dijous, 28 de gener del 2016

ARRÒS AMB VERDURES, CARN I MARISC - TRES COCCIONS

El plat que avui us presento necessita una especial atenció i no us entretindré amb sermonets.
No sé dir-vos quants arrossos porto fets - és el plat obligat dels diumenges- ni quants he vist fer i dels que he anat aprenent.

Els primers van ser els de la mama, que fins i tot quan el feia amb l’olla a pressió li sortia deliciós i de qui vaig aprendre que com tot guisat és essencial un bon sofregit; de retruc també tot el que ella ens va traspassar del que havia après  durant la seva estada a Benicàssim  on estava ingressat el papa, a centre de termalisme per rehabilitar-se del vessament cerebral :  “a ser possible que no hi faltin les carxofes” .

També recordo les paelles que feia l'avi Pepito al foc a terra, a Farinette plage de Vias.
D’en Nèlo, un amic de Gandia en vaig aprendre una altra premissa : “posa-hi el que vulguis, però no hi poden faltar mai dos alls per cap, xafats, mai tallats”. La resta l'he anat aprenent a base de provatures i fallides.

També he de fer esment que on visc, Bellcaire d’Empordà, juntament amb Pals, és terra d’arrossars i per tant amb tradició de cuinar l’arròs amb una gran varietat de receptes.


L’arròs d’avui és el resultat de la darrera provatura que ha vingut obligada per la dificultat de mastegar sobretot de la Marta, que ja li queden poques dents i de nosaltres que ens anem fent grans: part de la cocció l'he feta a l’olla a pressió. Us asseguro que quan la sèpia o el calamar s’us desfaci a la boca, veureu que ha valgut la pena l’operació.

Racions per quatre : ( com que no estem per gaires festes la sèpia, el calamar i les gambes, son congelades )
320g d’arròs, jo rodó de Pals
700g de brou de peix, jo de la confraria de Roses
el suc de ½ k de musclos (els musclos els menjarem d’aperitiu) hi podeu barrejar també unes xirles.
tres carxofes
½ pebrot verd, llarg italià
120g de mongeta tendra, jo perona
un grapat de pèsols
quatre cullerades de tomata, jo de la meva conserva
una ceba mitjana, jo una cullerada de confitada, sempre en tinc feta, us ho aconsello ( a la cassola o amb thermomix, veieu enllaç)
vuit grans d’all
una tira de costelló tallat petit
vuit salsitxes tallades a trossets
una sèpia petita bruta
un calamar
una dotzena de gambots pelats

Primer de tot prepararem els musclos, doncs n’hem d’aprofitar el suc i menjar-los mentre s’acaba de coure l’arròs. Posarem a l’olla tres o quatre alls aixafats i amb la pell, una mica de bitxo i un bon raig d’oli, quan estiguin ben daurats – a prop de cremats - hi abocarem els musclos i deixarem que s’obrin amb l’olla tapada.

Mentrestant a la paella on acabarem finalment l’arròs, amb un bon raig d’oli li donarem unes voltes a les gambes i les reservarem; a continuació enrossirem les viandes, els costelló, les salsitxes, la sèpia i el calamar i els anirem posant  a l’olla exprés juntament amb la major part del seu oli on també hi abocarem el suc dels musclos i la cullerada de ceba confitada i la tomata.
Taparem i ho tindrem deu minuts a partir que xiuli el vapor.

Mentre l’olla a pressió fa la seva feina d’entendrir les viandes, sobretot la sèpia i el calamar, a la paella donarem una mica de color als alls que he aixafat amb un ganivet ample o al morter.

Quan estigui una mica rosset hi afegirem les carxofes tallades a quarts, la mongeta tallada petita i els pèsols, saltant-ho una bona estona i si convé afegint un rajolí de vi, millor negre que li donarà més color.
Ja hauran passat els deu minuts i podrem descomprimir l’olla i retornar el contingut a la paella i seguir amb la cocció a foc lent perquè s’amarin tots els ingredients i ja hi podem tirar l’arròs augmentant la potencia del foc i que vagi absorbint tots els sabors.

Entretant haurem posat el brou al foc i preescalfant el forn a 200º.
Quan bulli l’abocarem a la paella i  començarem a contar els 15 minuts que necessitarà en total la seva cocció. Passats un parell de minuts abaixarem un terç el foc i al cap de tres minuts més entrarem la paella al forn.

Quan soni el timbre de l’avisador (no puc passar sense ell....ja he cremat un parell de cassoles) posem la paella sobre una baieta ben molla, per tal de tallar la cocció, i la cobrim amb un drap humitejat i deixem reposar el temps de menjar-nos els musclos i veure’ns el vermut o la cervesa.

I ja el podrem servir.
Bon profit, salut i ........anar fent.


diumenge, 24 de gener del 2016

ENDOLCIR – GALETES DE GINGEBRE I LLIMONA SENSE GLUTEN NI LLET.

Endolcir l’esperit,
el pensament,
els actes,
les actituds,
les paraules,
els gests,
les mirades,
les intencions,
tot plegat per tal de temperar,
assuaujar,
ablanir,
amorosir,
suavitzar,
emmelar,
apaivagar,
humanitzar l’ànima i les amargors de la vida.

El perill és quan ho fem literalment, pels efectes col.laterals que comporten les menges massa ensucrades. Però és que son tan bones, resulta tant fàcil deixar-s’hi arrossegar. Per això és millor endolcir-nos metafòricament, amb activitats que també ajuden a endreçar l’ànima. No hi ha recepta, cada un se la sap o l'ha de trobar.
Jo miro d'endorcir-me la vida amb la companyia dels meus estimats, família i amics. Amb la musica, tota....clàssica, moderna, lleugera, rock, jazz, flamenc.....
Amb els records, els bons, és clar. Amb l’activitat artística i plàstica, dibuix, pintura, escultura....
Passejant pels carrers, camins i boscos.
Amb un bon llibre, encara que darrerament soc incapaç de concentrar-me en la lectura.
Fotografiant instants.
I com no, cuinant i dintre la cuina fer coques, pastissos, galetes i tota classe de dolces.
Avui us proposo de fer galetes. Com ja he comentat en alguna ocasió a casa tenim problemes amb el gluten i també amb la soja i com que  costa trobar galetes sense gluten que no tinguin soja, des de fa un temps, me les faig jo. No podem prescindir d’elles, doncs la Marta esmorza, alguns dies, galetes amb llet i li complementen el iogurt del berenar.
Vaig partir d’una recepta que em va passar l’Helena, “novia”, “amiga”, “companya” o com sigui que s’ho diguin, del meu nebot Adrià, (en aquest enllaç la trobareu, si preferiu fer l'original) afegint, reduint o traient algun ingredient :

300g de farina sense gluten ( preparat per rebosteria)
30g de farina d’ametlles
120g de mantega
100g de sucre morè (si no us convé el sucre 50g de xarop d'agave)
la pell d’una llimona ratllada
un ou
1 cc* de gingebre
½ cc de canyella
½ cc llevat en pols
¼ cc sal
*cc = cullereta cafè
Jo ho he fet amb la Thermomix, posant primer el sucre, la mantega, la pell de llimona ratllada i l’ou, batent-ho uns 30 segons a velocitat 6. Traiem la pasta resultant, formem una bola i l’emboliquem amb film de cuina, deixant-ho a la nevera un mínim d’una hora. Passat aquest temps l’estenem amb el roleu sobre el taulell enfarinat fins aconseguir una làmina de ½ cm . Retallem amb el tallapastes, col·locant-les a la plata del forn, on hi haurem posat paper de cuina, una mica separades. En surten cap a 50, depen del gruix i la grandària. Abans haurem preescalfat el forn a 180º i les tindrem entre 10 i 15 minuts. Haureu d’estar a l'aguait. Quant son fredes, posades en una llauna es guarden molts dies sense estoveír-se.
Salut i República......ben dolces ambdues !!   i....anar fent.

dimecres, 13 de gener del 2016

AMISTAT - TORRADES AMB ALL, OLI I RAÍM

Paraula de difícil definició, com tot sentiment i que s’usa amb lleugeresa. Un bon exemple el tenim al facebook on estem carregats “d’amics”. Tot i veure les seves mancances i falsetats, no seré jo qui el critiqui, doncs em resulta una bona eina de comunicació amb qui d’altra manera ni tant sols ens coneixeríem. Tinc 255 “amics”; la majoria, gent que conec personalment, però que no tindria cap contacte si no fos així. Per aquesta via mantinc el contacte amb alguns amics italians que ens coneixem des dels anys 70; també ens telefonem de tant en tant, però el facebook fa el contacte més fluid. Tinc cosins a Barcelona que ens veiem com a molt, un cop a l’any i d’aquesta manera sabem més de nosaltres. Companys de la meva època firaire que segurament no ens veuríem. En resum, a mi, en la seva justa mesura, em resulta útil. Les parts negatives cada un les coneix prou bé i no cal que m´hi refereixi.

Tornant a la definició; n’he trobat centenars. Més que definicions, frases que fan referència a l’amistat:

“Un amic és aquell que et dóna consells durant hores tot i saber que quan arribi l'hora no en seguiràs cap.”
“Els amics es fereixen amb les veritats per no destruir-se amb les mentides.”
“Els amics són aquells estranys éssers que et pregunten com estàs i després es queden a escoltar tota la resta.”

El diccionari en diu:

AMISTAT f.
|| 1. Sentiment afectuós envers d'altri, independent dels lligams de parentiu i de l'atractiu del sexe; 

Em quedo amb aquesta, del diccionari català-valencià-balear, afegint-li "independent del contacte continuat". Tinc amics que passem molt temps sense veure'ns i al retrobar-nos ens sentim com si ens haguéssim vist ahir.
Amics he tingut al llarg de la vida i penso que els bons son els que encara conservo, com l’Anna i en Carles; ens coneixem des de l’adolescencia i son amb els que mantenim un contacte regular; o l’Amador, ens vam conèixer treballant al Ramon Albó (internat de protecció de menors) als anys 70 i també mantenim el contacte encara que passem períodes que no ens veiem. Precisament ha passat uns anys molt durs i no hem pogut estar al seu costat tant com hauríem volgut. La Rosa, l’Ana, la Roser i Conxi, les vaig conèixer treballant a la residencia del tribunal de menors a Girona; la Roser va morir al 1995 de cancer i l’Ana va morir al 2008 d’un bessament cerebral. Amb la Rosa que viu a Camallera ens veiem sovint i amb la Conxi també, però la relació amb ella, per qüestió d’edat i altres circumstancies que no venen al cas, té un caràcter més de caire familiar.
Si costa definir l’amistat a nivell genèric, costa molt més a nivell individual. Perquè som amics dels nostres amics ?.....només se’m acut dir que ho som, perquè s’estableix una connexió, que no li sabem donar explicació, sense que ens uneixi res en concret i tot en general.  És precisament aquesta manca d’explicació la que facilita que es mantingui sense condicions. Ens ho acabem perdonant tot i no ens cal agrair-nos res.
Un esment al tòpic de la dificultat de l’amistat amb persones de diferent sexe. Jo he tingut i tinc molt bones amigues i si ha existit atracció sexual, mantenir-la en el terreny de la fantasia no m’ha impedit ni dificultat la relació d’amistat. Quan es traspassa el terreny de la fantasia poden passar varies coses : que l’amistat se’n vagi en orris o que afegint a l’amistat el sexe esdevingui una relació de parella. Això és el que ens va passar amb la Fina que ens coneixem des de fa 43 anys i en portem 41 junts.

D’una manera metafòrica aquest apat, que avui m’ha conduit cap a aquesta reflexió és la torrada amb all, oli i raïm. No em pregunteu que té a veure amb l’amistat, no ho sé ben bé. La primera vegada que en vaig menjar va ser quan treballava a les pomeres en temps de poda. Jo al ser el més jove i inexpert, era l’encarregat d’encendre el foc una estona abans d’esmorzar, d’aquesta manera quan era l’hora ja hi havia brasa per fer les torrades que acompanyarien qualssevol vianda. Potser per la senzillesa de l’àpat, els contrasts i l’ambient del moment a la vora del foc, és el que m’ha fet pensar amb l’amistat......en definitiva una excusa per donar-vos el sermó.
Aquesta recepta no necessita explicació, només un bon pa, sense gluten en el meu cas, tot i que costa lo seu fregar-hi l'all, un bon oli, alls i un bon raïm  tipus moscatell.
Salut i república!! i....anar fent. 


dimecres, 30 de desembre del 2015

LA CUINA I LA MUSICA

La música, com la cuina, han estat presents en la meva vida des que vaig néixer i segurament ja abans. El papa era músic, autodidacte tot i que li va  donar  classes la senyora Prunera, professora de música , per qui van passar la majoria de músics d’aquella època que vivien a Sants.
De jove havia tocat a l’orquestra del “Iris”, sala d’espectacles del carrer València. Tocava el violi, el saxo i el piano. 


Va haver de deixar de dedicar-s’hi professionalment, en plena postguerra, per ajudar a l’avi Ramon que era representant comercial.

Va ser d’aquesta manera que va conèixer a la mama que, recent tornada de França, vivia a cal tiet Agustí, germà de la iaia Bienvenida i tenia botiga de queviures -“colmado”- a la cantonada del carrer Andalusia amb Sagunt -“Saguntu”- en dèiem. 
Per fer diners per casar-se, es va vendre el saxo. El piano i el violí que teníem a casa l’havia comprat als encants. Va seguir l’activitat musical a l’Escola Cantorum del Centre Catòlic de Sants, de la que va arribar a ser director. Va composar algunes peces de les que recordo, sobretot el vals “Isabel” dedicat a la mama. Dels quatre germans només la Isabel, la petita, va seguir estudis musicals. Ha estat en la següent generació que han ressorgit els músics. L’Aleix , fill d’en Ramon, el germà gran, toca la guitarra i està i ha estat, en diferents grups. L’Adrià i en Carles, fills de la Isabel, la germana petita, toquen la bateria, tot i que en Carles està més decantat cap a la cuina, l’Adrià s'hi vol dedicar més de ple, ha fet musicologia i ara està fent interpretació.




L’Esther, la meva filla, va fer tots els estudis de musica i fins a quart de piano, i actualment canta al Cor Gospel Viu.    Cap s’hi pot guanyar la vida, però son joves encara.


Jo només vaig arribar a rascar una mica la guitarra, entossudit a no aprendre solfa, tot i la insistència del papa. Me’n he penedit tota la vida. Però sempre he tingut algun contacte amb la música, participant durant anys als cors de Bellcaire o en tallers musicals.
A casa, temps enrere, el tocadiscs o la casset, ara el CD o l’ordinador i sempre la radio, eren els encarregats d’embolcallar l’ambient de música. A la cuina, cuinant, sempre acompanyat de música. Música de fons i la musica que crea el que s’està cuinant; la musica del sofregit, del bullit, del guisat, de la batedora, de remenar la cassola, el molinet, el ganivet de serra quan tallem el pa recent comprat i cruixent –això era abans, ara el pa sense gluten no cruix sinó és just al sortir del forn–
Taller de cant polifònic a Bellcaire

Qualssevol soroll que es produeix mentre cuines pot resultar musical, perquè....què és la musica sinó sorolls harmonitzats.
Que tingueu una bona entrada d'any i la resta també, a ser possible, amb bona cuina, bona música, salut i .....anar fent.

diumenge, 20 de desembre del 2015

A LA PUTA MERDA TOT PLEGAT.

font: google
-Sí, sí, Cesc a la puta merda tot plegat!!
-Però a què ve això Quico...?
-Doncs que ja n’estic un pel fart d’aquesta puta merda de vida!!
-Vols dir que no en fas un gra massa.
-Potser si, però això no treu que en tingui un fart.
-Però Quico, tens una dona que t’estima i estimes...
-Si.....
-Tens unes filles i uns nets que t’estimes i t’estimen
-Si...
-Vas a fer un vol en bicicleta pels camins de Bellcaire, La Tallada, Tor, Albons, Ullà......
-Sí ....però..
-Vas a cantar..
-Però no tinc feina....ni crec que en pugui tenir., no tinc salut, ni  il.lusions, ni esperances.
-També has de reconèixer que tampoc has fet gaire per trobar feina.
-Ja ho sé Cesc, però em reconeixeràs que quan m’ha sortit una 
 possibilitat he hagut d’advertir del meu estat de salut i els      handicaps familiars.
font: google
-Tampoc calia..ets tant pur, tant primmirat..sempre trobes excuses; ..primer agafes la feina,  que a lo millor en mesos o anys no et rebrota. I això que dius dels  handicaps, ja hi trobaríem solució.
-Això, Cesc, no ho sé fer, a més en l’ultima feina que vaig tenir, al  cap de quinze dies em ve la merda d’ictus ....només  em va fer perdre dos dies de feina, perquè va ser en cap de  setmana, però ja tens penjat el cartell de perill. Ja no m’han tornat a cridar  més.
-Tot el que vulguis, però el país està ple d'aturats en condicions    molt pitjors que tu i en quant al ictus, no va ser res....
-També tens raó....sempre hi ha algú que està pitjor.
font google
  Però és que...Cesc, reconeix-me que ni malalties sé tenir. Tinc un    ictus i és una merda d’ictus.... és el que té l’hipertensió, la malaltia invisible, en diuen; la vellesa prematura, en deien. I ja està, ningú se’n adona,  si no és que t’agafa un ictus, encara que sigui un puto microictus de merda...quedes senyalat. El càncer de bufeta, una puta merda de càncer, que no dona molesties , que no  provoca dolor  ni cap classe de símptoma, però que, només aquest any, en cas d’estar treballant hauria perdut, posats l’un sobre l’altre, entre crioscòpia, ecografies, analítiques, rebrot del càncer amb la seva corresponent intervenció i quimioteràpia posterior, cap a quaranta dies laborables.
-D’acord, Quico una mica de raó tens, però quants voldrien estar com tu, lliure tot el dia, fent el que t’agrada, anat cada mati a fer el cafè a la fleca amb la teva estimada, que per cert, ella si que té raons per queixar-se.
-Hosti Cesc, ara sí que m’has tocat de ple, m’estàs dien soc un egoista que només em miro el melic. I tens raó, comparat amb ella no em puc queixar de rés i porta un any que deu ni do; però, convindràs amb mi que, ben mirat, el que li passa a ella em passa a mi també. 
-Veus com només penses en tu!!!.....és ella que pateix els seus mals.
-Sí, d'acord i jo els meus,.....però ens repercuteixen. Ens hi vàrem comprometre, recordes “ jo et prenc a tu muller / marit, i et prometo que estaré amb tu en la prosperitat i en l'adversitat, en la salut i en la malaltia, i que t'estimaré i t'honraré tota la vida”. Sí, noi, des de fa quaranta anys, formem un pack i  no me'n he arrepentit mai. Potser per això, per l’any que portem, que d’una cosa hem anat a l’altre, amb només un parell de mesos de descans..... ens  va minant per dintre i et venen ganes d’engegar-ho a la puta merda tot plegat.
-Bé Cesc, ja en tinc prou d’aquesta cançoneta, aixeca l’ànim, que els nostres ens necessiten; para ja de fer el ploricó, i aprofita l’ara que ja comença a ser  tard.
font: google
-Va Quico deixa'm estar, ja m’ho sé tot allò de .... “el problema no és el problema sinó com l’afrontes”...o, “si el problema no té solució, perquè et preocupes i si en té....perquè et preocupes” .....o, “la vida és tot allò que passa mentre estàs ocupat amb els teus problemes”; frases que queden molt bé al feisbuc,  però que  em posen dels nervis. Així que deixa'm estar, deixa'm gaudir del rebolcar-me en la meva pròpia merda, com si fos un garrí,........ que ja em passarà.
-Doncs fins aqui he arribat, Cesc, no aguanto més aquesta pudor, si et rebolques tu, m’enmerdes a mi. Així que amunt, que hem d’anar a votar......per cert ja saps a qui votaràs?
-No sé si hi aniré, però en tot cas estic per votar a “En Comú”
-Doncs jo vull votar en clau catalana i només em queda ERC, així que ens haurem de posar d’acord que només tenim una papereta.  

diumenge, 13 de desembre del 2015

ABRAÇADES - MAGDALENES DE LLIMONA I MANDARINES


Abraçades de comiat,
de retrobament.
Abraçades amoroses,
amigues,
tendres,
intimes.
Abraçades compromeses,
mediàtiques,
diplomàtiques,



Confesso que no soc d’abraçades, no perquè no m’agradin sinó perquè no en sé reconèixer l’ocasió, l’oportunitat, la necessitat, la conveniència o senzillament per vergonya,  pudor, escrúpols, timidesa o  incapacitat per copsar com serà rebuda. Per sort tinc a casa la reina de les abraçades, que m’ajuda a treure’m les manies. La Marta no es pregunta si caurà bé o no, si serà oportuna o no, ella abraça a tothom i en tot moment. Algunes son rituals i altres espontànies però totes igualment sentides. L’Esther també és d’abraçar, han sortit a sa mare que és molt d’abraçar i ho fem sovint però on més a gust ens abracem és al llit, allà estem al mateix nivell i més còmodes. Ho dic, pels que no ens coneixeu, perquè anant, ella, asseguda jo m’he d’ajupir i això costa cada cop més. Recordo encara quan érem joves, abans de tenir les nenes, quan ella podia caminar a estones amb els bitutors i bastons, ens podíem abraçar drets........( aquí he fet un sospir que no sé com transcriure i no sé si ha estat per enyorança d'abraçades verticals o enyorança de joventut).
Les abraçades donen escalfor, acolliment, afecte, amor, sentiment, et fan sentir que formes part d’alguna cosa que va més enllà de tu mateix. Et donen i dones energia, encara que només sigui per un instant.
Fins que ens van trobar la intolerància al gluten, cada dissabte i diumenge, la Marta tenia per esmorzar croissant. Ara li faig magdalenes o coca que li agraden molt i les agraeix amb una abraçada. Ahir vaig fer-les de llimona –tinc el llimoner a vessar- i mandarina; és una variant que he adaptat d’una recepta de coca de taronja que vaig trobar a internet (cliquéu aquí)
Ingredients:
Una llimona, si és petita, dues
Una mandarina
Dos ous
200g de farina de rebosteria sense gluten
110g d’oli d’0liva suau
250g de sucre
un sobre de llevat s/gluten
un polsim de sal
un grapat de gotes de xocolata s/gluten


Rentem la llimona i la mandarina i en fem trossos, havent retirat el blanc central i els possibles pinyols; ho posem en un pot gran i ho triturem amb la batedora elèctrica. Afegim la resta d’ingredients i ho batem fins que quedi una crema esponjosa.
Jo omplo sis motlles de magdalena i la resta en una plata de coca de 24 cm on he posat un paper de cuina al fons i hi tiro les gotes de xocolata, ajudant a que s’enfonsin picant una mica la plata i pitjant amb l'ajuda d'un escuradents. Ho posem tot a la nevera uns 30 minuts. Entretant escalfem el forn a 180º i quan hagi passat aquest temps ho introduïm al forn on estarà entre 25 a 30 minuts. Punxeu per comprovar.
Jo ho he fet amb la Thermomix i podeu veure el procediment a l'enllaç que us he adjuntat més amunt,
Un bon esmorzar després d’una bona abraçada amb la persona estimada.
Salut i .......anar fent








dissabte, 5 de desembre del 2015

CARGOLS A LA PETARRELLADA

No sé ben bé perquè al pensar amb “cargols a la petarrellada” em ve al cap Cervelló.
A Cervelló hi tenien casa llogada els avis Pujol i hi anàvem algun cap de setmana i de vacances a l’estiu. La casa , en realitat un pis, estava just davant de l’església. Els records son una mica emboirats, jo era molt petit. Crec que les anades a Cervelló van ser, més o menys, fins que va morir l’avi i els propietaris van reclamar el pis per algun familiar; jo devia tenir uns sis o set anys – 1962/63.

El que si recordo bé eren les campanades en el silenci de la nit, i el “sereno” que cantava l’hora, per si t’havies descomptat: “ les deu i serena”!!!.
Els veïns de sota, en Llorens i la Carmeta i els fills Gema i en Xavier que era de la meva edat; d'ells me'n recordo bé, perquè vam seguir la relació, ens venien a veure a Barcelona i fins i tot van venir uns dies a Bellcaire.
També les orenetes que feien niu a la galeria. Els dies que hi coincidíem amb els cosinets i fèiem excursions a Sta Maria a pas del “xumba, xumba, xumba, periperifando” o a la Roca del Rector, berenant al
“merendero” o a les oliveres. Els banys a la riera, a la banda de sota el pont del camí de Sta Maria, o riera avall, per la zona de la resclosa. Recordo també el cine, encara que només tinc records d’una pel·lícula vista allà “El Cordobés” que em va impactar molt, doncs desconeixia això de la “corrida”. La pastisseria on compràvem els gelats de “corte” , la botifarra blanca de la carnisseria, que
no recordo haver-ne menjat mai de més bona i he de fer un esment especial al descobriment de la melmelada de tomata i la seva elaboració.
Tornant als cargols, no sé perquè els relaciono amb Cervelló. No tinc cap record de cargolades ni d’anar-hi a caçar al contrari que amb els avis Boira que si que en recordo alguna menjada.
Deu ser pel conte “En Patufet i els cargols” que ens explicaven les tietes i segurament l’ambientàven pels camins de Cervelló i era en aquest conte que s’esmentava els “cargols a la petarrellada”.
El que s’en diu una bona cargolada vaig començar a fer-ne aquí a Bellcaire i més concretament amb els consogres Solés en alguna trobada familiar i els feia la Carme, a la cassola. També amb l’Anna i en Carles fem bones cargolades.
Tinc costum de fer-los guisats, però avui m’he decidit a fer-los a la petarrellada. Normalment es fan al foc amb una llauna però a casa els he fet al forn.
Necessitarem:
Un quilo de cargols
Sal i pebre
Un pot de tomata per fer la salsa
Allioli
Una plata pel forn
Sal gruixuda
Alls i bitxo per macerar en oli

Primer de tot netejarem els cargols. Farem un llit amb la sal de manera que els cargols es puguin aguantar bé. Els anirem col.locant cap mer munt i els salpebrarem. Els entrarem al forn preescalfat a màxima potencia només per sota i els tindrem uns vint o vint i cinc minuts que es coguin amb la seva pròpia baba.
Mentrestant prepararem la salsa de tomata senzilla, només amb la tomata sal una mica de pebre i un pessic de sucre.
També posarem a macerar en una cassoleta, amb una tasseta d’oli i a foc molt suau tres grans d’all i un trosset de bitxo –depèn de si us agrada més o menys picant- i una branqueta de romaní. Passats aquests vint minuts  retirem del forn els cargols i anirem tirant un rajolinet d’aquest oli dins de cada cargol si teniu una xeringa us facilitarà molt la feina...sinó amb una cullereta. Tornem la plata al forn que acabi de coure però només amb la calor residual.

Els servirem a taula en una cassola i cada un que es posi els que vulgui i els amaneixi com li plagui, amb la salsa de tomata o amb l’allioli.
Bona cargolada
Bon profit 
Salut i......anar fent.