jo no m’he mogut d’aquí!!
-Au va!
-Sí, jo estava mirant de despertar-vos de l'estat de trànsit en que us havia deixat l’aparició de l’Utibeles; quan ha arribat aquella senyora, i com que he vist que us coneixíeu, no he volgut destorbar i m’he situat discretament  darrera de l’olivera.
-I l’homenot aquell, on és?
-Deu ser fent una ronda,..no us estranyi que ens torni a aturar.

Tot això ho anàvem xerrant mentre, primer acostant-nos fins la punta que en diuen l’istme, per després tot reculant fèiem el camí que, vorejant les muralles, condueix cap a l’entrada principal. De reüll anava mirant aquell reguitzell de calaveres penjades als murs, cada una amb el seu clau corresponent al front. Us he de confessar que no les tenia totes; però com que era conscient,..o almenys volia ser-ho, que tot formava part d’un miratge, m’ho mirava amb certa tranquil·litat.

-I aquella dona, què?... ja he vist com us la miràveu, eh! –em va dir la Indiketa amb un somrís que denotava una certa picardia-
-Érem veïns fa molts anys,.... quan érem jovenets; vivíem al mateix edifici, al quart pis, porta per porta -vaig dir fent mig sospir-
Uix!! Però quina hora és!...-vaig esclatar, intentant dissimular l’encantament que em produïa parlar de la Irene- que tard se’m ha fet,..i encara he de dinar, i tornar a Torroella.....
M’ha agradat molt xerrar amb tu, ja tornaré. Espero retrobar-t’hi.

-Si m’hi trobareu o no, no ho sé,.... però jo segur que, hi seré.
                                                           ................................



 LES MURALLES

Ja des de finals  del s. VI aC el poblat, que ocupa una superfície d’unes 3 ha. està protegit per una muralla que, a partir del s. IV aC. Amb l’ampliació del poblat, triplica gairebé la superfície emmurallada, i  queda mes o menys com està ara, amb algunes modificacions posteriors al darrer terç del s.III aC, coincidint amb el desembarcament dels Romans a Emporión.
És una muralla de caire defensiu, però també té, cal destacar-ho, un caràcter de prestigi, d’ostentació de poder.
Es considera que l’altura de la muralla devia ser més del doble del que ara es pot veure, que en algunes parts ha estat restaurada.
Es coneixen sis torres al costat oest, de les quals dues són poligonals, i la que fa set al costat sud que va ser reaprofitada en època medieval.

Del que s’ha excavat fins ara s’han trobat vuit portes, quatre principals i quatre auxiliars.



L’anomenada porta 1 (foto) és la que trobem a l’entrada al poblat, l'única transitable; la 4 és la que es troba al final de la pujada inicial al jaciment. La 6 es troba al costat sud, al final del barranc que hi ha davant de museu i la 7 al costat nord-est, inaccessibles pel visitant.
Les auxiliars estan situades al nord de la porta 4, excepte una retallada a la muralla donant sortida privada a la zona 14.
En la porta 1, al llarg del corredor d’entrada, podem veure un encaix de funció desconeguda, encara que darrerament la hipòtesi més valorada, és que fos ornamental.
Al costat dret de l’entrada s’alça la torre que la vigila; en aquest cas poligonal construïda al segle 4art ac, cobrint l’anterior torre rodona.  
En front d’aquesta porta podem veure les restes d’un mur que queda tallat pel camí d’entrada. Aquest mur servia per dificultar l’entrada de possibles atacants, facilitant d’aquesta manera la seva defensa.
                                                                ...................

Via mòbil, vaig demanar un taxi, davant l’ estranyada mirada de l’indiketa. La cita amb la Irene, tot i que era per l’endemà, em va torbar una mica, més incús que les visions de la Indiketa i l’Utibeles; descentrant-me de la missió que m’havia dut a Ullastret. De totes maneres era millor així, fent la visita a trossets, m’ajudaria a què el treball fos més acurat. Vaig fer un menú al self service que hi ha entrant a Torroella, i me’n vaig anar cap a casa.
Vaig dedicar la tarda a mirar d'asserenar-me; eren masses les emocions viscudes en molt poques hores, i necessitava pair-les, repassar les notes i acabar alguns dels dibuixos que havia esbossat. Això sí, fent primer, una mena de preescalfaments, pensant en relaxar la ment i l’esperit.  Un cop oberta  la persiana del buró on normalment  prenc notes o dibuixo, i engegat l’ordinador que hi tinc al costat, que necessita el seu temps per desvetllar-se, i entrar en calor, em vaig posar la “suite per Cello” de Johan Sebastian Bach, interpretada per  Pau Casals, que tinc en format vinil –és un tresoret- La vaig escoltar, a mena d’entremès, assegut a la butaca orelluda, amb els ulls tancats, i concentrat en la meva respiració, i en el so del cello, acariciat per l’arquet conduit magistralment per la mà del mestre Pau Casals. Després, -ja posat mans a l'obra- de l'arxiu musical de l’ordinador, com a primer plat, vaig fer la tria de dues cançons d’en Jaume Sisa: Tornar a cantar i la Berbena dels desemparats, dues peces que em refresquen l’esperit. També vaig deixar a punt , un arxiu amb una barreja preparada per mi, de llarga duració;... una macedònia de cançons i musiques de tota mena: des dels clàssics Bach, Beethoven, Mozart, Verdi, per dir-ne alguns fins a Jimmy Hendrics,  Janis Joplin, Led Zèppelin....passant per Adamo, Renato Carrossone,... la Concha Piquer,... el Camarón, i això que en diuen musiques ètniques....per dir alguns exemples de la varietat de gusts musicals que tinc.
Vaig aconseguir el meu propòsit ambiental; avançant molta feina.  El fet de pensar amb la Irene ja no em torbava, sinó que m’assossegava.
Vaig sopar una torrada fregada amb all i ruixada amb oli d’oliva, recent comprat al trull, amb una mica de raïm i un iogurt. No vaig dormir, gaire bé; em vaig despertar un munt de vegades, sempre somniant amb la Irene, i en algun d’aquests amb la Joana i la Irene juntes,....se’m feia estrany!
La sorpresa la vaig tenir al matí, quan per fi havia agafat el son em vaig despertar amb la tenda de campanya muntada!!... no em passava res semblant des de feia temps,... mesos! No era per fer volar campanes, ja que “trempera matinera, no és trempera verdadera”,...però si que em donava esperances i em treia preocupacions de cares a un final triomfant de la cita amb la Irene.


M’havia aixecat, doncs, amb ànims renovats, i amb la intenció de tornar a Ullastret a continuar el meu treball sobre el terreny.
Amb l’autoestima pels aires, després de fer-me el batut de fruites i prendre les pastilles, me’n vaig anar a comprar el diari i a esmorzar; aquest cop a un bar, que hi ha també al passeig, que té un nom curiós: “anar fent”, on hi vaig menjar un mini de pernil,  un cafè, i vaig encarregar un altre entrepà per endur-me a Ullastret. Aquest cop hi aniria amb cotxe; volia aprofitar al màxim el temps per ser a l’hora de dinar a casa i poder fer una bona migdiada per estar ben despert a la nit. De camí cap a casa, vaig passar per la peixateria on em vaig fer amb un lluç de dimensions suficients per a dues persones,.. unes gambes que no eren excessivament cares,  un grapat de xirles i una mica de morralla per, junt amb el cap del lluç, fer un bon fumet. Amb tots aquests elements pretenia preparar una recepta -que ja us explicaré després- per conquerir, almenys l’estomac, d’aquella dona que havia despertat, després d’un llarg son, la meva capacitat de sentir, d’il·lusionar-me per una dona,... aconseguint dissipar tot rastre de la meva fantasia eremítica i quasi oblidar la meva fixació per la Joana.

Un cop a casa, i endreçats el peix i el marisc a la nevera, vaig agafar la motxilla, on hi tenia tot el material necessari; aquest  cop, no vaig agafar el tamboret, però sí, el bastó. Vaig fer un últim repàs per no descuidar-me res, i me’n vaig anar cap a Ullastret.
Hi vaig arribar quan tot just havien obert; encara, el portal estava recorrent l'últim  tram, i el cotxe ,que vaig suposar d’alguna   persona del museu, enfilava camí amunt cap al cim del puig. Vaig deixar el meu en l’aparcament que hi ha davant de l’entrada principal al poblat, on el dia anterior havia finalitzat la primera etapa del meu recorregut. Em vaig asseure en una pilona de pedra que hi ha en front de l’entrada i obrint la llibreta vaig prendre algunes notes descriptives de la porta, el passadís amb l’enigmàtic encaix al mur, i la torre que la protegeix; en vaig fer unes fotos i vaig esbossar-ne un dibuix. Va ser en aquell moment quan vaig sentir una mà que es recolzava en la meva espatlla. Aquest cop no em vaig espantar; ja l'esperava; inclús estava pendent, que d’un moment a l’altra sortiria per la torre aquell homenot,....-l’Utibeles, em sembla que m’havia dit que es deia- cridant-me com un desesperat.
-hola noia -vaig dir sense treure la mirada de la meva llibreta-
-Bon dia Quimet, és així com us dieu, oi?
-Bon dia,....Indiketa? -ara si que vaig dirigir la mirada cap a ella-
-No us he espantat ni una mica?....tant espantadís que estàveu ahir!
-Ja t’esperava -li vaig dir mentre enllestia el dibuix, i endreçava el llapis al plumier i la llibreta a la motxilla,
-què, continuem, doncs? –em digué mentre m’oferia una mica d’una beguda que duia en una gerra, i que vaig acceptar gustosament.-
Tenia un sabor especial,..era una aigua, perfumada amb herbes, com una infusió, endolcida amb mel, crec, que resultava exquisida.
Em vaig carregar la motxilla a l’esquena, i recollint el bastó ens vàrem dirigir cap a l’interior de l’Oppidum. A mig creuar la porta, vaig tenir una sensació estranyíssima,..-semblant, perquè m’entengueu, a la sensació que es té al creuar la porta d’uns grans magatzems, quan un raig potent d’aire més aviat calent, t’envolta per tot arreu- entrant en una dimensió totalment diferent; era com si estigues en el poblat en l’època de la Indiketa. Em va venir al cap la pel·lícula que em sembla que es deia “Stargate”, La porta estel·lar -aquella que uns científics troben com una mena de portal rodó que quan el traspassen, viatgen en el temps,  a altres dimensions, o alguna cosa així; el que si recordo bé és que l’actor protagonista era el mateix que de jove feia McGuiber, aquell agent especial que semblava el rei del bricolatge.....
Tot era ple de gent, amunt i a vall, dones, homes, mainada corrent i jugant,... un espectacle!! Com les Rambles de Barcelona, cap al migdia. Ni amb LSD havia arribat a un nivell d’al·lucinació tant gran; quines coloraines, que psicodèlic resultava tot!!!  Estàvem situats en un carrer que es dirigia cap a la part més alta del puig, on s’hi distingien uns edificis que segurament eren els temples, a dreta i esquerra hi havia carrers plens de petites casetes, algunes amb pis, la Indiketa em va dur fins a casa seva que està en el primer carrer,...el seu home, terrisser, estava treballant en el torn que tenia sota el porxo de davant l’entrada de casa seva. Jo no parava de prendre notes i esbossar algun dibuix, abans  que s’esvaís aquell miratge tant fantàstic.
Em va portar fins el fons del carrer on hi havia un dels edificis importants del Oppidum, que envoltava una mena de plaça, plena de gent que esperava el resultat de les deliberacions del consell d’ancians. Em va mostrar com s’organitzaven, com vivien, com feien els treballs comunitaris: la construcció de les cases, les sitges, les cisternes, les reformes de les muralles. Tot mentre anàvem voltant pel poblat, en mig de la gent, que semblava que no els estranyés la meva presencia, tot i la meva indumentària totalment diferent a la seva; o potser, que no els era visible.
Jo em vaig començar a sentir marejat,... vaig recordar la beguda que m’havia donat la Indiketa abans d’entrar al poblat,...i vaig sospitar que potser era la causa de les al·lucinacions i del meu mareig,.... encara que els símptomes eren com els d’una pujada de pressió, li ho vaig explicar a la noia, i de seguida em va portar a casa seva, fent-me asseure en un banc de pedra que tenien sota el porxo.
-Ara reposi una estona i veurà que es trobarà més bé.
-Gracies noia! Tens una mica d’aigua?,..però aigua sola eh!
Em vaig començar a trobar més bé però, em va venir una passió de son que em vaig quedar completament adormit.
                              
-Senyor!!...ei!!... Senyor!!
Un home de, mes o menys, la meva edat que anava acompanyat per una noia més jove, i vestits tots dos amb roba de feina, em sacsejaven suaument l’espatlla per despertar-me.
-Que no es troba bé??
-Ai senyor!.... no sé que m’ha passat....-vaig dir mirant a banda i banda per si veia rastre de tot el que havia estat presenciant- Quina hora és?
-passa un quart de migdia....que el podem ajudar en alguna cosa?
-Ostres!!! Quina dormida!  moltes gràcies, però estic bé,.... és que m’he assegut per fer uns dibuixos,.... i m’he quedat adormit. Disculpin, que potser els he espantat.
-Si, ja hem vist, dibuixa molt bé -va dir el més gran- i amb molta imaginació; ha fet les cases tal com devien ser en aquell temps,...i la gent,.. semblen tant reals..!!...oi noia? –dirigint-se a la seva  companya- és vostè un artista!
-Gràcies, son molt amables -els vaig dir mentre recollia tot mirant de dissimular el meu estat d’encantament, produït per tot el que havia viscut, o havia cregut viure-
-Segur que està bé,..?
Per fi em van deixar, se m’havia fet molt tard i havia de tornar a Torroella.
Tornant cap a casa, tot rumiant en l’experiència viscuda, vaig veure que, potser, el millor era deixar passar uns dies,... deixar-ho reposar, doncs tot allò ja m’estava començant a torbar, i m’havia de centrar, mirar de dedicar-me en cos i anima a viure a reviure la meva relació amb la Irene.


L’OPPIDUM PER DINS   
Entrant a la ciutat a la dreta podem veure l’interior de la torre i les diferents reformes constructives que al parlar de la muralla us explicava. En l’època  més antiga, l’accés a la part alta de la torre, que aleshores era rodona, era per una escala de forma helicoïdal que anava per l’interior.
 En una reforma posterior es recobreix amb una estructura poligonal, i l’accés és per l’exterior com es veu just al costat de la porta metàl·lica.
Ens trobem en el que era el carrer principal (encara que no coincideix exactament amb l’actual traçat) que conduïa a la part alta de la ciutat ­­‑ l’Acròpolis -,lloc on estan els temples.
La majoria de poblats Ibers estaven situats sobre promontoris, turons o elevacions del territori, per motius de defensa i seguretat, però comportava la dificultat d’haver-se d’adaptar a l’orografia del terreny alhora de construir els habitatges.
D’aquest carrer, sortien diferents carrers dels que en podem recórrer  alguns.
Entrant pel primer (anomenat carrer A)que trobem a la dreta tenim una mostra del que eren la majoria de les cases, algunes d’elles de dues estances, encara que també n’hi havia mes grans.


  
El que queda d’elles és aquest sòcol de pedra sobre el que s’aixecava la paret feta amb tovots, peces fetes amb motlles rectangulars (com una capça sense tapa ni cul ) emplenats amb una barreja de fang, palla i sorra, deixats assecar al sol. Sovint les parets es recobrien amb una capa d'argila.
La coberta era d’una o dues batents, fetes amb cairats i coberts amb una capa espessa de brancatge i a sobre una capa gruixuda de fang barrejat amb fulles.
En un racó hi havia una llar per cuinar i escalfar-se amb un forat al sostre pel fum;  l’única obertura era la porta i en un extrem per tal d’evitar les corrents.
Eren cases molt senzilles però és que s’utilitzaven sobretot per protegir-se del mal temps, per cuinar i per dormir,...la vida quotidiana transcorria al carrer.



 Seguint fins el final del carrer trobem el conjunt d’edificacions  al voltant d’una plaça que, en un primer moment, es va creure que podia ser  l’àgora de la ciutat. Actualment està descartada aquesta possibilitat, i es creu que es podria tractar d’un edifici de caràcter públic.

En aquesta foto tenim unes quantes de les 230 sitges que fins ara s’han trobat en tot el jaciment; només en veiem la part baixa; hi falta el tros que formaria aquesta mena de gerro excavat a la roca. Servien per guardar i conservar els cereals.
Es feien excavant un forat a la roca amb forma de gerro, mes ample al fons i estret a la boca per tal de poder-lo tancar bé. Un  cop era fet el forat es cobrien les parets amb una capa de fang i quan era sec ja era apunt per omplir.

Un cop ple, es tapava el bocal amb una capa de palla , fang i una llosa de pedra al damunt. D’aquesta manera es podia conservar durant molt temps ja que quan germinava el gra que estava en contacte amb les parets, consumia tot l’oxigen i es feia el vuit.
Això si, quan es destapaven, s’havia de treure tot el gra, perquè sinó es feia malbé molt aviat. Quan ja s’havien utilitzat varies vegades, no es podien utilitzar més i es feien servir com a abocadors de deixalles. Hem de tenir en compte que les deixalles d’aquella època no eren ni molt menys les d’ara, doncs no hi havia ni plàstic, ni paper, ni llaunes; tampoc es llençava la quantitat d’aliments que llencem avui.
En alguna ocasió s’havien utilitzat per abocar-hi les restes d’un banquet, com a part d’un ritual de final de celebració.

Aquest grup de cases que veiem a la foto, formen un barri situat entre la muralla i el carrer anomenat D.



Aquesta zona, no accessible, està encara en excavació i per tant en estudi. Podem veure a la foto, el carrer que connecta el carrer principal i la porta 4. El que si que podem dir és que l’edifici que veiem, molt mes gran que els exemples que hem vist fins ara, era d’una família de l’elit del poblat, i es distribuïa al voltant de dos patis des dels que s’accedia a diferents estances. Aquestes tenien un ús divers: artesanal, emmagatzematge i també religiós, doncs disposaven d'un petit temple. També és de ressaltar que disposaven d’una sortida, que travessant la muralla donava accés directe a l’exterior (mencionada quan us explicava la muralla i les portes).



 En tot el poblat se n'han trobat tres cisternes d’aquest tipus; aquesta que veiem a la foto, situada al carrer B, una que no veurem, a la part més alta del poblat, a sota el que ara és el museu, i l’altra la veurem tot pujant-hi.
Es feien excavant un forat de grans dimensions, llarg i estret que es reforçava amb una paret de pedra que a la vegada s’arrebossava amb morter de sorra i calç; tot per evitar filtracions; a sobre es tapava amb grans lloses de pedra, esculpint-hi un forat per poder recollir l’aigua i entrar-hi quan fes falta netejar-la, i tapat de manera que la cisterna quedés  protegida de l’exterior. Diferents canalitzacions hi portaven l’aigua quan plovia i també té un sobreeixidor per desguassar la sobrant. No era l’únic
sistema de recollida d’aigua, les cases disposaven una gran àmfora situada de manera que recollia l’aigua del teulat.

                           ......................

-Cling, clong!!
En sonar el timbre, una esgarrifança em va recórrer  tot el cos, a un pel d’un atac de pànic, vaig estar a punt de no obrir; vaig fer una profunda respiració i donant-me ànims a mi mateix, mentre em dirigia cap a la porta, m’anava dient: ànims Quimet!!, vinga que avui triomfaràs!!.

M’havia passat tota la tarda preparant fins l’últim detall. El primer que havia fet en arribar d’Ullastret havia estat encendre l’equip de musica, triant opera : un doble cd que amb el títol “Callas Life & art”, conté una selecció de les millors àries de la “Diva”; el seu cant, la seva veu, produeix  en mi un efecte tranquil·litzant, sedant, i que al mateix temps em carrega d’energia; tot plegat  era, precisament, el que necessitava.
M’havia escalfat una mica de bullida, que guardava a la nevera, i me l'havia menjat, amb un bon raig d’oli d’oliva,  una mica de pa,  un tall de formatge i una mandarina. En acabat, assegut a la  butaca, anava fent mentalment, el pla de treball per tota la tarda, mentre acabava de pair, tant el dinar, com tot el que havia succeït el mati a Ullastret. Un cop acabada “ritorna vincitor!” de “Aida”, i posada la gravació del concert de cap d’any,  a ritme de valsos Vienesos,  m’havia posat a fer una mica d’endreça, general de la casa: la sala, cuina, el bany,... la comuna, -la tassa del vàter, que en dieu ara- l’havia deixat neta com una patena. També havia  passat l’aspiradora pel dormitori, canviat els llençols  i cremat una barreta d’encens, per donar un ambient perfumat, per si un cas....; deixant preparat a sobre el llit els pantalons,,, la samarreta, la camisa, l’armilla, els mitjons, que em posaria una mica abans de l’hora prevista per l’arribada de la Irene.
Després duna dutxa ràpida –dues dutxes en un mateix dia era excessiu per a mi, però l’ocasió ho requeria- i vestit amb el xandall d’estar per casa i les sabatilles i protegit amb el davantal i el barret de cuiner que em va regalar l’amic invisible el Nadal passat, per “posar-me” en el  paper de “chef”, i poder preparar les receptes amb les que havia de fascinar a la dona que m’estava robant el cor:  “sopa de rap” tal com  la feia el meu avi,  i ”Lluç a l’estil de torre del breny” treta del llibre “la Teca” de Ignasi Domènech gran divulgador de la cuina casolana Catalana i del que en puc dir que he après mol en el noble art de la cuina. Editat el 1924 i del que se’n han fet setze edicions, tant la meva mare com la meva avia ja el tenien. Tot i que jo, amb el temps  l'he anat adaptant, i variant, segons el dia  , -aquell dia no li vaig posar llimona, tampoc ou, li vaig afegir gambes i xirles, la picada la vaig fer més abundosa, i vaig fer servir brou en contra d’aigua- us la vull transcriure literalment del llibre, inclosa la llegenda de l’origen del nom de la recepta "Lluç a l'estil Torre del Breny", com a petit homenatge a aquest eminent cuiner:

   “ Segons una llegenda històrica, Torre del Breny va ser construït en una sola nit per un savi diable.
Una vella, amiga d’aquest diable arquitecte, li portava les pedres que necessitava per a construir-lo, que tenien prop d’un metre de llargària. Un dia, veient que la vella continuava portant a l’espatlla una d’aquestes grans pedres, va dir-li en una veu de tro: “seny, no t’has donat compte de què ja he acabat Torre de Breny”. I desapareixent deixà a la vella esglaiada.
   I feta la relació d’aquesta petita anècdota, passem a explicar la recepta d’aquest plat de lluç, que el calcularem per a sis persones.
   Escollirem un lluç d’un quilo de pes, que una vegada net i separat el cap, el tallarem en dotze rodanxes; després prepararem per cada comensal una dotzena de panses i un ou bullit. Les rodanxes de lluç, amanides amb sal i una mica de suc de llimona, es passen per farina i es fregeixen a la paella amb abundor d’oli que estigui molt calent. Ja fregides i escorregut l’oli, es passen a una cassola de terra envernissada interiorment i s’hi tiren les panses, que ja tindrem netes i escaldades. Tot seguit es fa una picada al morter, composta de dos alls, unes fulles de julivert, una dotzena d’ametlles i una d’avellanes (les dues coses torrades), canyella en pols i pebre negre molt, poquet de cada espècia; quan tots aquests ingredients quedin fets una pasta, hi tirarem l’oli sobrant de fregir el lluç, més una regular quantitat d’aigua bullent. Aquesta salsa s’escampa pel damunt del peix, perquè obtingui més cos durant la seva cocció, que té de ser lenta i a cassola tapada durant deu minuts. És serveix col·locat en una plata i adornat amb un ou bullit partit per la meitat a cada persona.”


Ignasi Domènech i Puigcercós va néixer el 8 de setembre de 1874 a Manresa. Va dedicar la seva vida a la cuina. Primer experimentant als fogons, al costat dels grans cuiners internacionals de l'època, i després fent una àmplia i valuosa aportació al món editorial amb una gran quantitat d'obres relacionades amb la gastronomia. Va ser el pare del popular bacallà a la manresana i el seu receptari continua vigent encara en l'actualitat. Domènech va morir l'11 de novembre de 1956, als 81 anys.

La sopa de rap, com he dit, tal com   la feia el meu avi, que no és que cuines molt però aquest plat era la seva especialitat. Un plat molt senzill, però de resultats espectaculars; en definitiva si és una variant de sopa de pa, enriquida amb peix:

    Un sofregit d’all, seva i tomata, fet poc a poc, mentre es va fent el brou amb el cap del rap. Hi afegim una mica de pa sec, esmicolat, que el remenarem una estona amb el sofregit, abocant-hi la quantitat necessària de brou, la sal se la posa després cada un al seu gust; quan ja ha bullit la suficient estona, hi afegim les restes de peix, esmicolades, que hem pogut extreure t’entra les espines del cap i ja està a punt de servir. Per aquells moments en què l'economia no ens permet comprar rap, podem fer el mateix, però al final afegir-hi una llauna de tonyina.....- (proveu-ho).


                                                         ...................

Quan ja tenia els dos plats a punt de l’últim bull, em vaig anar a vestir, fet un sac de nervis; em venien  a la memòria escenes de “Sueños de seductor” de Woody Allen i m’atreviria a dir que la “Gioconda” de la reproducció  que tinc a l’habitació, estava més somrient del compte, com fent-me la burla. Coincidint just amb el moment que sortia de l’habitació, ben guarnit i només perfumat amb el desodorant de til·ler i sàlvia que compro a “La farigola” -botiga herborista que hi ha prop de casa- va sonar el timbre.

Un cop superats els primers dubtes, vaig obrir la porta; i allà estava ella, esplèndida, amb el seu somriure que li botia els pòmuls i donava a la seva cara una expressió d’alegria, la mateixa que quan era jove i em feia perdre el senderi. Mentre em sostenia fortament agafat al pom de la porta amb la mà esquerra, feia el gest per invitar-la a entrar amb la dreta. Un cop tancada la porta, i havent-la ajudat a treure l’abric, vàrem quedar cara a cara; com que jo no soc molt destre en aquestes situacions, intentant imitar una de les darreres escenes de la pel·lícula “Amelie” li vaig fer dolçament un petó a la galta dreta, just en la comissura dels llavis, repetint a la galta esquerra; com que vaig veure que s’hi posava bé, n’hi vaig fer un altre on comença el nas i s’ajunten les dues celles, continuant amb un altre en el costat esquerra del coll, que portava descobert amb un generós escot, mostrant el punt on els pits, a banda i banda, comencen a mostrar el seu esplendor. En aquest moment -suposo que cansada d’aquell joc de petons, però també per la llarga experiència en trobades com aquella, sabent perfectament que era millor resoldre l’ànsia que provocava l’excitació del moment, de bones a primeres; i deslliurats de les presses, poder gaudir després del sopar i la conversa- em va agafar amb ambdues mans per les galtes fent-me un petó als llavis, convertint-lo lentament en un intens i extens bes, que quasi em va fer perdre el coneixement.
-Què, jove galant,.... em fareu l’amor ara,... o hauré d’esperar a  després de sopar.
No vaig respondre; agafant-la de la ma, -això si que va ser un “aquí te pillo, aquí te mato”- la vaig quasi arrossegar cap a l’habitació, on vàrem fer l’amor, no d’una manera esbojarrada, desbocada,... sinó, més d’acord a la nostra edat,  amb suavitat, amb tendresa, sense que per això perdés intensitat ni passió.
I el meu aparell, en perfecte estat, -ni tant sols me’n vaig recordar del seu entrebancat funcionament- ans al contrari, crec que vaig estar a un nivell excepcional!,....potser també hi va tenir alguna cosa  a veure el beuratge de la Indiketa...?
Vàrem sopar plàcidament, ella amb la meva bata, i jo amb el xandall que havia portat tota la tarda; conversant, repassant la bona estona que acabàvem de passar, recordant la joventut, explicant-nos les nostres vides des del dia que ens havíem deixat de veure. Ella havia estudiat dret i després d’algunes feinetes, sempre relacionades amb temes humanitaris, va trobar una feina a la U.N.E.S.C.O. cosa que l’havia obligat a viatjar molt i a viure llargues temporades a l’estranger, fet que li va dificultar tenir  una relació estable, per això seguia  soltera. Ara estava jubilada; no és que en tingues l'edat, però és que els darrers anys, fatigada de voltar sempre per estranger, s’havia assentat en un negociat del departament de benestar social, on va coincidir amb un company d’aquells que son més papistes que el papa,.. un “llepa”, un “correveidile” –com diuen en castellà- molt preocupat, perquè els demés complissin l’horari, però incapaç d’acomplir el seu. També tant ocupat en magrejar amb la mirada els pits del personal femení i en si els demés feien bé la feina, que no li quedava temps per a la seva; però com que gaudia del beneplàcit del cap del negociat......... no hi havia res a fer; a més la resta de funcionaris desconeixien el significat de la paraula companyonia. El malestar que li portava aquest mal ambient, la va empènyer a demanar la jubilació anticipada.
Em parlà de les bondats de     viure sola, i em va donar la sensació que  s’esforçava en fer-me entendre que li costaria molt compartir la seva intimitat amb ningú. No sé si m’ho va dir per posar-me a proba o es pensava que m’havia creat expectatives, i delicadament me les va voler desfer. Amb la meva habitual lentitud de reflexes, i l’excés de prudència no vaig saber que respondre. Si és que em va voler posar a proba, amb el meu silenci la vaig cagar,  i si  em volia desfer les expectatives, ho va aconseguir. En definitiva em vaig quedar com tantes altres vegades,... “a un pas de...”,....” si no hagués estat per...”, que hauria passat sí...”.
-Ai! Saps que m’ha passat avui....?
Per trencar aquell silenci, gèlid, que s’havia produït, i a mena de tanteig, vaig sortir per la tangent i li vaig explicar el que m’havia passat a Ullastret; per sorpresa meva, girant full, em va seguir el fil. De seguida es va entusiasmar pel tema, i no em va prendre per boig, sinó per un privilegiat. Ella era una gran aficionada als temes esotèrics, i ho va trobar molt interessant.
Eren quarts d’onze, en plena conversa sobre fets paranormals, espiritisme,....els seus contactes amb vells xamans i sanadores de tot el mon, i a mig menjar els postres -dues boles de gelat de vainilla, en una copa, regades amb una reducció de moscatell, i adornades amb un gargot de xocolata i una fulleta de menta-, va sonar el timbre.
-Sorpresa!!...
-Joana??...i la Maria?
-Ja t’explicaré. Ja sé que no havia de venir fins dissabte, però he demanat un parell de dies d’assumptes propis, per venir a fer-te companyia –m’anava dient, mentre es treia l’abric i ens fèiem petons- i així preparem plegats la trobada de diumenge.

La sorpresa te l’enduràs tu, -vaig pensar jo, a més de sospitar que alguna cosa no rutllava-, quan veiés que estava acompanyat, i de qui estava acompanyat. La Irene i la Joana es coneixien; de fet eren bones amigues, teníem amics comuns quan érem joves i havíem coincidit tots plegats alguna vegada. Al entrar al menjador es va quedar amb la boca oberta. Es va mirar la Irene de dalt a baix, em va mirar a mi, amb cara de sorpresa,.. però també una mica torbada i avergonyida en adonar-se de la situació que havia creat.   
-Ets la Irene?.... la Irene....... de Sants?
-Si dona, la mateixa!
-I tant que ets la mateixa,... però si estàs igual.....Perdoneu, veig que he ben fotut el peu a la galleda.
-un parell d’hores abans hagués estat mes violent -vaig dir jo, provocant la riallada general-,...però què, seuràs o no?...has sopat?, ha sobrat una mica de sopa, i també de peix,...és que no hem menjat gaire.
-ja.. ja! -va dir amb sorna la Joana fent esclatar el riure de tots, un altre cop-
-però està tot molt bo! -em va socórrer la Irene, sorpresa, també, per l'estranya escena.
Quina situació més curiosa, la Joana, la meva ex-dona, la Irene, que havia estat el meu amor secret de joventut, i jo; els tres  entaulats, fent el ressopó, explicant la casualitat del retrobament a Ullastret, recordant els vells temps.
La Joana no feia massa bona cara, cosa que procurava dissimular,.... ja quan va entrar  havia notat que alguna n’hi passava, i coneixent-la, estava segur que tenia a veure amb la Maria.  La Irene, que crec que també se n’havia adonat que la precipitada irrupció de la Joana es devia a algun assumpte que havia de tractar a soles amb mi, i fent ús de la seva experimentada diplomàcia, va dir que ja era molt tard i que era hora de tornar a casa. Així que ens vàrem acomiadar, quedant en veure'ns més sovint; jo vaig  aprofitar, amb l’assentiment de la Joana, per convidar-la al dinar de diumenge.

L’arribada de la Joana ho havia canviat tot; la meva fantasia d'anar a dormir i llevar-me amb la Irene, es va esvair i en un instant em vaig veure immers en sentiments contraposats. Però la inquietud que mostrava la Joana, em va tornar a situar a ran de terra, i en disposició de fer costat a la mare dels meus fills, fos el que fos el que li passés.

Només marxar la Irene, va esclatar a plorar.
-m’he quedat sola!.... Quimet, m’he quedat sola! -em deia repetidament entre sanglots- Ja fa uns mesos que la Maria i jo ens vàrem separar,........ estic desfeta.
-Què em dius ara, Joana!,-li vaig dir, una mica sorprès, mentre l'abraçava-
Plora,...plora;..... et farà bé,.....saps què? et preparo una til.la, en parlem una mica si vols, i vas a dormir, ...demà, un cop descansada, podrem xerrar amb més tranquil.litat.
-Tant sols amb això que m’has dit, ja em sento millor......- em va dir amb la cara humida per les  llàgrimes i un fil de  mocs que li rajava del nas- m’hi voldràs a dormir amb tu?.
-Noia, que ja no estic per gaires festes avui!...-vaig respondre mentre li donava el mocador-
-no, home, no, ...és que no vull estar sola.

            Mentre es prenia la til.la, em va anar explicant com havia anat tot. Des de començament d’any que s’havien anat allunyant; la Maria tenia moltes ganes de sortir per les nits, de voltar, anar de copes, a ballar, i ella preferia més estar-se a casa; no podia seguir el seu ritme; “em faig gran” -em confessà-. També em va assegurar que, encara que no m’ho cregués, potser l’inici de tot havia estat en què feia temps que m’havia començat a trobar a faltar; contínuament, em tenia en els seus pensaments, enyorava els bons moments passats, com n’estàvem de bé quan estàvem bé, i  somniava amb que tornàvem a estar junts. Tot plegat havia anat,  poc a poc, afectant la seva relació amb la Maria, arribant ineludiblement a provocar-ne el desenllaç.

Jo com si fos una balancí, anava oscil·lant entre la fascinació per la dona que acabava de retrobar feia dos dies, després de més de quaranta anys, i,.... després de sentir les paraules de la que havia estat la meva dona el  mateix període de temps,  tornant-se a encendre la flama del meu sentiment envers a ella, que només feia unes hores havia donat per apagada. Em venia al cap la cançó “corazon loco” en la versió del Cigala acompanyat per Bebo Valdes.....
-Demà, si m’hi vols, et puc acompanyar a Ullastret...-em va dir mentre ens retiravem cap a l’habitació-.
-serà un honor...
Sentia com si el retrobament amb la Irene, hagués passat feia molt temps, i em tornava a sentir un altre cop molt a prop de la Joana. Aquest anar d’aquí cap allà, obrint i tancant portes, em feia sentir culpable de ser una mica papallona, anant de flor en flor, i un canalla, anant de llit en llit. Tot i així la balança s’anava decantant decididament cap a la Joana. És que en realitat no soc ni papallona ni, així ho crec, canalla; més aviat, en les coses de l’amor soc un sedentari.
Vàrem jaure al llit, cara a cara, i una llarga estona ens vam estar mirant, en silenci......-com m’agraden els silencis compartits- fins que ella es va anar quedant, poc a poc, adormida. M’havia expressat més amb aquelles mirades, amb aquells silencis, que amb tot el que m’havia dit en l'anterior xerrada, i m’atreviria a dir que amb el que m’havia dit en molts anys. Feia tant de temps que no dormia acompanyat, que em vaig entretenir sentint el seu alè, el seu respirar entrebancat per alguns roncs. Que a gust que dormia!... com m’agradaria a mi dormir així. Em vaig quedar encantat, observant la placidesa del seu rostre,... algunes arrugues, és clar, però la mateixa expressió que quan tenia vint anys. Em vaig girar, i acostant la meva esquena al seu tors i, poc a poc, el meu cul cap el seu baix ventre, formant un quaranta quatre em vaig anar adormint, sentint la seva escalfor, els seus pits,  el batec del seu cor arran les meves espatlles,  i el seu càlid respirar en el meu clatell.

Al matí, ens vàrem aixecar tard,.... bé jo, més aviat- per variar- més de sis hores era quasi un miracle per a mi. Eren quasi les vuit, quan em vaig llevar!! i em va donar temps, abans que es despertés, d’anar a comprar croissants a can Batlle, i també per fer una mica de xocolata desfeta, que tant li agrada a la Joana; crec que l’aroma intens del cacau, va ser el que la va despertar.
-Bon dia Quimet!
-Bon dia Joana, has dormit bé?
-feia temps que no dormia tant bé........ em va fer tant bé parlar amb tu -em digué mentre em feia un petó fugaç als llavis. És un costum que no havíem perdut mai, inclús després de separats.
-Gracies pel compliment, però ja saps que sempre m’has tingut, i em tindràs al teu costat.
-I la Irene?
-Que vols dir?
-Home, ahir em va  semblar que....
-Mira Joana, .... el retrobament amb la Irene, ha estat una benedicció per a mi, m’ha tornat a la vida, m’ha fet tornar a sentir, sobretot m’ha fet tornar a tenir ganes de sentir; aquests dos dies ni jo mateix em reconeixia, il·lusionat, esperançat, amb ganes de fer coses, deixant enrere les ganes de recloure’m a esperar el final dels meus dies.
Hem fet l’amor, si!..... això també m’ha fet molt bé,....m’ha tornat l’autoestima, m’ha rejovenit; hem realitzat el que per a nosaltres era l’assignatura pendent, una fantasia de joventut finalment aconseguida. No havia tornat a fer l’amor des de què ens vàrem separar. Ves per on!

I ara apareixes tu, dient-me que m’has trobat a faltar molt,...i des de fa temps;... no sé com prendre-m’ho..... he de pair tot això, m’he de situar; estic una mica trasbalsat.  Si a més hi afegim tot el que m’ha passat a Ullastret......Li vaig explicar la meva experiència amb la Indiketa, i em va semblar percebre en la seva mirada, incredulitat, i un cert grau de compassió, però no em va voler contradir, suposava en aquell moment que, per no trencar l’encís del moment.
-Jo ja sé quina serà la meva resposta, -li vaig precisar- i crec que tu també, però m’ho he de prendre amb calma, son masses coses en tant poques hores!. Em coneixes prou com per saber que m’agrada fer les coses bé i seguint una litúrgia....De moment avui anirem a Ullastret,....ahir vas dir que m’hi volies acompanyar no?...Podrem anar xerrant. Aquell és un lloc tranquil i màgic.
-A veure si trobem la Indiketa! – em va respondre amb un mal dissimulat to irònic que va confirmar les meves percepcions -.
No em va ofendre. Si uns dies abans m’haguessin explicat una historia així, també me l’hauria pres a broma.
-Doncs sí, m’agradaria molt que la coneguessis, i comprovessis que no estic boig.- li vaig dir, un xic molest, mentre recollia la motxilla-.

Un cop a Ullastret, de bracet, passejant, vàrem anar de dret cap a la zona alta, on hi ha els temples; en arribar al que hi ha en front del museu, agafant-la de la mà, fent-la entrar dins el temple  i girant-me per quedar-nos cara a cara, li vaig dir el discurset que m’havia preparat al mati mentre feia la xocolata.


                                                                   
                                                                      ELS TEMPLES         




 Som a la part més alta del puig, la zona sagrada del poblat, imitant l’acròpolis grega. Ens trobem al costat del museu i tenim davant les restes de dos temples; son de planta rectangular i orientats a llevant; el que veiem a la foto no conserva gairebé res del vestíbul, només un tros de mur. De l’estança interior queden restes de paviment d’opus signinum, que encara que tingui nom llatí ja era utilitzat pels grecs, i era fet amb una barreja de sorra, calç i un triturat de ceràmica  -de les restes de peces que es trencaven – decorat amb tessel.les blanques; també té contraforts, que servien per reforçar els murs i si han trobat nombrosos exvots de terra cuita - els veurem al museu  - en aquest cas,  cares humanes de gran realisme, representant personatges mitològics.
Aquest altre mur que veiem pertany al que podria ser un altre temple, de dimensions mes gran i que es troba en gran part sota els edificis del museu. La construcció d’un castell al s. IX-X, l’ermita dedicada a St Andreu  del s. XVII -que dona nom a aquest puig- va comportar la destrucció de gran part d’aquests edificis i d’altres que possiblement hi havia. La cisterna que us deia cau aquí (situada en front del temple gran i que s’endinsa per sota el museu)   I és la més gran de les trobades,


                                                             ...........................

-Joana, hem viscut junts més de trenta anys,....és curiós que el dia que vàrem iniciar la nostra relació, si no recordo malament eren les darreries de l’estiu del 65, va ser precisament l’últim dia que vaig veure a la Irene. Aquell dia estava decidit a fer-li saber els meus sentiments,... recordo que estava ballant amb ella,..... sonava “Penèlope” d’en Serrat... i jo vinga a donar-li voltes a com dir-li;..... de cop vas aparèixer tu.. ”canviem?” -era habitual en aquelles festes de ballaruga casolana que fèiem els diumenges a la tarda, de canviar de parella a mig ball-. Quan va acabar,..per cert, com t’arrapaves!.... la vaig estar buscant i ja havia marxat; no la vaig tornar a veure més fins l’altre dia a Ullastret. Recordo molt bé que et vaig acompanyar a casa i pel camí em vas dir que el següent cap de setmana anàveu un grup d’amics a un mas al Montseny,.... i ves per on, al cap d’un any érem parella i estaves embarassada d’en Pau.
Ara que la torno a trobar reapareixes tu, expressant-me el desig de tornar amb mi...
-Sí, però...
-Ssssssst...-li vaig tapar delicadament la boca- deixem acabar. Ho veig molt clar,.... “està escrit”,....... amb la Irene hem restablert un vincle que no vull trencar. Però no impedirà que es realitzi el que he passat tants anys somniant, desitjant que arribes aquest moment,....i ara, escolta bé el que et vull dir.....
-Mira que t’agraden les cerimònies....! 
Mai he deixat d'estimar-te...-la vaig interrompre- vas ser, ets i seràs la dona de la meva vida i  ets la dona amb la que voldria passar la resta dels meus dies,.....vols que jo sigui l’home amb qui passar la resta dels teus?
Li ho vaig dir d’una tirada, com si ho tingués assajat des de feia molt temps, sense presses,.... però sense pauses.......

 ....  -uix que malament que m’ha sonat això!!, quins mals records que em porta aquesta frase!!....No sé si els que heu arribat a llegir fins aquí, recordeu, o heu sentit parlar de “ el espiritu del doce de febrero” com anomenaven, el falç l’intent democratitzador del regim Franquista, aquell cara-mico que es deia Arias Navarro, amb perdó dels micos, criminal de guerra i de postguerra, davant de qui vàrem brindar amb xampany (en aquell temps encara es deia així) quan entre sanglots ens anunciava la mort del dictador.-

Disculpeu l’incís, però en acabar d’escriure la frase,.. m’ha vingut un calfred, pel record d’aquells temps tant grisos. Tot i així, he preferit explicar-vos-ho, i refrescar amb vosaltres la memòria, abans que esborrar-ho.

La Joana no va trigar en respondre’m, i usant també una frase que em sonava.
-Caram noi, quines paraules més boniques,...i és clar que si......
Vaig baixar d’aquest tren una vegada,....i ara vull de tot cor  tornar-hi a pujar, per no tornar a baixar mai més.
-Gracies amor meu, ja et puc tornar a dir amor meu, soc immensament feliç.
Així que tornarem a ser marit i muller!.... I no és bonic això!!

Com podia imaginar, tant sols feia una setmana, que jo, convertit en un resignat penitent, aspirant a eremita , acabaria vivint, aquells darrers dies, les experiències més extraordinàries dels darrers vint anys,...i alguna d’elles, de tota la meva vida.

La Indiketa no donava senyals de “vida”, cosa que em va estranyar, fins i tot preocupar, doncs no li podria demostrar, a la Joana, les histories que li havia explicat, i no volia que em prengués per un il.luminat. Al fer-se evident la meva inquietud, la Joana em va voler tranquil.litzar fent-me una dissertació sobre espiritisme, que em va mantenir bocabadat!... jo que pensava que s’ho prenia a broma! Resumint, m’explicà que els esperits, son ells que trien quan es fan presents i quan no, i que nosaltres no hi podíem fer res; que no em preocupés,.... que si havia de fer-se present, ho faria.



Ens vàrem asseure, més tranquils, en uns dels bancs que miren cap a sud, des d’on es pot contemplar l’esplèndida vista dels camps que fins fa una mica més d’un segle, havia estat un estany,   mirant cap a llevant la serra de Begur i al fons cap el sud la serra de Les Gavarres. Just al costat del bust de Joan Oliva i Prat, monument commemoratiu a qui va ser l’iniciador de les excavacions, al puig de Sant Andreu  i a l’illa d’en Reixac, de qui ja he parlat en els primers capítols. Allà vàrem estar xerrant una bona estona, teníem tant a dir-nos, tant de temps per recuperar. En un moment que vaig girar la mirada cap al museu, vaig veure com érem observats per la noia de la recepció, que, amb un ample somriure de complicitat, em va saludar.
En aixecar-nos, sortia del museu el mateix noi que vaig trobar el primer dia, i que em va regalar el seu temps ensenyant-me l’illa d’en Reixac; es va acostar a mi, de seguida a saludar-me i em va oferir d’acompanyar-lo a una zona del jaciment que mol poca gent ha vist; era la zona on hi ha la que en diuen “porta sis”, just al fons del barranc que teníem en front feia un moment quan érem asseguts amb la Joana. Ella va preferir donar una ullada al museu.

 -Bé jove, molt agraït per la passejada, i pel temps que m’heu dedicat.
-Espero que em fareu arribar un exemplar del llibre.
-Tingues per cert que seràs dels primers en llegir-lo, a més, ben segur que encara, haure de molestar-te alguna altra vegada.
Després d’acomiadar-me’n, em vaig dirigir cap on era la Joana, asseguda en uns dels bancs del mirador que hi ha arran del vessant per on jo acabava de pujar. M’hi vaig asseure al seu costat, envoltant-li l'espatlla amb el meu braç, i silenciosament la vaig acompanyar en la contemplació del meravellós paisatge que teníem davant.

 EL MIRADOR


 Des d’aquí tenim una bona vista de l’entorn oriental de nord a sud. Mirant cap a nord al fons de tot ( en un dia clar ) podem entreveure on se situa Roses, seguin la mateixa línia figurada reculant cap aquí, tindríem Empúries, que no es veu per què queda enfonsada ; seguin mes cap aquí, tenim el massís del Montgrí; aquest poble que veiem en front es Llavià. Tots aquests camps que veiem – al museu ho veurem millor en la maqueta- era una gran llac on hi desembocava el riu Daró. Tornant a mirar cap a nord/est, entre nosaltres i Llavià, veiem un camp que no està cultivat, envoltat d’arbres i arbusts; és el poblat anomenat l’Illa d’en Reixac, que pren el nom pel fet d’haver estat, en època moderna, una illa; ara sabem que en l’antiguitat no era així ja que el llac era de dimensions mes reduïdes.
Si girem la mirada mes cap al nord, a aproximadament 1 km , en aquell turó sense arbres, hi tenim l’anomenat  Puig d’en Serra, on s’han trobat restes d’ocupació del període antic i                   la necròpolis del període ple - al museu ens estendrem mes en l’explicació dels diferents  períodes -.

EL MUSEU

L’any 1961, a la muntanya del Puig de Sant Andreu, aprofitant l’ermita dedicada al patró d’Ullastret, que dona nom al puig la Diputació de Girona crea el Museu Monogràfic d’Ullastret, gairebé quinze anys després de l’inici de les excavacions. A finals del 1991 va ser traspassat a la Generalitat de Catalunya, i al 1996 es remodela i s’amplien les instal·lacions amb dues sales més.


En els primers plafons podem veure la Lina històrica entre el paleolític i l’actualitat. Hi situem el període ibèric que neix com a resultat de les influencies de dos corrents culturals, una des de l’Europa central a través dels Pirineus vers el s. XI. aC. L’altre des del mediterrani amb l’arribada dels pobles colonials, principalment Fenicis i Grecs a partir del s. VII aC. Es desenvolupa a tota la façana occidental mediterrània des del Llanguedoc fins a Andalusia i en concret a Catalunya la trobem formada des del s. VI aC.
S’organitzaven territorialment a partir de diferents tribus. El poblat d’Ullastret, pel que sabem fins ara, era el mes gran de la tribu dels Indiketes i un dels més grans de Catalunya. La cultura Ibèrica tenia uns trets comuns a tot el territori abans esmentat, com ja he avançat a la introducció.
També trobem en aquests plafons explicacions de la geologia, geografia i paisatge en època ibèrica i en si unes síntesis de tot el que s’explicarà a la resta del museu, acompanyat amb una maqueta de la zona amb la situació dels dos poblats, la necròpolis, el camí d’Empúries i els límits del llac abans de ser dessecat al 1856.
L’explicació de l’època ibèrica està dividida en diferents períodes:

Període pre-ibèric : 650-550 aC.

L’home ja abandona l’habitat en coves, i s’agrupa en petits poblats a l’aire lliure; coincideix aquest període, en aquesta zona, amb els primers contactes amb els pobles colonials fenicis, grecs i també etruscos. Podem veure mostres d’aquests contactes en les peces de ceràmica importades.


període ibèric antic: 550-450 aC.

D’aquest període  se'n coneixen pocs poblats; entre ells els d’Ullastret.
Serà a partir d’aquest període que per motius de defensa els nous poblats s’estableixen en llocs elevats, a diferencia de l’ocupació de les planes del període anterior.
Es comença a construir les cases de planta rectangular, amb sòcol de pedra i paret de tovots. La primera muralla de la ciutat és d’aquest període. També entra en ús la necròpolis del puig d’en Serra.
S’adopta l’ús del torn ràpid  que permet la seriació, i es desenvolupa la metal·lúrgia del ferro; tot plegat representa el naixement de nous artesanats.

Període ibèric ple: 450-200 aC.

 Època de creixement demogràfic, donades la bonança econòmica i millors condicions de vida. Ullastret esdevé una autentica ciutat, dominant un ampli territori. S’intensifica el comerç amb els pobles colonials, sobretot amb els grecs que ja fa temps  estan establerts a Emporion i Rhode. La ceràmica Indiketa agafa característiques pròpies –decorada amb pintura blanca- i es comença a notar,  la creixent importància del mon itàlic, en l’arribada cada vegada més nombrosa de productes d’aquella procedència.
Podem veure exposades ceràmiques indígenes fetes a ma i a torn, així com importades, i diferents objectes metàl·lics, especialment de bronze, com  instrumental quirúrgic i ornamental; també alguns estris de ferro.

El període ibèric tardà o iberoromà:

Representa el progressiu abandonament de l’estil de vida indígena, per anar entrant en nou model de vida romà; a Ullastret aquest període va durar molt poc, en si a tota la zona empordanesa els canvis es van produir amb rapidesa i desprès de la repressió de Cató per la revolta d’algunes tribus els poblats d’Ullastret quedaren abandonats; tot i que s’han trobat monedes romanes alt-imperials , en l’entorn dels temples , el que demostraria el seu ús posterior.


En la part final de la sala es dedica una vitrina a explicar la importància del comerç:
L’intercanvi era el sistema utilitzat; és per això que trobem tota mena d’envasos  ceràmics com son les àmfores, utilitzades per transportar productes alimentaris: oli, vi, salaons,...; tot tipus objectes de luxe, vaixelles fines, amforetes amb perfums, ungüenters; tot de diversa procedència: grega, púnica, itàlica o celta. Tots aquests productes eren bescanviats pels excedents de cereals i matèries primeres.

La moneda va arribar a aquesta zona portada pels grecs.
A Catalunya les primeres que es van encunyar van ser els divisors emporitans, i des de finals del s. IV aC. tant a Emporion com a Rhodos s’encunyaven dracmes.
A Ullastret no s’han trobat masses monedes, perquè en el s. II aC. encara era poc utilitzada en els poblats ibèrics.
Un’altra vitrina ens parla de les creences, que per la ràpida assimilació dels déus i deesses amb els d’origen mediterrani fa que no tinguem referències de les divinitats ibèriques aquí adorades. A Ullastret les úniques representacions de déus conegudes son els peveters amb el bust de Demeter i les figuretes del déu Bes, d’origen egipci, estès per la mediterrània pels fenicis. També alguns exvots i cares  representant figures mitològiques; també la troballa de banyes de cérvol, fa pensar en el culte a Àrtemis, adorada a Emporion..
A més d’aquests elements, que son d’influència colonial a Ullastret hi trobem exemples clars de la practica del culte al crani, estesa al mon ibèric català i a la veïna Gàl.lia meridional. Consistia en la decapitació d’una persona i posterior empalament del crani; probablement eren enemics però no se sap amb certesa; Els cranis exposats van ser trobats en una sitja del puig i a l’illa, acompanyats d’una espasa de la Tène., junt amb un conjunt de ceràmiques que devien ser utilitzades en el ritual;  un d’ells presenta senyals de trepanació i l’altre presenta els ullals i premolars llimats intencionadament.  - s’en desconeix el motiu-.

El ritu funerari en el mon iber era el de la incineració. Les restes humanes que un cop cremades, no havien quedat calcinades,  es rentaven,  trituraven i es guardaven en una urna que juntament amb les ofrenes, l’aixovar i objectes d’ús personal eren enterrades en un forat a la roca o a terra. En la vitrina i veiem la reconstrucció d’una tomba del puig d’en Serra.
Els nadons o els infants de pocs mesos eren inhumats, molt sovint dintre les cases; es considerava que el seu esperit protegia la casa.
No s’els incinerava, perquè encara no formaven part de la comunitat.

Passant per la sala del urbanisme, anem a la darrera sala del museu que ens parla de l’escriptura i de les activitats econòmiques de producció:

La llengua i l’escriptura és un dels aspectes menys coneguts de la cultura ibèrica, encara no es pot traduir, tot i que es pot transcriure. Neix al s.VI aC. al sud-est de la península i s’estén fins a l’Erau, a França. Consta de 28 signes alfabètics i sil·làbics alhora, la major part copiats del fenici, o del grec, amb valors fonètics diferents i s’escriu indistintament de dreta a esquerra o a l’inrevés.
En podem veure mostres de peces ceràmiques amb inscripcions fetes amb punxó, una planxa de plom i unes monedes.

vitrines que ens mostren diverses eines objectes i mecanismes utilitzats .
L’activitat bàsica era l’agricultura, i en aquesta vitrina podeu veure algunes eines que ben segur reconeixereu ja que encara avui en dia s’utilitzen com el tràmec o la falç. Com he dit abans el principal cultiu eren els cereals, però també les lleguminoses com les llenties les faves o els pèsols; també hi ha constància del conreu de vinya i olivera, introduïts pels grecs.
Ja he explicat com s’emmagatzemava el gra en les sitges, però també s’utilitzaven recipients ceràmics i àmfores que a mes servien pel transport. Per moldre feien servir els dos tipus de molins, el de vaivé utilitzats des del neolític i el rotatori que en aquesta zona es troben des del s.IV aC.
Desprès de l’agricultura, la segona activitat bàsica era la ramaderia, en gran part lligada amb l’anterior. Com podeu veure son els mateixos  que avui trobaríem en una granja.
La ramaderia a mes del servei que feia en el treball al camp, proporcionava carn i també matèries primeres com la llana, les pells o els ossos que com veieu aquí s’utilitzaven per fer diverses eines.
Altres activitats econòmiques complementaries eren la caça, la pesca i la recol·lecció; son abundats les restes, sobretot de conills i de senglars encara que també de cérvol, però per ara només banyes. També podem veure diferents estris utilitzats en la pesca. En quant a la recol·lecció ja hem dit a l'inici que eren grans coneixedors dels recursos que dona la natura, fruits de bosc: cireres d’arboç, maduixes, aranyons, mores, pinyes, bolets, espàrrecs, etc. i alguns que ara conreem i que llavors eren silvestres com les figues o les pomes, magranes, ametlles i avellanes. També recol.lectaven vegetals, com l’espart, la canya i també el lli que utilitzaven per teixir i fer cistells, cabassos o soles d’espardenyes.
Els avanços en l’estructura socio-economica va comportar l’aparició d’una classe social d’artesans, que treballaven per la comunitat; en destaquem la metal·lúrgia, la producció de terrissa, el treball de la pedra i el teixit. De la metal·lúrgia i la terrissa n’hem anat parlant al llarg del recorregut.
 El treball de la pedra va tenir molta importància; la construcció de les muralles, les cases, les cisternes, temples etc. demostren l’existència d’equips de picapedrers; també la producció de diferents estris d’utilització casolana.
El teixit era una activitat, principalment de caire domèstic, tot i que sembla que podia haver arribat a constituir una especialitat. Els teixits ibèrics son esmentats en les fonts escrites , la qual cosa indica que era una producció important i de qualitat, destacant els vestits de lli i les capes de llana. A mes de vestits també es produïen sacs, coixineres, catifes, etc.
                                                    
                                                                   .......................


Em vaig dirigir una mica apressat cap el carrer d’Ullà, on hi ha la pastisseria Batlle, per comprar-hi els postres: una mica de rebosteria, que a tots dos ens agrada. Aquesta pastisseria te d’especial, a més de la bonança dels seus productes, que conserva quasi tot el mobiliari de les pastisseries d’abans, mantenint el mateix ambient, a part d’un parell de frigorífics, i el taulell, de quan jo era petit. A més els seus amos son col.leccionistes de reproduccions en petit de gegants de poblacions catalanes, i els tenen exposats a sobre les vitrines. 
Al “Celler del tast”,  al mateix carrer, em vaig fer amb una ampolla de cava, una de vi blanc i una de negre; volia tenir totes les opcions cobertes.

Un cop a casa, al pujar cap el pis, em vaig trobar amb la imatge de la Joana al cap de dalt de l’escala, en una postura, provocativa, o més aviat xulesca, recent sortida del bany, amb els cabells encara molls, repenjant-se amb l’avantbraç dret a la paret, deixant la ma solta, amb l’índex lleugerament estirat, senyalant-me;   les cames entrecreuades una mica més amunt del turmell, descasa, recolzant el peu dret sobre els dits doblegats. Portava posada una camisa llarga, blanca, que jo li havia regalat feia mots anys en un viatge que havíem fet a Eivissa. La foscor de l’escala i el garatge amb la claror que venia del pis, provocaven una transparència que dibuixava el seu cos. Mantenia la seva figura de sempre, de formes rodones i musculoses i de carns empeses, que per la seva edat estava molt bé; sa mare era igual, i va mantenir la figura fins que va emmalaltir, i es va quedar en els ossos. Em vaig sentir rejovenit i en veure aquells bessons arrodonits i molsudets, que la camisa no acabava de cobrir, vaig pujar els escalons de dos en dos fins arribar a la seva alçada, al comprovar que els mugrons se li marcaven a la camisa, com demanant sortir i ser acariciats, no vaig poder evitar de dir la coneguda frase:” tens fred o estàs contenta de veure’m”. No va dir ni una paraula, però la seva mirada penetrant i  clarament luxuriosa, acompanyada d’un insinuant moviment de la llengua, que li humitejava lleugerament els llavis, no deixava dubte de quines eren  les seves intencions. Com que el meu aparell genital no es feia ressò de l’excitació que em provocava la insinuació de la Joana, em vaig atemorir,...i després de l’arrencada de cavall, va venir la frenada de burro, mai més ben dit!.

-deixa’m que descarregui, dona, que tinc els braços endormiscats i les mans garratibades;.... vens amb mi a la cuina i m’ajudes, com en els vells temps?.
Vaig aconseguir esquivar l’envestida. No és que la volgués evitar, però no em podia treure el neguit de no poder estar a la seva alçada. L'excepcional actuació de la nit anterior no em donava seguretat; em sentia en un vull, però no vull...o millor dit, un no podré. Vaig preferí dir-li.
-Joana, té de dir que no sé si podré cobrir les teves expectatives........... físicament, estic en plena decadència.
-Doncs la Irene, ahir, feia cara d’haver quedat molt satisfeta.
-Si, la veritat és que vaig estar molt bé, però crec que per l’efecte màgic que em va produir la realització d’una fantasia de joventut, i sobretot pel beuratge que em va donar la Indiketa.
Com que hi havia molta confiança, la Joana no va poder reprimir el seu instint curiós i de seguida em va demanar detalls. Li vaig haver d'explicar tot, mentre anava endreçant tota la compra, des de què va creuar la porta, fins que va arribar ella.
-Doncs haurem d’anar a fer una visita a la Indiqueta.....-va dir la Joana, esclatant a riure tots dos-. Tranquil noi, farem el que podrem!.
-gracies amor meu!........ Comencem a fer el sopar?
-Si! vaig un moment al bany i de seguida estic amb tu.

Mentrestant em vaig disposar a preparar un aperitiu amb el que volia sorprendre-la. Me’l havia explicat el meu germà, es tractava d’un paté fet amb formatge d’untar i una llauna de musclos en escabetx, sense el suc, ben triturat amb la batedora fins que queda una pasta fina; si us queda massa espessa si pot afegir una mica del suc – si no us agrada el picant, millor assegurar-vos que a la llauna ho diu; us evitareu una sorpresa que pot resultar bastant desagradable. També vaig deixar els calamars amb un polsim de bicarbonat, en repòs a la nevera.
-Mira que he portat! -va irrompre a la cuina tota cofoia, mostrant el que duia pinçat entre els dits polze i índex i fent giravolts amb la mà-
-És el que em penso? –vaig dir sorprès, mentre ella assentia amb el cap, i amb mirada picardiosa- .... De maria o de xocolata?.
-De maria, i de producció pròpia! –va respondre orgullosa-
-Ostres! Fa segles que no em fumo un porret; va ser amb tu quan encara estàvem junts, ho recordes?. Aquell dia vàrem decidir deixar de fumar; després d’aquell, ja no vaig fumar mai més res.
-Jo molt de tant en tant, me’n faig un –va dir, com si s’hagués de disculpar-

Si, vaig ser un fumeta durant bastants anys, vull dir un fumador habitual de porros, i a temporades més que habitual. I com tot, quan n’abuses, els efectes beneficiosos que podia tenir, es tornen contra tu, afectant a la concentració i la memòria, i com que jo era, i soc, dels que “si en tinc m’ho fumo” ho vaig deixar del tot, junt amb el tabac. L'avantatge que té, és que en comparació amb el tabac, no costa gens de deixar-la.

-Té, tasta això que he preparat, veuràs quina sorpresa...
-Mmmm! –va fer desprès de donar la primera dentegada a la torradeta untada amb aquell “sorprenent” paté-......
Què és?... Ostres, té picant no?....... ostres,.... Ostres!! .....HÒSTIA!!! què hi has fotut aquí!!! Aaaaaaah!!
Vermella com una tomata, i amb la llengua a fora, va anar a tota pressa a posar la boca sota l'aixeta, deixant que l’aigua corres per dins, apaivagant la coïssor.
-Al comprar la llauna, no n’hi havien en escabetx;  vaig veure aquests que deia “a la gallega”, i no vaig caure en que serien picants,...normalment ho diu a la capsa!. Em sap molt greu...... t’ha passat una mica?

A vegades soc un desastre, i les desgracies d’aquella nit no van acabar aquí....

-Uf noi!! Si que ha estat una sorpresa!!....a mi em sap greu haver-te cridat,....però, m’hauràs de curar,...i ja saps com es curen els mals...oi?

Agafant-la per la cintura la vaig anar besant a petites porcions mentre recitava, entre bes i bes, aquell verset que ens deien els avis -en castellà, per cert-  quan érem petits i ens fèiem mal.
“cura sana, cura sana, si no curas hoy, curaràs mañana”

Ai senyor!.. a la nostra edat!... semblàvem dues criatures jugant a papes i mames...........I no es “macu” això!!....
El sopar va transcórrer amb tota normalitat, com si no ens haguéssim separat mai, i estiguéssim en un d’aquells dies de les temporades que estàvem bé, en que, al menys un cop a la setmana, organitzàvem una nit romàntica.
Les xirles, o rosellones, com en diuen a Barcelona, les havia fet a l’estil pescador, és a dir, en un cassó, posant-hi una generosa quantitat d’oli d’oliva, no cal dir que verge, afegint-hi uns quants alls sencers, havent-los-hi donat un cop per trencar-los una mica; els deixarem que es vagin fent  a foc baix; quan ja estiguin daurats, un punt abans de cremar-se, apugem el foc i un instant després, quan la temperatura de l’oli hagi augmentat que quasi fumegi li abocarem les xirles d’un cop i tapades les deixarem que s’obrin, abaixant una mica el foc. Queden delicioses, i ens deixa de propina un suc, per sucar-hi pa, amb gust de mar perfumat amb l’all, que és un pecat pels que fem regim.
Dels calamars ja us n'he parlat, però havia aprofitat la tempura, abans de fer-hi els calamars, per fer-hi unes verduretes: Unes tiges de mongeta tendra perona tallada en juliana i unes pastanagues tendres també tallades en juliana. Resulten molt cruixents, i son una bona guarnició.
Les sepiones a la planxa, i ruixades amb oli cru i all i julivert, just quan les retirem de la planxa.
Els escamarlans , saltejats amb una mica d’oli sal i pebre; pel meu gust son millors una mica cruencs, sempre que siguin ben frescos. Procedirem de la mateixa manera amb les gambes.
Per veure havíem triat el vi blanc i el cava, que ja les havia posat al congelador, només arribar.

Abans de fer les postres la Joana va anar a buscar el porret, que l’havia deixat a la cuina;  el va encendre, fent la primera calada i passant-me’l tot seguit. Quan ja havia fet un parell o tres de calades, vaig començar a sentir un formigueig que em venia des dels peus fins el cap; una sensació de fredor a la cara, i un defalliment que em feia pensar que em desmaiaria. Quina estona més desagradable que vaig passar. No era la primera vegada que em passava; alguna vegada que n’havia fet algun, més carregat del compte, ja havia tingut les mateixes sensacions, i el pitjor de tot, era que sabia que m’havia trencat la nit!!

-Quimet, que et passa, t’has quedat més blanc que un ciri......ai que no se t’ha posat bé!.......respira fons!
-Tranquil·la, que és, perquè fa molt temps que no fumo.....de seguida em passarà.

Em vaig estirar al sofà, perquè la sang m’arribes amb més facilitat al cap, però no podia tancar els ulls, doncs, si ho feia, tenia la sensació de levitar, semblant-me que una força em xuclava cap el sostre. Va ser fent respiracions profundes, que em va anar passant........però...a la fi..... em vaig quedar adormit!!

-Ostras! M’he quedat endormiscat...... -vaig dir-li a la Joana que estava asseguda a la vora del sofà, agafant-me la mà-
-endormiscat?....t’has adormit i ben adormit!! Fins i tot roncaves!!
-que vols dir?....quina hora és?.....
-Sons quarts de dues!!
-caram quina dormida! ... i perquè no em cridaves?
-Com que dormies tant a gust,....primer m’he quedat contemplant-te,....saps que estàs molt guapo quan dorms?
Vaig respondre amb un somrís de gratitud acompanyat d’un gest d’incredulitat.
-Després m’he entretingut xafardejant els apunts que tens fets d’Ullastret, i els dibuixos, son molt bonics. Saps que no en tenia ni idea que fossin tant importants aquestes ruïnes,...n’havia sentit parlar, però aquest matí ha estat la primera vegada que les visitava,...i ja m’he emportat una bona sorpresa. Clar, sempre se li ha donat molta importància a Empúries, i Ullastret ha quedat arraconada.......oi?
-Si noia, i tots en tenim una mica la culpa. És una mica trist que el museu mes visitat a Catalunya sigui el del Barça.
Deixem-ho córrer!........I ara que farem,...a aquestes hores...
-Com estàs tu?...-em va demanar ella mirant d’aturar un badall-
-Jo estic de meravella! Tinc set, tinc gana,...i és clar poques ganes de dormir.......El que si que hem de fer és tornar a brindar, que si es compleix el desig, que hem demanat abans, de què totes les nits siguin com aquesta,.... malament anirem!..Després ens anem al llit que tinc ganes de fer-te una bona repassada, a veure si tot ho tens, encara, al seu lloc.
-Me’m moro de ganes!!

La nit va ser inoblidable, com les millors,...amb l’incentiu de ser com una primera vegada, però amb l’avantatge de conèixer-nos tots i cada un dels racons i  raconets del nostre cos.  





 -Ja va,...! ja va!! –cridava jo, baixant les escales, mentre el timbre sonava amb impaciència. La Jana,  amb els seus dinou anys encara  se li quedava el dit enganxat al timbre, com quan era petita-.
-Quan creixeràs Jana?...-li vaig recriminar afectuosament
-Mai,....! on és la iaia  –em respongué, mentre em donava un petó de resquitllada i entrava a tota pressa a buscar-la.
La Joana s’havia apressat a anar a desfer el llit que habitualment feia servir quan venia amb la Maria. Quan vàrem sentir el timbre, semblàvem dos adolescents que miraven de fer desaparèixer el rastre dels seus actes, perquè els pares no ho descobrissin, en aquell cas, abans de què nosaltres ho expliquéssim.
-Heu vingut molt aviat....Així m’agrada!....tindrem temps de fer de tot.
Eren tres quarts d’onze d’aquell esperat diumenge de trobada familiar. Amb Sant Esteve eren els dos dies de l'any que ens reuníem tots plegats. Havíem acordat amb la Joana que, em deixaria a mi la iniciativa de donar la noticia i que jo trobaria el moment adequat. Amb la Josefina, en Josep, l’Arnau i la Jana ens veiem molt sovint, per tant era normal que la rebuda fos més efusiva amb en Pau que des del gener no ens veiem.

-doncs, us explico el pla per avui, si tots hi esteu d’acord...-els vaig dir després d’una estona, que en Pau ens expliques les novetats, doncs només feia dos dies que havia arribat de Kenya-.
-Caram pare –em va dir la Josefina- et veig molt content, que et passa....?.
-Com voleu que no estigui content, tenint-vos a tots aquí!.... -Vaig dir, per no descobrir el motiu del meu benestar; i és que jo, els darrers anys, més aviat semblava una anima en pena; tot i que em cuidava de no mostrar-ho-       Bé, primer podem anar a fer un refrigeri, després fem un vol per la fira i tornem per a dinar.

-I la Maria, on és? -va inquirir la Josefina que amb el seu sisè sentit, des  de què havia arribat, observava que alguna cosa diferent hi havia en l’ambient-
-Amb les de l’associació!... tenien un acte a Vilafranca i com que és de la junta, no s’ho ha pogut arreglar –va dir ràpidament la Joana, pensant que jo no sabria que dir.-
-Quina merda, no? –es va queixar l’Arnau, amb qui tenien “bon rotllo”, com diu sempre ell-.

Vàrem seguir el pla, tal com jo havia demanat, un refrigeri a la plaça de la vila, a can Cinto .Un vol per les parades del passeig, i cap a dinar.



                               FIRA DE St ANDREU – font : http://www.torroella-estartit.cat

La Fira de Sant Andreu és una fira multisectorial de gran vitalitat que a més dels sectors propis d'aquest tipus de fires, maquinària agrícola, agricultura tradicional, automoció, productes industrials i comercials, hi ha espais destinats a l'artesania i a la ramaderia amb exhibicions i concurs de bestiar. L'any 2010 tindrà lloc la 617a edició de la Fira, que sempre es celebra per Sant Andreu, l'últim cap de setmana de novembre.
També les activitats culturals i lúdiques hi són presents: concurs de gossos d'atura des de l'any 1992; el Pomatec o Jornades Tècniques de la Poma, que es celebren des del 2000, la Festa del Cavall i dels Carruatges, la Fira en el Record, la Mostra
d'Entitats, que es celebra des del 2005, entre d'altres.

HISTÒRIA DE LA FIRA DE SANT ANDREU               
La Fira de Sant Andreu data de l’any 1393, any en que quedà constituïda com a tal per privilegi reial.

Aquesta fira es manté única fins que en el segle XVIII es sol·licita que es reparteix en diferents èpoques de l’any , estiu i hivern. És ja en la Torroella del segle XIX que queden instituïdes quatre fires anyals de bestiar, el 15 de maig (Sant Isidre), el 25 de juliol (Sant Jaume),  el 21 de setembre (Sant Mateo) i la del 30 de novembre (Sant Andreu). Amb el temps és consolidà com a més important i rellevant per la seva activitat la de Sant Andreu que aquest any arriba a la seva 612ª edició.
Les últimes fires del segles XIX coneixen gran moments d’èxit per la seva activitat comercial i qualitat humana. Aquelles fires eren com una petita festa major per tota la família en la que s’aprofitava per despendre’s d’algun animal vell o de mig temps o be adquirir-ne un altre en més bon estat, passar un bon moment en alguna de les fondes de més tradició de la Vila, escoltar les llegendes que a punta de bastó recitaven els contaries, comprar ungüents miraculosos i fins i tot arrencar-se algun caixal, comprar tapaboques, faixes de llana, arracades, ganivets, nines de cartró i mil rampoines més que duraven de Nadal a Sant Esteve.

La fira moderna
Durant el segle XX va anar mantenint un lloc rellevant, encara que en les darreries d’aquest segle pateix algun moment de crisis com molt bona part de les fires multisectorials d’arreu de Catalunya. Aquest impàs es va anar superant amb l’esforç conjunt de tots els sectors implicats en l’organització d’aquest esdeveniment i també amb una bona dosi de creativat. S’adequa l’oferta comercial a l’evolució de la demanda dels habitants de la població i s’amplia l’oferta cultural i d’activitats lúdiques per a tota la família. Neix així una fira renovada, interactiva i dinàmica, una autèntica fira.


                                                          ......................

Cap a les set m’havia aixecat per deixar els musclos nets i fets al vapor i el suquet a punt de l’últim bull; així doncs, al migdia, mentre uns preparaven l’aperitiu , l'amanida i paraven taula, jo podia donar els darrers tocs al suquet. D’aquesta manera podia disposar  de tot el matí per dedicar-lo a la família. Com que la Joana dormia plàcidament, encara vaig tenir temps de fer l’allioli, que el vaig dividir en dues parts: una que la negaria pel suquet, i l’altra per acompanyar els musclos  i  d’anar a comprar xurros, aprofitant que al ser fires, hi havia una xurreria ambulant, que a aquelles hores ja era oberta.
El suquet és un plat d’origen senzill, de pescadors concretament; per tant d’elaboració ràpida, però de resultat excel·lent. Us explicaré la manera en que el vaig fer en aquesta ocasió, que va molt be per dies en que no disposes de gaire temps, però vols gaudir i fer gaudir d’un bon plat. No és gaire ortodoxa la seva elaboració, però us asseguro que pocs ho sabran notar, sempre i quan els ingredients siguin de primera qualitat: el rap, fresc, comprat a la peixateria de confiança, un pot de salsa romesco, de marca que ja hagueu provat en alguna ocasió –que no totes valen, i una desconeguda us pot fer malbé el plat-  unes bones patates, un bon brou -que avui en dia a quasi totes les peixateries en tenen de propi- alls i oli,... d’oliva, és clar i de Pau si pot ser.
Marcarem el rap en una bona cassola, amb una suficient quantitat d’oli i a foc ben fort; abaixem el foc, el retirarem i hi posarem unes cullerades de la salsa romesco, després de donar-li un parell de voltes li afegirem les patates que ja tindrem preparades i en contra de tallades, esberlades, perquè deixin anar el midó; unes quantes voltes més i hi abocarem el brou que ja tindrem bullint. Quan faltin uns minuts, perquè les patates siguin cuites hi afegirem el rap, deixant-lo coure una estona més. En acabat, retirem la cassola del foc i el deixarem reposar a cassola tapada, fins que sigui el moment de menjar-lo. –aquests darrers passos son els que vaig deixar pel migdia.

-I la Irene? -Em va preguntar la Joana estranyada que encara no hagués vingut-
-No....no vindrà; em va dir que no podia, que tenia la visita d'una cosina,...i que ja ens aniríem veient. Sobretot que li fem saber la pròxima vegada que vinguem, i quedem.
-quan t’ho va dir?......no me’n has dit res!
-em va trucar quan era a la peixateria,...i ja no hi he pensat més,...és que el meu cap.......!
-i qui és aquesta Irene –va demanar la Josefina que creia haver trobat el perquè del meu estat eufòric-
-És que el teu pare, està fet un “dandi”,.... i està molt sol.licitat.
-Que és un dandi, -va interrompre la Jana que ja havia parat les antenes-.
-Un seductor!...un “ligon”.....perquè m’entenguis!
-No em diguis,..... avi!.... tens novia?!!
-Doncs, segons com es miri......-vaig entredir, mentre, tots havien deixat les diferents converses i ja em començaven a envoltar-
Deixeu-me que ho faci bé; aneu-vos posant a taula que vaig a buscar el cava. Per una vegada, em van fer cas a la primera, pendents del que creien els anava a explicar.
Mentre anava a la cuina, la Joana els va explicar amb tota classe de detalls com ens havia trobat, a la Irene i a mi, quasi “infraganti”, evitant així –em va explicar després- desvetllar el nostre secret. Sentia les riotes des de la cuina, i vaig allargar una mica l’estona, perquè s’esplaiessin.
-Apa avi,.... ets un crac!!...-cridava l’Arnau, quan vaig tornar, seguit de l’aplaudiment general-
-Ei!..deixeu-me algun musclo eh!! –vaig dir fugint d’estudi-
-Au va, no dissimulis –va cridar la Jana-
-Gràcies per les vostres mostres d’alegria. Espero alegrar-vos encara més el dia amb el que queda per explicar. Deixeu-me que us dirigeixi unes paraules, abans d’alçar les copes,.....-vaig dir mentre destapava l’ampolla de cava, aconseguint un fort esclat-
-Vaja, ja tenim el discurset....-va dir en Pau, com si es queixés, amb irònica condescendència-
-Vinga, Pau, serveix tu, i no et queixis que algun dia també et tocarà a tu fer “discursets”.

Era tradició familiar que en les trobades com la de St Esteve o  St Andreu, la persona de més edat dirigís unes paraules a tots els comensals. Recordo l’avi patern, que no era de gaires paraules, quan deia, ràpidament i sense gaire convenciment, la breu pregaria: “Deu i pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres, Amen”. Eren temps grisos, en els que el pensament i la oratòria estaven reservats als capellans i als caps del “movimiento” i la falange. L’avi matern, el que estava exiliat a França, en canvi li agradava preparar-se els discursos, ajustant les paraules per no cansar els convidats. Per l’entonació i l’èmfasi que usava, recordava en Companys, quan arengava a les masses des del balcó de la Generalitat. A casa va ser la mare que va seguir la tradició, doncs el pare era molt callat i no li anaven els discursos, era una persona de gests,....entranyables gests.

-Doncs si!.... no penso trencar la tradició,..i espero que vosaltres quan arribi el dia, la seguireu!
Estic molt content,....és evident. Primer de tenir-vos un altre cop aquí tots junts; em feu sentir orgullós al veure com aneu aconseguint realitzar les vostres aspiracions i il.lusions....
També i té a veure en el meu estat d’ànim...
-Que has sucat!! – va interrompre l’Arnau, amb la seva habitual gracia-
-També, també,...però deixem que segueixi el fil, que no em voldria descuidar res. Com deia, hi té a veure, el fet que estic immers en l'elaboració d’un llibre sobre Ullastret i el seu entorn; per això aquesta setmana he anat varies vegades al jaciment; el primer dia, a peu des d’aquí, per alimentar-me del paisatge, l’entorn natural, i conèixer més a fons els pobles del voltant. I vet aquí el que son les coses que a part d’algunes coses estranyes que m’hi van passar, que no en faré esment, per no avorrir-vos, vaig coincidir amb la Irene, la que havia estat veïna els anys, d’adolescència i joventut, quan vaig viure a casa les tietes. Ens veiem, en un moment o altre, cada dia, doncs vivíem porta per porta. Jo  n’estava completament enamorat. L’estimava en silenci;.. secretament. Eren amigues amb la iaia, i per ella la vaig conèixer; així doncs, va ser un molt agradable retrobament, i com ja s’ha encarregat la iaia d’explicar-vos, i va haver comunicació “d’alt nivell”; i no ho dic només perquè “féssim el cim”; també, perquè és una gran persona, i espero poder-vos-la presentar molt aviat.  
I per acabar, el veritable motiu de la meva felicitat,..... És que.... la vostra mare....i avia...... -en aquest punt, vaig començar a singlonar per l’emoció i  ja no vaig poder continuar-
-el que el vostre pare i jo us volem explicar, -em va socórrer la Joana, provocant el silenci general- és que... bé, primer que la Maria i jo ja fa uns mesos que ens vàrem separar . He tingut molt temps per a rumiar,... per fer un repàs a la meva vida... i,......i li he demanat al vostre pare i avi, si em volia un altre cop al seu costat, i m’ha rebut els braços oberts de bat a bat, i és així que hem decidit de tornar a viure junts.
Després d’un segon de silenci, l’esclat d’alegria va ser general, i les consegüents preguntes que va provocar la noticia, referents a la Maria, la Irene i Ullastret.
-que es besin, que es besin!! –cridava la Josefina que li queien les llàgrimes galtes a ball-
 -Hòsties!!!! Quin “culebrot”!!!.... -va saltar la Jana amb la seva habitual perspicàcia-  ara que estàs ficat a escriure, en podries fer una novel·la!!...-desencadenant la rialla general-

-Doncs, mira!.....saps que et dic, que ben mirat em sembla que m’acabes de donar una bona idea.





                                        



                       




Cap comentari:

Publica un comentari