FER-SE GRAN - FER UNA PINYATA

Algú, una vegada va dir, "comencem a envellir quan naixem". Com a metàfora del sentit de la vida està bé, però, físicament comencem a envellir quan deixem de créixer i per això cadascú té el seu moment. Jo per exemple d’alçada vaig arribar al meu màxim als tretze anys, 1'64 cm i mig, el darrer queixal del seny em va sortir als quinze  i en canvi em van començar a sortir pèls al pit passats els trenta. 

En Marc, el meu nét aquesta setmana ha fet 12 anys, "s'ha fet gran". 

Quan veiem, després d'un temps, el fill d'algun amic o conegut diem "que gran s'ha fet". 

En Martí, el net petit aprofita qualssevol ocasió per reclamar "Ei, que ja soc gran". 
La Laura, la del mig, fantasieja amb "quan jo sigui gran.....".  
Sovint sentim jovent, de la segona volada, la majoria aparellats i emmainadats, dir "ens estem fent grans". 

En el programa del C 33 "Dones" parlaven l'altre dia, de la maduresa, però les persones que hi intervenien, en general, es referien a fer-se grans. Només una, crec recordar, va utilitzar la paraula vella; va ser la Roser Capdevila en dir "fins fa poc em sentia gran, ara em sento vella". En conclusió, tots ens fem grans, però vells només els que ja som grans. 

Arribem a un punt crític en què amaguem, ens amaguem, que ens fem vells com si fos una lacra. Ho fem amb eufemismes com gent gran,  avis -encara que no ho siguin-, tercera edat, com si dir-nos vells fos un insult, un menyspreu. 
Potser sí que hi ha raons per mirar d'amagar-ho si mirem com tractem els nostres vells, que no té parangó en societats més antigues. 

Ara no em posaré tràgic, que no era la intenció d'aquest escrit, sinó reivindicar l'orgull de fer-se vell, l'orgull de ser vell i de lluitar per poder viure la vellesa amb dignitat.

El que m'ha portat a aquesta reflexió ha estat la pinyata que he fet per en Marc que, com he dit a l'inici ha fet 12 anys, en ple transit entre d'infància i l'adolescència, "moment" crític que a vegades s'allarga anys i anys...... i anys. Per tant jo també en fa dotze que soc avi, categoria superior que en el meu cas em va arribar aviat,  a prop dels 48, és a dir, gran però no vell, però tampoc jove.

Pels que no ho sabeu, una pinyata és el que antany en dèiem l'olla, "trencar l'olla" i igual que la pinyata s'omplia de caramels, però també d'aigua o farina i era un dels anomenats jocs de cucanya.

Si en voleu fer una veureu que és molt senzill, necessitarem:

-un globus, que sigui resistent.

-cinta de pintor.
-got de plàstic o cartró de mida gran

-gassa enguixada, en tenen a les cases de  manualitats i  també a les farmàcies.

-guix d'escaiola

-tovallons de paper
-un tall de filferro

-aigua
-per pastar el guix va be tenir un batedor de  ma





Començarem retallant el cul del got i protegint el tall amb cinta de pintor. aquest pas és imprescindible per evitar el frec del tall i es peti el globus.
Unirem amb cinta, el got i el globus que ja tindrem inflat.

Ara reforçarem el got amb la vena de guix. convé que aquesta part quedi forta, doncs és d'on penjarà.
Com es veu a la fotografia cobrim amb la vena tot el got i part del globus i amb guix sol.






seguirem fent el mateix per tot el globus però ara amb els tovallons de paper i també amb guix sol.
Si ho fem tot amb vena de guix a l'hora de trencar-la només aconseguirem aixafar-la.







Si la pinyata és per petits, no li doneu gaires capes

Un cop seca, ja la podreu decorar, això serà al vostre gust. Us en deixo alguns exemples
Un darrer consell, el lloc on feu la pinyata l'heu de preparar bé perquè el guix és molt escandalós. Haurem de cobrir el taulell el el terra del voltant amb plàstics, cartrons o diaris.

Bona sort, salut i .....anar fent.