TEMPS DE CASTANYES - CAP DE LLOM AMB BOLETS I CASTANYES (SENSE GLUTEN)

Estem en plena temporada de castanyes i  bolets, dels de menjar també. 

A l'entorn de les negociacions/converses entre Junts pel SÍ, i la CUP, salten les castanyes per tots cantons, i algun bolet, verbals, és clar. La majoria, castanyes dolces, ben cuites, a la brasa o al forn, amb la intenció d'afeblir o pressionar al contrari, però algunes es llencen crues, amb mala baba, sense pelar,  fins i tot corcades.

La qüestió és que al final tots acabarem menjant les castanyes, siguin gallegues o de Viladrau, a la vora del foc cantant,  dansant,  fins i tot repartint caramels a la canalla que disfressats se'ns acosten a casa; al cap i a la fi també ho haurem d'anar assimilant de la mateixa manera que anem assimilant els anglicismes que quotidianament sentim i utilitzem. 

Tot plegat, encara que només sigui per un dia i a l'endemà començar a preparar els torrons i tot el que faci falta, perquè tot està per fer i tot és possible.

Quan a les castanyes de menjar i més concretament el dia de la castanyada, anem comprovant any rere any com es va introduint amb força el costum anglosaxó d'origen celta del Halloween i com va creixent l'èxit entre la mainada; ells s'ho passen molt bé anant per les cases dient allò de "broma o regal" (en realitat "truco o trato").

Per tant crec que els nostres esforços no han d'anar contra aquesta festa estrangera, sinó en preservar, potenciar la nostra i perquè no, integrant les dues. A casa en contra de donar caramels o galetes com fins ara farem una bona torrada de castanyes per anar repartint. M’agradaria repartir també panellets, però seria una ruïna.

El plat del que us vull parlar, parteix del tradicional Fricandó, però amb algunes variacions que he anat aprenent al llarg dels anys; és per això que no l’he titulat així.

Jo no el faig amb vedella, sinó amb cap de llom de porc; la mama ja ho feia així i a nosaltres ens agrada més, queda més tendre i resulta més econòmic.

- un parell de talls per cap i uns quants de propina. En el meu cas com que érem vuit, vint.

- quatre cebes mitjanes.

- un parell d’alls.

- un xic de tomata, el suficient per donar color.

- moixernons secs i un rajolí de ratafia per remullar-los.

- bolets frescos o en pot. Segons temporada.

- castanyes, un parell o tres per comensal.

- una copeta de vi ranci i porto a parts iguals.

- una cervesa mitjana(jo sense gluten) i una mica d’aigua, per si fa falta.

- farina (jo sense gluten, faig una barreja de farina de cigrons i Farina shar).

- sal, pebre i mitja culleradeta de cacau en pols.

El primer a fer serà salpebrar, enfarinar i fregir lleugerament la carn reservant-la en una plata. En la mateixa cassola i abocarem, primer l’all i a continuació la seva, tot picat ben fines; salant-ho facilitarem que suï la seva i se sofregeixi millor. Aquest és un procés lent i que requereix atenció i anar remenant. La mama deia que el secret de la majoria de plats està en el sofregit.

Posarem mentrestant en remull els moixernons amb la ratafia i l’aigua fins a cobrir-los. Ara  podem aprofitar per a rostir les castanyes, jo ho he fet al forn aprofitant que estava coent el pa, però també ho podem fer en una paella. No hem de treure ull del sofregit i de tant en tant li tirarem un rajolí del vi ranci o aigua, perquè no se’ns eixugui i es pogués recremar. Hi anirem abocant, també, el suc que haurà deixat anar la carn que tenim reservada a la plata i el xic de tomata. (jo li poso d’aquest concentrat)

Quan la ceba agafi color, com de sucre morè, ja hi podem posar la carn, els moixernons amb el seu suc, els bolets, si són de pot -si són frescos millor saltar-los un xic per la paella i posar-los cap al final-  la cervesa, el cacau –millor posar-lo en dues vegades, remenant i tastant, per evitar que el sabor del cacau predomini; a mi m’agrada quan els comensals em diuen :”hi ha un sabor que no acabo d’identificar”,...no sé si m’explico els que vull dir- les castanyes pelades i deixar que el xup-xup vagi fent la seva feina d’entendrir la carn, les castanyes i amb la seva musiqueta entendrir-nos a nosaltres també.....uix!

Quan veiem que la carn ja està tendreta, i nosaltres satisfets amb el resultat, el plat ja està a punt. Si el feu amb temps, fins i tot el dia abans, que li doni temps a reposar, quedarà molt més bo.

Ull viu amb les castanyes i els bolets, també amb els que es mengen.

Bon profit, salut i.......anar fent       

SILENCIS - PASTÍS DE CARNS

Fa dies que estic encallat en aquest escrit.

Volia parlar del silenci i em costa explicar el que  en vull dir.

Sobretot després de llegir el que els demés en diuen.

Poques paraules  tenen  tants diferents significats i intencions. He vist, doncs que segurament el que jo volia dir del silenci té més a veure amb l'absència de paraules, en el recolliment, la introspecció.

Veiem que en diuen:

“El silenci és la virtut dels ximples.”

(Francis Bacon,  fou un filòsof, estadista i assagista anglès. 1561 - 1626 )

“El silenci és el partit més segur per a aquell qui desconfia d'ell mateix” (François de Rochefort, moralista francès. 1613 - 1680)

“La paraula pertany al temps, el Silenci pertany a l'Eternitat.”

( Thomas Carlyle, fou un crític, historiador i assagista escocès. 1795 – 1881)

“Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.”

(Blaise Pascal, fou matemàtic, físic, filòsof, escriptor, moralista, místic i teòleg occità  1623 – 1662)

“Tan sols callant es troba l'instant; mentre es parla, n'hi ha prou que es digui una sola paraula i s'esborra l'instant; només en el silenci hi ha l'instant.”

(Søren Kierkegaard fou un filòsof Danès, 1813 – 1855)

“El silenci és el germà cridaner de la soletat.”

(Josep Mª Espinàs)

“El silenci és més contundent que la paraula.”

(Joan Barril).

Com veieu n’hi ha per a tots els gusts.

Jo em quedo una mica i a estones amb totes i cada una d’aquestes interpretacions. 

Depèn del moment, la persona o la situació, totes tenen la seva raó. Ara, em volia referir al silenci com una qüestió personal, a l’absència de paraules que et permet escoltar, escoltar-te, i perdre’t en els teus pensaments o en les paraules d’altres. M’agrada molt també, compartir aquest silenci amb la persona estimada, que entengui el silenci, que no  la violenti; aquest silenci plàcid, sincer, que no és presoner de  la convenció de què si estàs amb algú, has de dir alguna cosa.

La cuina és un bon lloc per aquest silenci. Em sento envoltat per  l’agitació de les bombolles a la superfície de l'aigua de l’escudella o el xiuxiueig del primer vapor que surt de l’olla a pressió o els centenars de petits bombolleigs que esclaten d’alegria al fregir la carn arrebossada o el so suau i pausat del xup xup dels guisats.

Sovint necessito la companyia de la radio, sempre emissores de musica, en diria el silenci acompanyat. Això sí, quan cuino prefereixo estar sol; això no vol dir que també m’agradi compartir l’elaboració d’un plat, principalment amb en Carles amb qui coincidim en els gusts culinaris....el que acabo de dir em transporta a Montserrat, -ja ho he escrit en una altra ocasió (cliqueu aquí)-, on passem tres o quatre dies per cap d’any on a més de badar i jugar a cartes, cuinem. També a casa on venen amb l’Anna una mitjana d’un cop al més.

Avui valdria qualssevol recepta, el pensament que m’ha dut a aquest escrit és el recolliment, el retrobament, el silenci acompanyat que es produeix a la cuina quan està immers en l'elaboració d’una recepta.

El plat que us presento lliga amb el que estic dient, doncs  requereix temps i concentració “pastis de carns embolcallat de bacó”.

Necessitarem carns picades diferents, jo he fet servir vedella, pollastre i xai, mig quilo de cada perquè érem deu a dinar. L'he picada jo mateix.

També talls de bacó, tant com per poder folrar el motlle que fem servir i com tot bon rostit - perquè aquest plat és com un rostit presentat d’altra manera – ens farà falta fruites seques, les que més us agradin, prunes, dàtils, panses, orellons, albercocs, pinyons...etc.

Primer folrarem el motlle, d’aquests rectangulars com el que veieu a la foto, de les tires de bacó una mica cavalcades perquè quedi tot ben cobert

Després anirem col.locant les carns en l’ordre que més us agradi; jo poso el pollastre al mig per contrastar amb les altres que tenen un to més semblant i entre una i l'altra posarem la fruita seca.

Cal dir que les carns les amanirem per separat, amb sal, pebre  una mica de pa remullat amb llet, ou, un xic d’all i julivert i tot plegat batejat amb un rajolí de ratafia; si no en teniu podeu posar-hi el que us vingui de gust, brandi, vi ranci oporto..... També podem canviar l'amaniment amb cibulet i mostassa. Acabarem cobrint-ho amb el bacó i ja pot anar al forn,  que haurem preescalfat a 180º, una hora més o menys, depenent del forn que tingueu. Aquest cop ho vaig posar en una bossa de coure i com tenia espai també vaig omplir dues bosses més amb patates per completar el plat. Quan ja sigui cuit ho desemmotllarem, col·locant-ho en una plata i ho tornarem al forn a maxima temperatura perquè quedi ben torradet.

Que gaudiu dels sons del silenci.
Que tingueu bon profit, salut i .....anar fent.

POBLAT IBÈRIC D'ULLATRET - LLUÇ AMB PANSES

Aprofitant que havia d'anar a l'Escala al metge, he anat a la peixateria per comprar els ingredients per fer lluç amb panses, una de les receptes de peix que més ens agrada a la Fina i a mi. He recordat que ja la tenia escrita en un llibre, "Passejant amb l'Indiketa", que no és de cuina però inclou receptes en la narració. Aquest llibre no ha estat publicat ni crec que s'arribi a publicar mai. En realitat el vaig publicar fa temps en aquest mateix bloc, per entregues. El vaig escriure un cop acabats els altres dos que si tinc publicats , "Papallones a la panxa" i "Els romans desembarquen a Empúries", il.lustrats per Ramon Pujolboira i editats per Zènit cultura.  El primer centrat al poblat ibéric d'Ullastret i el segon a la Emporion grega. Els tres tenien la intenció d'ajudar a divulgar el  nostre patrimoni i la idea havia sorgit de la meva feina d'educador/guia i també a la recepció en els museus d'Empúries, Ullastret i Ciutadella de Roses. Passejant amb l'Indiketa a diferencia dels altres dos, està pensat pel públic jove i adult i és una mena de visita guiada pel poblat ibèric i el seu entorn amanit amb una narració que fa de fil conductor. Si el voleu llegir sencer ho podeu fer clicant aquí

Aquests que us presento a continuació son uns fragments que inclouen la recepta:

                                                       .......................

M’havia aixecat, doncs, amb ànims renovats, i amb la intenció de tornar a Ullastret a continuar el meu treball sobre el terreny.

Amb l’autoestima pels aires, després de fer-me el batut de fruites i prendre les pastilles, me’n vaig anar a comprar el diari i a esmorzar; aquest cop a un bar, que hi ha també al passeig, que té un nom curiós: “anar fent”, on hi vaig menjar un mini de pernil,  un cafè, i vaig encarregar un altre entrepà per endur-me a Ullastret. Aquest cop hi aniria amb cotxe; volia aprofitar al màxim el temps per ser a l’hora de dinar a casa i poder fer una bona migdiada per estar ben despert a la nit. De camí cap a casa, vaig passar per la peixateria on em vaig fer amb un lluç de dimensions suficients per a dues persones,.. unes gambes que no eren excessivament cares,  un grapat de xirles i una mica de morralla per, junt amb el cap del lluç, fer un bon fumet. Amb tots aquests elements pretenia preparar una recepta -que ja us explicaré després- per conquerir, almenys l’estomac, d’aquella dona que havia despertat, després d’un llarg son, la meva capacitat de sentir, d’il·lusionar-me per una dona,... aconseguint dissipar tot rastre de la meva fantasia eremítica i quasi oblidar la meva fixació per la Joana.

                                                 /....../

-Cling, clong!!

En sonar el timbre, una esgarrifança em va recórrer  tot el cos, a un pel d’un atac de pànic, vaig estar a punt de no obrir; vaig fer una profunda respiració i donant-me ànims a mi mateix, mentre em dirigia cap a la porta, m’anava dient: ànims Quimet!!, vinga que avui triomfaràs!!.

M’havia passat tota la tarda preparant fins l’últim detall. El primer que havia fet en arribar d’Ullastret havia estat encendre l’equip de musica i triar opera : un doble cd que amb el títol “Callas Life & art”, conté una selecció de les millors àries de la “Diva”;el seu cant, la seva veu, produeix  en mi un efecte tranquil·litzant, sedant, i que al mateix temps em carrega d’energia; tot plegat  era, precisament, el que necessitava.

M’havia escalfat una mica de bullida, que guardava a la nevera, i me l'havia menjat, amb un bon raig d’oli d’oliva,  una mica de pa,  un tall de formatge i una mandarina. En acabat, assegut a la  butaca, anava fent mentalment, el pla de treball per tota la tarda, mentre acabava de pair, tant el dinar, com tot el que havia succeït al mati a Ullastret. Un cop acabada “ritorna vincitor!” (https://youtu.be/sg6ESlimzQU ) de “Aida”, i posada la gravació del concert de cap d’any,  a ritme de valsos Vienesos,  m’havia posat a fer una mica d’endreça, general de la casa: la sala, cuina, el bany,... la comuna, -la tassa del vàter, que en dieu ara- l’havia deixat neta com una patena. També havia  passat l’aspiradora pel dormitori, canviat els llençols  i cremat una barreta d’encens, per donar un ambient perfumat, per si un cas....; deixant preparat a sobre el llit el pantaló,,, la samarreta, la camisa, l’armilla, els mitjons, que em posaria una mica abans de l’hora prevista per l’arribada de l’Irene.

Després duna dutxa ràpida –dues dutxes en un mateix dia era excessiu per a mi, però l’ocasió ho requeria- i vestit amb el xandall d’estar per casa i les sabatilles i protegit amb el davantal i el barret de cuiner que em va regalar l’amic invisible el Nadal passat, per “posar-me” en el  paper de “chef”, i poder preparar les receptes amb les que havia de fascinar a la dona que m’estava robant el cor:  “sopa de rap” tal com  la feia el meu avi,  i ”Lluç a l’estil de torre del breny” treta del llibre “la Teca” de Ignasi Domènech gran divulgador de la cuina casolana Catalana i del que en puc dir que he après mol en el noble art de la cuina. Editat el 1924 i del que se’n han fet setze edicions, tant la meva mare com la meva avia ja el tenien. Tot i que jo, amb el temps  l'he anat adaptant, i variant, segons el dia  , - no li vaig posar llimona, la picada la vaig fer mes abundosa, enriquida amb gambetes i xirles i vaig fer servir brou en contra d’aigua- us la vull transcriure literalment del llibre, inclosa la llegenda de l’origen de nom de la recepta "Lluç al estil de Torre del Breny", com a petit homenatge a aquest eminent cuiner:

  “ Segons una llegenda històrica, Torre del Breny va ser construït en una sola nit per un savi diable.

Una vella, amiga d’aquest diable arquitecte, li portava les pedres que necessitava per a construir-lo, que tenien prop d’un metre de llargària. Un dia, veient que la vella continuava portant a l’espatlla una d’aquestes grans pedres, va dir-li en una veu de tro: “seny, no t’has donat compte de què ja he acabat Torre de Breny”. I desapareixent deixà a la vella esglaiada.

   I feta la relació d’aquesta petita anècdota, passem a explicar la recepta d’aquest plat de lluç, que el calcularem per a sis persones.

   Escollirem un lluç d’un quilo de pes, que una vegada net i separat el cap, el tallarem en dotze rodanxes; després prepararem per cada comensal una dotzena de panses i un ou bullit. Les rodanxes de lluç, assaonades amb sal i suc de llimona, es passen per farina i es fregeixen a la paella amb abundor de d’oli que estigui molt calent. Ja fregides i escorregut l’oli, es passen a una cassola de terra envernissada interiorment i s’hi tiren les panses, que ja tindrem netes i escaldades. Tot seguit es fa una picada al morter, composta de dos alls, unes fulles de julivert, una dotzena d’ametlles i una d’avellanes (les dues coses torrades), canyella en pols i pebre negre molt, poquet de cada espècia; quan tots aquests ingredients quedin fets una pasta, hi tirarem l’oli sobrant de fregir el lluç, més una regular quantitat d’aigua bullenta. Aquesta salsa s’escampa pel damunt del peix, perquè obtingui més cos durant la seva cocció, que té de ser lenta i a cassola tapada durant deu minuts. És serveix col.locat en una plata i adornat amb un ou bullit partit per la meitat a cada persona.”

Bon profit, Salut i ....... anar fent.

JOC DE CARTES, FELIPE, FEIXISME - BOTIFARRA BLANCA

Diumenge a Bellcaire d’Empordà, el poble on visc, com a cloenda de les festes d’estiu vàrem tenir teatre i del bo. El grup Sala Cabanyes de Mataró ens va oferir “Joc de Cartes”, adaptació de l’obra de  Katherinne Kressmann “Adreça desconeguda”.

Sinopsi : Martin, d’origen alemany, torna amb la seva família al seu país, entusiasmat pels avenços en el vell país des de la humiliació de la Gran Guerra. El seu soci de negocis, Max, un Jueu, continua vivint als Estats Units per mantenir el negoci en marxa. La història és narrada enterament en cartes entre ells, datades entre 1932 i 1934. Martin escriu sobre el “meravellós” Tercer Reich i un home anomenat Hitler. Al principi Max és gelós: “Com t’envejo ... Tu vas a una Alemanya democràtica, un país amb una cultura profunda i al començament d’una nova llibertat política!”. Però aviat, Max tindrà dubtes sobre els nous entusiasmes del seu amic...

Ens parla d’un moment clau de la historia d’Europa, el moment de l’arribada de Hitler al poder i la implantació del Nazisme, inspirat en el Feixisme italià. Molt bé tot, muntatge, interpretació i em va encantar sobretot la veu tant clara i entenedora dels dos actors, doncs crec que era requisit indispensable per una obra on hi domina el text.

Arribo a casa després d’un dia molt intens, compartint taula i sobretaula amb els membres de la companyia a casa de l’Esther, i darrer dia que estaven amb nosaltres la Isabel i en Frede, doncs un cop acabada l’obra han marxat cap a l’Hospitalet. Repassant les noticies del dia em trobo amb la carta de Felipe Gonzalez, alias “Isidoro”cliqueu aqui ver llegir-la. Feia temps que pensava que no podia caure més baix, doncs sí. Aquests cigars que es fuma li estan malmetent el cervell, per tant la memòria i la vergonya; per altra banda li està augmentant la capacitat de confondre i mentir. No vull

dir res més perquè estic molt enrabiat, i segurament diria més d’una bajanada, però sí us recomano la lectura de la resposta d’un dels seus, Francesc Martí Jusmet , Delegat del Gobierno en temps de FelipeGonzalez.
https://www.facebook.com/francesc.martijusmet/posts/738436592954048

Per distreure’m de tot plegat, -el feixisme i el mal ús que se’n fa comparant-lo amb posicions polítiques quan no es tenen més arguments per debatre-les-, l’endemà em vaig posar a fer botifarres, entre elles blanca.

Del dinar que havíem fet va sobrar molta carn, costellam al forn i l’Esther em va dir que comences a pensar que en podia fer per aprofitar-la. Com que era força greixosa vaig comprar un quilo de carn magra picant-ho tot junt salpebrant i embotint en budell gran com es veu a la foto. Després ho vaig posar a l’olla, ben punxades, cobrint-les d’aigua i a foc suau, que no arribi  a bullir -si teniu termòmetre és més fàcil, hem de procurar que no passi dels 90º- i teniu-ho a aquesta temperatura durant mitja hora.

L’endemà quan ja eren ben fredes, després de passar la nit a la nevera, cobertes amb paper film, en vaig fer talls i els vaig envasar.

Espero que us hi atreviu. Si més no li dediqueu una bona botifarra de les que tant bé sabem fer quan convé.

Bon profit, salut i.....anar fent.... via cap a la República Catalana 

INDEPENDÈNCIA - SENSE RECEPTA

 “Vinc de tradició federalista; encara diria més, internacionalista; fidel i lleial seguidor del PSUC primer i ICV després, a qui he votat des de les primeres eleccions de l’any 1977.   

Amb una llei darrera l’altre, les autoritats de l’estat anaven devaluant l’autogovern i per tant  Catalunya.

Amb complicitats o sense, les agressions a la cultura i a la llengua han estat continuades i en augment progressiu,  a més de les agressions als drets socials, tant costosament conquerits; aquestes amb col·laboració del Govern de la Generalitat.

El punt culminant va ser la sentencia del TC que va deixar totalment devaluat l’estatut del 2006, que ja havia passat pel sedàs (nos lo hemos cepillado) del Congreso de los Diputados, amb les complicitats que tots coneixeu (per si algú no recorda, CiU i PSC ). Aquest era el darrer intent d’encaix amb Espanya i les actuacions posteriors del Gobierno han anat demostrant que a Espanya no hi ha federalistes (excepte a IU) i només ens volen com a Espanyols amb peculiaritats.

Així doncs, veig que si vull arribar a la República Federal dels pobles Ibèrics  només ho podré fer des de la Independència.”

Això ho vaig escriure fa més o menys un any; ja sé que és un resum molt ràpid i esquemàtic; segueixo pensant el mateix i amb més seguretat.

Han passat moltes coses aquest any, la Diagonal i la Gran Via plenes de gom a gom; un mes després la plaça Catalunya.....el 9 N, l’espectacle posterior dels partits... la convocatòria pel 27 S, les retallades que no paren des de que van arrencar cap el 2009 i ara ens  trobem a un mes vista d’aquestes eleccions que volen ser  plebiscitàries.

Unes humils reflexions sobre les opcions que considero més pròximes al meu pensament :

-Començaré per definir-me i dir-vos que votaré la CUP, no sé si és l'opció més encertada –és la primera vegada que els voto-, però sí, la més propera al meu pensament.

-El que més m’hauria agradat és que la confluència d'ICV i Podemos no haguessin optat per amagar el cap sota l’ala amb la qüestió nacional i deixessin de donar-li voltes al miratge del federalisme. En la resta hi estic completament d’acord. Crec que estan obsessionats amb en Mas. Moltes més i més grosses ens vem empassar als anys 70 (la monarquia tota sencera, la ruptura amb el regim o l'oblit camuflat d'amnistia, per posar uns exemples)

-També m’hauria agradat que  hagués quallat la llista unitària sense polítics.

-del PSC no en parlo, doncs ja fa anys que van desconnectar del país.

Ja veurem el que passa el 27 de setembre i encara més el 28.....

Que Deu ens agafi confessats. 

Salut i......anar fent.

PORS - BOTIFARRA DE SAL I PEBRE.

Tots tenim por, encara que li posem un altre nom. Inquietud, temença, ànsia i més contundent angoixa o pànic. Amb més o menys intensitat. Amb més o menys control. I ai d'aquell que digui que no té mai por; no crec que digui la veritat o és un inconscient. 
El diccionari ens diu :

Por 

-torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presencia d'un perill real o imaginari

-aprensió que algú té a què s'esdevingui una cosa contrariosa.

Inquiet

-que no sap estar tranquil; agitat per anhels, dèries; agitat per una temença.

Témer

-considerar (algú o alguna cosa) causa possible d'un futur dany, d'una molèstia, etc

Ànsia-inquietud angoixosa.

Angoixa

-malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el que hom resta impotent.

Pànic

-manifestació externa de l'ansietat.

Sobre la por, la Wiquipedia si estén una mica més; us en deixo l'enllaç per si el voleu llegir .

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Por

Veiem que totes tenen un significat o definició bastant  semblant, son paraules cosines germanes, per no dir germanes, inclús unes s'utilitzen per explicar les altres.

Crec que, utilitzem una o altra paraula per donar-li més o menys intensitat al que estem sentint.

Cada època de la vida té les seves pors. Recordo de petit la por a creuar el pis per anar a la comuna. Jo vivia en un pis del carrer Burgos a Sants, d'aquells amb balcó a una banda,que donava al carrer i a l'altra banda la galeria que donava als patis dels carrers Jocs florals, Sagunt i Pomar. Era estret i llarg; a la nit, si em despertava amb ganes d'orinar, no us podeu imaginar el calvari que representava creuar tot el pis; ho feia d'una tirada amb els ulls casi tancats i mirant a terra.

D'adolescent, la por a quedar-me a soles amb una noia i més si era la noia que m'agradava, aleshores es convertia en pànic. 

De jove em feia por quedar-me solter i també a casar-me amb algú que no fos de Sants i a viure fora de Sants i fixeu-vos que em vaig casar amb una dona Andalusa i visc a Bellcaire d'Empordà. Hi ha pors que resulten gracioses passat el temps però que en el seu moment son molt reals. En realitat totes les pors son reals per qui les passa, així que no si val això de "no tinguis por, que no passa res...". Tinc gravat a foc en la meva memòria el mal tràngol que vaig passar al Gorro Frigi de Montserrat; ja feia temps que amb la colla fèiem aprenentatge d'escalada a les parets rocoses de Aiguafreda o Figaró, ara no recordo gaire bé i un dia varem fer el salt a Montserrat. No m'estendré amb detalls, la qüestió és que un cop completat el primer tram de l'ascens al Gorro Frigi em va agafar el que penso que era un atac de pànic, dons no em podia moure, ni amunt,  ni evidentment, avall....els meus companys d'aventura en Carles Pujol, em Joan Estrada, en Ramon Poyatos i en Josep Martinez em van rescatar, no recordo com, només sé que al final estava al punt de sortida.  Aquí es va acabar la meva experiència com escalador.

Amb l'edat les pors també es fan grans, vull dir que son diferents, van madurant amb nosaltres i no crec que es tracti de dominar-les ni controlar-les o deixar-les de banda sinó que anem aprenent a conviure-hi. També hi ha pors que costen més, no ens les traiem de sobre, ens dominen i ens fan malviure i generalment son les que no ens podem explicar. La incertesa es font de por, això ho sabem molt bé els que patim alguna malaltia i que sempre estem pendents dels resultats. I és clar, hi ha pors que son inconfessables.

Les pitjors, les que fan més ràbia, son les que et volen inculcar per aconseguir un fi. Recordo molt bé quan vaig fer la primera comunió, el mal tràngol que vaig passar perquè l'hòstia m'havia tocat les dents i el capellà que ens preparava hi havia insistit amb l'amenaça de caure en pecat mortal. També quan et deien "si no et portes bé vindrà l'home del sac"..."si et fas palles et quedaràs cec".

El poder sempre ha jugat amb la por per mantenir el poble domesticat, cada vegada els costa més i cada vegada més se'ls hi veu el llautó, però tot i així continuen, perquè saben que els dona resultats. Ara mateix en tenim exemples clars que a diari podem llegir, veure o escoltar a tots els mitjans de comunicació. A tots aquests missatges i missatgers que ens volen fer venir por amb l'únic fi de mantenir-se en el poder i mantenir-nos sotmesos, jo els hi faig una bona "botifarra"!! i per si algú no sap que vull dir, només heu de posar amb contundència el canell, dret o esquerra sobre la mitja màniga del braç contrari, tot plegat amb un moviment ràpid i enèrgic.

La botifarra a la que em vull referir ara, és la que ens mengem, sigui amb seques, a la brasa o fregida amb oli i vi ranci. Sigui de la manera que sigui les que més ens agraden a casa son les que faig jo, perquè si d'alguna cosa no tinc por es de provar de fer qualsevol cosa a la cuina.

Si voleu seguir llegint us explico com les faig. La base no té més secret que tres ingredients : carn, sal i pebre; després podeu afegir-hi el que us vingui de gust per fer-les una mica especials; si us agraden picants hi podeu afegir una mica de bitxo o uns bolets o formatge o ceba; no tingueu por de fer provatures. Per uns cinquanta euros podeu tenir una picadora i embotidora, que també us farà servei per fer-vos les hamburgueses, les mandonguilles o per la pilota de l'escudella. És una bona eina i no ocupa gaire espai.

                                                      Un quilo de carn magra de l'espatlla

200 grams de cansalada viada

Sal i pebre. Això depèn del gust de cadascú, la mitjana es 15 grams de sal pe 8 grams de pebre.

Un raig de vi ranci, porto, conyac, ratafia o el que tingueu a ma.

D'aquí en traurem unes vuit o deu botifarres, si en voleu fer més -cosa que us recomano ja que en podeu fer quantitat i congelar-les. També fer-ne de diferents, perquè un cop posats en la feina, no val la pena posar-s'hi per poca cosa.

El primer que hem de fer és tallar la carn a dauets, com més petits més facilitarem el trinxat, després ho posarem en una plata, ho salpebrarem, regarem amb un raig del licor triat i tapat amb film ho deixarem a la nevera fins l'endemà que ja ho podrem passar per la trinxadora i ja podem embotir. És recomanable fer aquestes feines en companyia i bon humor, en el meu cas ja veieu lo ben acompanyat que vaig estar. Abans d'embotir, millor fer un tastet passant per la paella un pessic de la pasta per si haguéssim d'afegir sal o pebre. També 

Com que les imatges il·lustren molt més que les explicacions que pugui fer, i molt més en aquest cas us passo aquest vídeo, que encara que és de xoriç el procediment és el mateix.

Espero que no tindreu por i us atrevireu a fer unes bones botifarres....en tots els sentits de la paraula.

Bon profit, salut i ......anar fent.

INTOLERÀNCIES

La  intolerància  és fruit dels prejudicis i comporta  discriminació. Tots som intolerants  o dit d'una altra manera, en termes generals som poc tolerants.

No patiu que avui no us faré cap sermonet, em vull centrar a parlar d'un tipus d'intolerància  que patim en la  meva  família i milers de famílies  i que és difícil de portar: La celiaquia i la intolerància o sensibilitat al gluten, a la lactosa.  N'hi ha d'altres però parlaré d'aquestes  que son les que conec.

En faré un petit resum per intentar explicar de què va tot això, però us deixaré també uns enllaços per si voleu completar la informació.

Començaré per la celiaquia : És un trastorn, que afecta a tot l'organisme, de base autoimmune i de caràcter permanent en individus genèticament predisposats, induït per la ingesta d'aliments que continguin gluten. En molts casos es relaciona amb problemes digestius, però pot presentar diversos símptomes o no presentar-ne cap . al no tenir un símptoma característic dificulta molt el seu diagnòstic. L'únic remei que existeix actualment és no ingerir, de per vida, cap aliment que contingui gluten ni tant sols hi hagi estat en contacte, el que se'n diu contaminació.

En el cas de la lactosa es tracta de la manca d'un enzim anomenat lactasa que és el que ajuda a digerir la lactosa.

Cliqueu sobre les paraules en color taronja per saber més sobre el tema. 

Celiaquia , Sensibilitat al gluten , intolerància a la lactosa , intoleràncies alimentàries  

A més dels inconvenients que ja té de per sí aquest handicap, em refereixo a haver de ser molt acurats amb la alimentació, a estar molt limitats a l'hora de sortir a menjar fora de casa, a la poca comprensió i a vegades incredulitat : "vols dir que no son manies això??" o, " total perquè en mengis una mica, no et passarà res" i altres frases per l'estil amb les que has d'actuar amb contenció i diplomàcia, hem de patir una clara discriminació a l'hora de comprar. Us posaré alguns exemples perquè sigueu vosaltres mateixos que jutgeu :

Un paquet de galetes 800g       1'65€. Sense gluten de 400g  2'45€

Un paquet de macarrons 500g   0'97€. Sense gluten               2'05€

Un paquet de farina 1 Quilo       0'94€ . Sense gluten               4'20€

Una cervesa 33 cl                      0'61€ . Sense gluten               0'97€

Llet 1 L  sencera                        0'78€ . D'arròs  1'33€, de soja 1'21€

Com veieu tots aquests productes son d'ús quotidià i no cal cap més comentari.
Per si algú dels que em llegeix està afectat per aquestes intoleràncies i té dificultats a l'hora de cuinar us passo aquests enllaços que us poden ser d'ajuda :receptes i recursos "Fundació Alicia" i http://www.cocinasin.com/Conoce-a-Cocina-SIN o al Faceboc Celiacos en la cocina  i aquest és per trobar establiments i restaurants 500.000 establecimientos sin.

Salut i ....anar fent.