REPTES - ARRÒS NEGRE A L'OLLA EXPRÉS

La vida és un repte, diu una frase d'aquestes que volen dir molt però no diu gairebé res.
Jo la completaria dient, "la vida és un conjunt de petits i grans reptes; uns que busquem, altres que ens vénen donats i fem el que podem amb ells".

Tothom té els seus i els que per uns són de gran dificultat per altres són d'allò més fàcils. De ben petits ens anem enfrontant a tota classe de reptes que ens van formant i ens fan créixer, no només quan els superem, també quan no assolim l'objectiu fixat....."fent i desfent es fa l'aprenent".

A vegades, assolir petits reptes et deixen més satisfet que altres més grans i plens de dificultat. Això m'ha passat a mi aquest diumenge. Com més gran et fas menys reptes et queden per assolir i menys ganes de proposar-te nous desafiaments. En tenia un pendent i ja sé que quan us l'expliqui us semblarà una poca-soltada.

Ja us he comentat en algun escrit que la mama era la reina dels arrosos, que fins i tot era capaç de fer-ne en l'olla exprés i jo sempre he anat trobant excuses per no provar-ho, sobretot per la por al resultat final, al calcul del temps....em faltava atreviment.

Darrerament ja faig una part de l'arròs a l'olla exprés, per tal que les viandes quedin més tendres i fàcils de mastegar.
Aquest diumenge quan va arribar l'hora de posar-hi l'aigua em vaig omplir de valor i com aquell que es llença al vuit em vaig dir "és el moment". Amb l'ajut de l'amic Google em vaig assegurar del temps de cocció i comptant que els déus m'estaven a favor, el resultat final va ser un arròs que ningú hauria dit com estava fet.

Tot plegat va venir perquè tenia assaig de cant de Bandera de Catalunya a les 12 h i no podia ni volia renunciar a l'arròs dominical.

Doncs, som-hi.
Ingredients per quatre:
300 g d'arròs
800 g de brou o aigua
una tira de costelló tallat petit
4 salsitxes
una sèpia
les potes, ales i tinta que em van sobrar dels calamars a la romana que vaig fer el dia abans
4 galeres
un grapat de gambes blanques, que són quasi igual de bones i a la meitat de preu
8 alls xafats, no tallats
1/2 pebrot verd, tallat a daus
un gotet de puré de tomata
una tasseta de vi ranci
sal i pebre

Posarem a rostir les carns a l'olla exprés amb un bon raig d'oli, havent salpebrat el costelló; quan estiguin ben tustades, les reservem.

Tot seguit donarem volta i volta a les gambes i galeres i reservem.
Després hi tirarem els alls i quan comencin a enrossir, afegim el pebrot, la sèpia i restes de calamar, remenant tot plegat amb il·lusió.

Aquestes operacions excepte les carns ho farem a foc fort, per tant hem d'estar-hi a sobre.
És el moment de regar-ho amb un bon raig de vi ranci i quan ens sembli que ha evaporat l'alcohol hi aboquem el puré de tomata i a continuació, després d'haver remenat bé tirarem la bosseta de tinta.

Jo prefereixo la tinta del calamar a la de la sèpia; potser és mania però quan hi he posat la de la sèpia he tingut la digestió més pesada. El mateix em passa amb la melsa.

Després de comprovar que no estigui massa eixut, en aquest cas hi afegirem un xic d'aigua o brou, ja podem tapar l'olla; en el moment que comenci a xiular abaixarem el foc i comptarem 15 minuts. Es fa imprescindible, si sou de fàcil distracció, un avisador que ens evitarà desastres no desitjats i de difícil solució.

Passat aquest temps retirarem l'olla del foc per descomprimir i poder obrir l'olla.
Com que arribat a aquest punt vaig haver de marxar a l'assaig, vaig deixar que es descomprimís lentament conservant així tots els sabors i nutrients.

Tornant de l'assaig vaig destapar l'olla i posar a foc viu el pot amb l'aigua on hi havia afegit els caps de les gambes. Mentrestant abocava l'arròs a l'olla que també tenia a foc viu, per tal de sofregir-lo una mica mentre bullia l'aigua. Arribats a aquest punt hi vaig abocar l'aigua bullent i després de donar-li unes voltes i salar, vaig tapar l'olla i quan va començar a xiular vaig programar 5 minuts  l'avisador.

Un cop culminat el temps, com que era una mica tard vaig anar pel dret, posant l'olla a l'aigüera sota l'aixeta d'aigua freda es va descomprimir en un moment.
Quan destapem l'olla hi afegirem les galeres i les gambes que s'acabin de fer amb l'escalfor.

He de dir que el moment d'obrir l'olla i veure el resultat és difícil d'explicar en paraules, com és difícil d'explicar les sensacions d'haver assolit un repte, per petit que sigui i haver-me acostat al nivell arrossaire de la mama.
Espero que ho proveu i us deixo amb un tast de Bandera de Catalunya.

Bon profit, salut, república.....ara més que mai, i ..... anar fent.

PORS - BOTIFARRA DE SAL I PEBRE.

Tots tenim por, encara que li posem un altre nom. Inquietud, temença, ànsia i més contundent angoixa o pànic. Amb més o menys intensitat. Amb més o menys control. I ai d'aquell que digui que no té mai por; no crec que digui la veritat o és un inconscient. 
El diccionari ens diu :

Por 

-torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presencia d'un perill real o imaginari

-aprensió que algú té a què s'esdevingui una cosa contrariosa.

Inquiet

-que no sap estar tranquil; agitat per anhels, dèries; agitat per una temença.

Témer

-considerar (algú o alguna cosa) causa possible d'un futur dany, d'una molèstia, etc

Ànsia-inquietud angoixosa.

Angoixa

-malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el que hom resta impotent.

Pànic

-manifestació externa de l'ansietat.

Sobre la por, la Wiquipedia si estén una mica més; us en deixo l'enllaç per si el voleu llegir .

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Por

Veiem que totes tenen un significat o definició bastant  semblant, son paraules cosines germanes, per no dir germanes, inclús unes s'utilitzen per explicar les altres.

Crec que, utilitzem una o altra paraula per donar-li més o menys intensitat al que estem sentint.

Cada època de la vida té les seves pors. Recordo de petit la por a creuar el pis per anar a la comuna. Jo vivia en un pis del carrer Burgos a Sants, d'aquells amb balcó a una banda,que donava al carrer i a l'altra banda la galeria que donava als patis dels carrers Jocs florals, Sagunt i Pomar. Era estret i llarg; a la nit, si em despertava amb ganes d'orinar, no us podeu imaginar el calvari que representava creuar tot el pis; ho feia d'una tirada amb els ulls casi tancats i mirant a terra.

D'adolescent, la por a quedar-me a soles amb una noia i més si era la noia que m'agradava, aleshores es convertia en pànic. 

De jove em feia por quedar-me solter i també a casar-me amb algú que no fos de Sants i a viure fora de Sants i fixeu-vos que em vaig casar amb una dona Andalusa i visc a Bellcaire d'Empordà. Hi ha pors que resulten gracioses passat el temps però que en el seu moment son molt reals. En realitat totes les pors son reals per qui les passa, així que no si val això de "no tinguis por, que no passa res...". Tinc gravat a foc en la meva memòria el mal tràngol que vaig passar al Gorro Frigi de Montserrat; ja feia temps que amb la colla fèiem aprenentatge d'escalada a les parets rocoses de Aiguafreda o Figaró, ara no recordo gaire bé i un dia varem fer el salt a Montserrat. No m'estendré amb detalls, la qüestió és que un cop completat el primer tram de l'ascens al Gorro Frigi em va agafar el que penso que era un atac de pànic, dons no em podia moure, ni amunt,  ni evidentment, avall....els meus companys d'aventura en Carles Pujol, em Joan Estrada, en Ramon Poyatos i en Josep Martinez em van rescatar, no recordo com, només sé que al final estava al punt de sortida.  Aquí es va acabar la meva experiència com escalador.

Amb l'edat les pors també es fan grans, vull dir que son diferents, van madurant amb nosaltres i no crec que es tracti de dominar-les ni controlar-les o deixar-les de banda sinó que anem aprenent a conviure-hi. També hi ha pors que costen més, no ens les traiem de sobre, ens dominen i ens fan malviure i generalment son les que no ens podem explicar. La incertesa es font de por, això ho sabem molt bé els que patim alguna malaltia i que sempre estem pendents dels resultats. I és clar, hi ha pors que son inconfessables.

Les pitjors, les que fan més ràbia, son les que et volen inculcar per aconseguir un fi. Recordo molt bé quan vaig fer la primera comunió, el mal tràngol que vaig passar perquè l'hòstia m'havia tocat les dents i el capellà que ens preparava hi havia insistit amb l'amenaça de caure en pecat mortal. També quan et deien "si no et portes bé vindrà l'home del sac"..."si et fas palles et quedaràs cec".

El poder sempre ha jugat amb la por per mantenir el poble domesticat, cada vegada els costa més i cada vegada més se'ls hi veu el llautó, però tot i així continuen, perquè saben que els dona resultats. Ara mateix en tenim exemples clars que a diari podem llegir, veure o escoltar a tots els mitjans de comunicació. A tots aquests missatges i missatgers que ens volen fer venir por amb l'únic fi de mantenir-se en el poder i mantenir-nos sotmesos, jo els hi faig una bona "botifarra"!! i per si algú no sap que vull dir, només heu de posar amb contundència el canell, dret o esquerra sobre la mitja màniga del braç contrari, tot plegat amb un moviment ràpid i enèrgic.

La botifarra a la que em vull referir ara, és la que ens mengem, sigui amb seques, a la brasa o fregida amb oli i vi ranci. Sigui de la manera que sigui les que més ens agraden a casa son les que faig jo, perquè si d'alguna cosa no tinc por es de provar de fer qualsevol cosa a la cuina.

Si voleu seguir llegint us explico com les faig. La base no té més secret que tres ingredients : carn, sal i pebre; després podeu afegir-hi el que us vingui de gust per fer-les una mica especials; si us agraden picants hi podeu afegir una mica de bitxo o uns bolets o formatge o ceba; no tingueu por de fer provatures. Per uns cinquanta euros podeu tenir una picadora i embotidora, que també us farà servei per fer-vos les hamburgueses, les mandonguilles o per la pilota de l'escudella. És una bona eina i no ocupa gaire espai.

                                                      Un quilo de carn magra de l'espatlla

200 grams de cansalada viada

Sal i pebre. Això depèn del gust de cadascú, la mitjana es 15 grams de sal pe 8 grams de pebre.

Un raig de vi ranci, porto, conyac, ratafia o el que tingueu a ma.

D'aquí en traurem unes vuit o deu botifarres, si en voleu fer més -cosa que us recomano ja que en podeu fer quantitat i congelar-les. També fer-ne de diferents, perquè un cop posats en la feina, no val la pena posar-s'hi per poca cosa.

El primer que hem de fer és tallar la carn a dauets, com més petits més facilitarem el trinxat, després ho posarem en una plata, ho salpebrarem, regarem amb un raig del licor triat i tapat amb film ho deixarem a la nevera fins l'endemà que ja ho podrem passar per la trinxadora i ja podem embotir. És recomanable fer aquestes feines en companyia i bon humor, en el meu cas ja veieu lo ben acompanyat que vaig estar. Abans d'embotir, millor fer un tastet passant per la paella un pessic de la pasta per si haguéssim d'afegir sal o pebre. També 

Com que les imatges il·lustren molt més que les explicacions que pugui fer, i molt més en aquest cas us passo aquest vídeo, que encara que és de xoriç el procediment és el mateix.

Espero que no tindreu por i us atrevireu a fer unes bones botifarres....en tots els sentits de la paraula.

Bon profit, salut i ......anar fent.

MIRADES - SENSE RECEPTA

Hi ha moltes maneres de mirar, tantes com de sentir-te mirat.

En general totes van acompanyades d’un gest que ens ajuden a interpretar-les o a confondre'ns.

Mirades de complicitat, quan et piquen l’ullet.

Mirades de solidaritat...

Mirades que et fan posar vermell.

Mirades de  “ai no sé que dir...”

Mirades de reüll.

Mirades encantades.

Mirades de desig.

Mirades de condol.

Mirades de sorpresa innocent......

Segur que s'us acudirà alguna més.

Però també ens trobem, o així les interpretem, amb mirades que eviten creuar la mirada, amb mirades de rebuig, de “pietat”, d’incomprensió, d’intolerància, amenaçadores.....que ens poden pertorbar.

A casa, pels nostres handicaps, estem acostumats a tota classe de mirades i hem après a interpretar-les de la manera més positiva possible; és una qüestió de supervivència emocional.

Un exemple: quan les nenes eren petites i encara vivíem a Barcelona; la Marta cap a dos anys i l’Esther encara no un, si feia bo, teníem el costum d’anar a fer un vol per les Rambles de Barcelona; érem conscients  que, sense voler-ho, fèiem un espectacle. Sé que és difícil fer-vos una imatge, però proveu : la Fina asseguda a la seva cadira de rodes amb l’Esther a la falda, empenyent el cotxet on anava la Marta, que pels que no ens coneixeu, te la síndrome de Down i jo empenyent la Fina i entre tots formant un tràiler

Fa dies que, pel meu estat, en rebo o interpreto moltes de les primeres.

La que rebo cada dia i a tota hora és la de la Fina. Una mirada que resulta ser compendi de totes les primeres i que em carrega d’energia i m'és un bàlsam per l’anima.

....I anar fent.

Disculpeu, però avui no hi ha recepta; a veure si demà us passo la dels canalons.

TRIOMF - FRACÀS. GELATINA DE MADUIXES

A vegades es guanya, a vegades es perd; a vegades es triomfa, a vegades es fracassa; ara be, crec que podrem acordar que entre una vessant i l'altre, sense que haguem de caure en l'autoengany, com fan la majoria de polítics després de les eleccions, hi ha una colla de matisos que ens ajuden a assumir quina sigui d'aquestes vessants en la que ens trobem abocats.

Ara mateix estic diagnosticat de càncer de bufeta; No crec que ningú ho pugui considerar un èxit o un motiu per estar content, però hi ha mecanismes que ens ajuden a què no ho considerem un fracàs, encara que només sigui dient-nos que hi ha càncers pitjors o que el doctor el té controlat. El que si que està clar és que tot depèn del moment en que ens trobem, em refereixo a l'edat o sobretot a l'estat d'ànim que farà que suportem amb "alegria" el més greu dels nostres mals o ens enfonsem per un ull de poll. Tot això és pot extrapolar a qualssevol activitat o incident de la nostra vida.

A la cuina ens hi trobem sovint; abans d'ahir, per no anar més lluny, les postres no em van sortir be; vaig fer una gela tina de maduixes, però no em va quallar prou be va quedar una mica, bastant aixafat :

aixafat, -ada
1 &adj_cat; afligit, aclaparat, amargat, atuït, aplanat, abatut*, compungit, entristit, dolorit, tribulat, moix.
Antònims: alegre, animat.

Us poso el resultat del diccionari de sinònims per què us en feu una imatge, ja que no vaig ser capaç de fotografiar ho.  Com que l’errada només havia estat en la quantitat de gelatina i no en el sabor en la vàrem menjar i tothom va quedar content.

El que passa és que quan portem temps cuinant ens creiem més llestos que ningú i podem fer les coses a ull i això en pastisseria no hi cap. Com que estava molt entretingut amb els musclos i el rostit, no vaig voler perdre temps en anar a buscar l’arxiu de la recepta i vaig voler confiar en la meva memòria....això em va portar a no calcular be les proporcions entre líquid i gelatina i d’aquí el resultat tan “espatxurrat” ( disculpeu el castellanisme, però no he trobat cap paraula en català que definís més be el resultat).

Us passo la recepta tal com diu l’arxiu que vaig ignorar:

500 g de maduixes.

6 lamines de gelatina.

un got d’aigua.

un pot de ¼ k de melmelada de maduixa.

Posem les lamines de gelatina a remullar

Rentem i tallem a trossets mitjans les maduixes i les reservem; si ho preferiu podeu deixar-les senceres

En un pot posem a escalfar el got d’aigua; no cal que bulli; escorrem les lamines de gelatina ja estovades i les aboquem a l’aigua calenta agitant amb les barilles perquè es desfaci del tot. Quan estigui ben dissolta hi afegirem la melmelada i ho barrejarem .

Preparem un motlle antiadherent ; jo faig servir el de fer corones. Hi posem primer les maduixes quan les tinguem ben distribuïdes pel motlle hi aboquem el líquid que haurem deixat refredar una mica. Quan sigui fred del tot el posem a la nevera ( ha d’estar un mínim de tres hores ). Jo ho faig el dia abans, assegurant així, un millor quallat de la gelatina.

Bon profit i disculpeu la manca de fotografies.

A dalt de tot a l'equerra teniu la opció d'incriure-us per rebre un avis quan hi hagi una entrada nova