dimecres, 29 de juliol de 2015

CONSERVADOR 2 - CUINA DELS IBÈRS

Tenim un tresor a conservar, que quan som joves no li donem importància, quan som grans ens falla i no és altre que la memòria o dit d'altra manera el rebost dels records. Diuen els entesos que fins els tres anys no comencem a guardar records i per això resulta difícil recordar coses anteriors a aquesta edat. És normal que jo no recordi coses d'aquesta edat, encara que en tingui alguna imatge una mica emboirada, però els meus nets de 12, 9 i 5, tampoc recorden res d'aquest temps i això que ho tenen més a prop. Per tant, alguna cosa de cert deu tenir aquesta data dels tres anys. 
A mida que ens fem grans anem seleccionant els records que val la pena conservar i d'altres són ells mateixos que troben un lloc en el rebost i no se'n van mai i ens dificulten l'existència. També cal dir que tenim gran capacitat per maquillar o reconstruir i també assumir o positivar alguns d'aquests records. 
Alguns fan grans esforços per esborrar la memòria, sobretot la dels altres.
Em vull referir principalment a la part més positiva de la memòria, a aquelles estanteries del rebost on tenim ben guardats els bons records, aquells que ens ajuden a ben portar la nostra existència, sobretot quan ens anem fent grans i ens omplen d'orgull per feina ben feta o que simplement ens renoven la felicitat. No podem prescindir dels mals records, però jo miro de tenir ben plenes les estanteries dels bons, per compensar.

També és important la memòria col·lectiva, aquell rebost comunitari que sempre hi ha qui el vol controlar i tenir-ne la clau sobretot quan és escrita. El que històricament ha ajudat a mantenir aquesta memòria col.lectiva és la transmissió oral. En moltes èpoques única manera, almenys a nivell popular, de mantenir-la. D'acord que amb el pas dels anys es pot deteriorar, modificar, endolcir o enterbolir, però crec que l'essència es manté. Més fàcil  de modificat, adaptar a conveniència és la memòria escrita, cosa que ha estat des de sempre feina del poder, completada amb el desprestigi de la memòria popular titllant-la de llegenda o heretgia. A pesar de tants esforços hem mantingut viva la memòria dels pobles gracies al seu traspàs de pares i avis a fills i nets i així successivament pels segles dels segles......amen.
Un bon exemple el tenim en la cuina. En  tenim d'escrita, però l'essència, el fet de cuinar ens ha estat transmès per les nostres mares o avies i a elles les seves mares, avies. en algun cas ha estat algun pare o avi. Si anem tirant enrere, arribarem als primers pobladors d'aquesta terra, a quan  la cuina va començar a ser cuina.
Gràcies als arqueòlegs podem saber que es menjava en èpoques pretèrites i no costa gaire imaginar que si nosaltres tenim molts dels productes que ja tenien, que els cuinem de determinada manera, ja ens ve d'aquell temps, afegint-hi les influencies i els productes que hem anat rebent dels pobles que han vingut a comerciar o a conquerir o dels llocs on hem anat a comerciar o a conquerir.
Us passo una recepta que vaig incloure en el llibre/conte, amb il·lustració de Ramon PUJOLBOIRA i  editat per Zenit-cultura, de la meva filla Esther   : "Papallones a la panxa, una història d'amor entre Empúries i Ullastret". 
No puc demostrar que es fes aquesta recepta tal com l'explico, però sí que hi havia ànecs, alls, oli, vi, herbes, ametlles, amor i imaginació per cuinar,  només cal combinar-los adequadament.  Amb aquest conte pretenia acostar al públic en general, però als infants principalment a la quotidianitat del poblat ibèr d'Ullastret i la ciutat d'Empúries.


                                                    ..........................

 - Mam!!  Mam!..   ei !! On ets? -l’Aussa té una manera curiosa de cridar sa mare-


La Penèlope és en una de les habitacions que donen al pati central, on hi està preparant  el plat principal del sopar. Un veí, amic d’en Baspedàs,  ha tingut un bon dia de cacera i li ha regalat  tres ànecs, i ella, els està cuinant a la manera que ho havien fet a casa seva des de temps immemorials, passant-se la recepta de mares a filles. « Primer es rosteix, ben rostit amb oli d’oliva aromatitzat amb alls; quan el té una mica torradet, hi afegeix vi de l’any passat  que s’ha fet agre, suavitzant-li l’acidesa amb unes cullerades generoses de mel, aromatitzant-ho amb uns pessics de romaní i farigola  el deixa fent el xup-xup una bona estona De tant en tant hi afegirà una mica d’aigua perquè no es quedi eixut, i cap al final de la cocció hi afegirà unes ametlles, recent collides, passades pel molí que ajudaran a espessir la salsa».



us convido a provar-la i que tingueu bon profit, salut i...anar fent


2 comentaris:

  1. T'anava a deixar un comentari i l'he oblidat...
    Ah, sí! A un dels records més antics que tinc tu n'ets co-protagonista. Encara no anàvem a escola, per tant no devíem tenir encara els 4 anys. Al cobert de ca la iaia hi havia un cubell i una mery. Vàrem decidir fregar el terra. El mal és que el líquid del cubell no era aiga... era petroli!
    El terra va quedar ben lluent. No recordo que ens renyessin gaire. O potser sí que ho van fer i la part negativa jano la recordo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens ho devíem passar bomba, però no la recordo aquesta....potser a mi em van renyar molt i per això ho he arxivat i no en guardo record....Saps aquell que diu :
      "-jo bec per oblidar...
      -i què, funciona ?
      -el que?
      -això de beure per oblidar.
      -i ara que t'ha dit aquesta bajanada?

      Elimina