dissabte, 20 de febrer de 2016

LA MORT - ARRÒS DE CALÇOTADA

Si alguna cosa és totalment certa en la vida, és la mort.
Igual que la vida la mort és un misteri sobre qui s’han edificat mitologies, religions que tan aviat ens han donat seguretat, com incertesa i angoixa.
El que segur convindreu amb mi és que resulta un tema tabú i és pertorbador, per la majoria de gent, parlar-ne.
Resulta curiós com, per l'experiència que jo en tinc, les persones que per malaltia terminal, un cop superada la primera impressió i païda la notícia, en parlen amb una soltesa que descol·loca als que estem al costat.
Sobre aquest tema tracta la pel·lícula "Truman", que us aconsello veure.



Les primeres morts que recordo, no sé ben bé en quin ordre, va ser l’avi Ramon i la Ramona veïns tots dos del carrer Jocs Florals. L’avi va tenir un vessament, atac de feridura en deien en aquell temps. I la Ramona no recordo molt bé de què. Sí que tinc imatges del fet que havia caigut a la llar de foc i ja no s’havia recuperat.

Tots, records una mica difosos però no angoixants. Jo tenia uns set anys i era habitual que a la canalla ens fessin veure els morts. Potser per això, per mi el fet de pensar en la mort o parlar-ne, ha estat sempre una cosa natural.
La mort que vaig viure d’una manera més tràgica, va ser la de l’avi Pepito, el tiet Carlos i la tieta Esther, els tres morts en un accident de trànsit a Franca uns dies abans de tornar, després de l’amnistia. De ben segur, la mort que he viscut amb més ràbia i desconsol.

Ara que ja no crec amb el cel i molt menys amb l’infern penso que quan un es mora, es mora i ja està. El que queda és l’esperit, l’anima, el record –digueu-li com vulgueu- que és el que ens fa eterns, si més no durant unes generacions. Com deia la Roser, morta als 38 anys de càncer,”El fotut, és pels que us quedeu”. D’ella en vaig treure unes quantes lliçons, ja que només va passar un any i mig d'ençà que li van diagnosticar fins que va morir.....ho vem viure amb molta intensitat, tot plegat.

Entraria en el capítol de les morts injustes, com en Robert Pellicer als trenta i tants o la Mari als quaranta i tants o l’Anna als cinquanta i tants o el meu cosí Ricard i una llarga llista que faria que aquest escrit fos inacabable
.

I tants i tants desconeguts que moren diàriament d’una manera inesperada, precipitada i doblement injusta quan són provocades per execucions, per accidents o desastres naturals.
Mereixen unes paraules aquells que desitgen la mort, amb raó o sense, i no ho poden aconseguir, com la vella amiga Mercedes que va intentar suïcidar-se i no se'n va sortir i va malviure encara set anys turmentada i turmentant al marit i filles....al final ho va aconseguir, en pau descansi.



Així doncs, a viure el moment, a viure la vida, que la mort ja arribarà quan hagi d’arribar i que almenys no ens agafi amb els pixats al ventre.
Posem-hi una mica d'humor o distancia com quan us dic: "el plat que avui us presento, l'arròs de calçotada, està per morir-se". Dissabte vàrem fer calçotada i diumenge un arròs amb les restes.

Ingredients per quatre:
320 g d’arròs 
Restes de la brasa (pollastre i xai) tot desossat
Un tros de botifarra negra
dos calçots crus
uns quants calçots que vaig reservar
dues carxofes
un parell d’alls
salsa dels calçots
800 ml de brou de pollastre
vi ranci

Podem prescindir de les carns, afegir carxofes i si voleu, podeu completar-ho amb alguna verdura més (pèsols o mongeta tendra). Tindreu un arròs més lleuger però igual de bo.
Primer aixafarem i picarem els alls i els posarem a la cassola amb un bon raig d’oli.

Quan comencin a enrossir i afegirem els calçots crus ben picats i deixarem que es vagin sofregint a poc a poc, ruixant amb vi ranci per evitar que es cremi.


Mentrestant encendrem el forn per tenir-lo a temperatura -180°- quan el necessitem.
Serà el moment d'incorporar les carxofes, la botifarra i les carns (en cas que hàgeu triat aquesta opció). Li donem unes voltes i hi adjuntarem un parell de cullerades ben plenes de salsa dels calçots i el brou, del que en reservarem una mica pel final.

Quan arrenqui el bull abocarem l’arròs que haurem passat per l’aixeta per tal de treure-li una mica de midó. En el moment que recuperi el ball de bombolles, abaixarem la potencia de foc i esperarem uns cinc minuts.


Passat aquest temps col·locarem amb cura els calçots cuits, que haurem sucat amb la salsa i anirem cap al forn a acabar la cocció uns deu minuts més. Hem d’estar a l'aguait perquè, com sabeu cada forn és un món.

Abans de treure del forn mirarem que estigui al punt i posarem la cassola sobre un drap ben moll i ruixarem l’arròs amb un xic del brou que hem reservat; per acabar ho cobrirem amb un drap humit i el deixarem reposar uns minuts que aprofitarem per fer el vermut.


Espero que proveu de fer-lo i ja em direu. Espero els vostres comentaris.
Bon profit, salut (que no ens avanci la mort)  i....anar fent


4 comentaris:

  1. De moment no et puc comentar cap dels dos temes que ens proposes per experiència pròpia... No he cuinat (de moment) l'arròs de calçotada ni tampoc no m'he mort (també de moment)
    Ja veus que faig una mica de broma jo també.
    Has parlat de l'inevitable que ens espera amb saviesa Francesc. I certament alguna mort fa ràbia per la manera tan injusta que es presenta o per la joventut de les seves víctimes.
    Davant l'inevitable, quina placidesa quan la persona estimada que se'n va et deixa un bon record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs l'arròs, molt senzill, ideal per un dia que vas per feina. Podem substituir els calçots per porros (fets al forn, com per cert em vas ensenyar tu) i la salsa de pot (la "Ferrer" és bastant bona.
      Fer broma ens ajuda a posar distancia amb el drama i la tragèdia o amb els entrebancs de la vida. La Fina en sap un tros!!

      Elimina
  2. A mi totes les morts em pertorben, tot i saber que tots hem d'arribar-hi, totes em semblen injustes. De moment només sabem el que ens afecta als que quedem i crec que això no canviarà fins que ens arribi el moment. Jo crec que és el buit que ens fa mal, no poder seguir compartint aquest espai de temps tan curt que és la vida. I estic d'acord amb tu que cal viure cada dia amb intensitat, com si fos l'últim.

    No m'atrau molt la cuina, potser perquè això de cuinar per a una mateixa és una mica avorrit. Tot i així et segueixo, m'agrada veure com per als que sí cuineu ho feu tot tan senzill.
    Té molt bona pinta aquest arròs!

    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És clar que totes les morts són pertorbadores i que el buit que deixen fa mal. Al que em volia referir és que resulta tràgic i dolorós quan la mort arriba a un infant, jove o qui tot just comença a gaudir de la maduresa.
      Per a mi a la cuina, al fet de cuinar, hi ha l'essència de la vida. Cuinar per a una mateixa és una manera (segur que n'hi ha altres) estimar-se a una mateixa.
      Gràcies per les teves paraules, m'han fet veure que hi ha més gent, a part del meu cosí Xavier i la Carme Rosanas, em llegeix i és molesta a escriure unes paraules.

      Elimina