LA CUINA I LA MUSICA

La música, com la cuina, han estat presents en la meva vida des que vaig néixer i segurament ja abans. El papa era músic, autodidacte tot i que li va  donar  classes la senyora Prunera, professora de música , per qui van passar la majoria de músics d’aquella època que vivien a Sants.

De jove havia tocat a l’orquestra del “Iris”, sala d’espectacles del carrer València. Tocava el violi, el saxo i el piano. 

Va haver de deixar de dedicar-s’hi professionalment, en plena postguerra, per ajudar a l’avi Ramon que era representant comercial.

Va ser d’aquesta manera que va conèixer a la mama que, recent tornada de França, vivia a cal tiet Agustí, germà de la iaia Bienvenida i tenia botiga de queviures -“colmado”- a la cantonada del carrer Andalusia amb Sagunt -“Saguntu”- en dèiem. 

Per fer diners per casar-se, es va vendre el saxo. El piano i el violí que teníem a casa l’havia comprat als encants. Va seguir l’activitat musical a l’Escola Cantorum del Centre Catòlic de Sants, de la que va arribar a ser director. Va composar algunes peces de les que recordo, sobretot el vals “Isabel” dedicat a la mama. Dels quatre germans només la Isabel, la petita, va seguir estudis musicals. Ha estat en la següent generació que han ressorgit els músics. L’Aleix , fill d’en Ramon, el germà gran, toca la guitarra i està i ha estat, en diferents grups. L’Adrià i en Carles, fills de la Isabel, la germana petita, toquen la bateria, tot i que en Carles està més decantat cap a la cuina, l’Adrià s'hi vol dedicar més de ple, ha fet musicologia i ara està fent interpretació.

L’Esther, la meva filla, va fer tots els estudis de musica i fins a quart de piano, i actualment canta al Cor Gospel Viu.    Cap s’hi pot guanyar la vida, però son joves encara.

Jo només vaig arribar a rascar una mica la guitarra, entossudit a no aprendre solfa, tot i la insistència del papa. Me’n he penedit tota la vida. Però sempre he tingut algun contacte amb la música, participant durant anys als cors de Bellcaire o en tallers musicals.

A casa, temps enrere, el tocadiscs o la casset, ara el CD o l’ordinador i sempre la radio, eren els encarregats d’embolcallar l’ambient de música. A la cuina, cuinant, sempre acompanyat de música. Música de fons i la musica que crea el que s’està cuinant; la musica del sofregit, del bullit, del guisat, de la batedora, de remenar la cassola, el molinet, el ganivet de serra quan tallem el pa recent comprat i cruixent –això era abans, ara el pa sense gluten no cruix sinó és just al sortir del forn–

Taller de cant polifònic a Bellcaire

Qualssevol soroll que es produeix mentre cuines pot resultar musical, perquè....què és la musica sinó sorolls harmonitzats.
Que tingueu una bona entrada d'any i la resta també, a ser possible, amb bona cuina, bona música, salut i .....anar fent.

A LA PUTA MERDA TOT PLEGAT.

font: google

-Sí, sí, Cesc a la puta merda tot plegat!!

-Però a què ve això Quico...?

-Doncs que ja n’estic un pel fart d’aquesta puta merda de vida!!

-Vols dir que no en fas un gra massa.

-Potser si, però això no treu que en tingui un fart.

-Però Quico, tens una dona que t’estima i estimes...

-Si.....

-Tens unes filles i uns nets que t’estimes i t’estimen

-Si...

-Vas a fer un vol en bicicleta pels camins de Bellcaire, La Tallada, Tor, Albons, Ullà......

-Sí ....però..

-Vas a cantar..

-Però no tinc feina....ni crec que en pugui tenir., no tinc salut, ni  il.lusions, ni esperances.

-També has de reconèixer que tampoc has fet gaire per trobar feina.

-Ja ho sé Cesc, però em reconeixeràs que quan m’ha sortit una 

 possibilitat he hagut d’advertir del meu estat de salut i els      handicaps familiars.

font: google

-Tampoc calia..ets tant pur, tant primmirat..sempre trobes excuses; ..primer agafes la feina,  que a lo millor en mesos o anys no et rebrota. I això que dius dels  handicaps, ja hi trobaríem solució.

-Això, Cesc, no ho sé fer, a més en l’ultima feina que vaig tenir, al  cap de quinze dies em ve la merda d’ictus ....només  em va fer perdre dos dies de feina, perquè va ser en cap de  setmana, però ja tens penjat el cartell de perill. Ja no m’han tornat a cridar  més.

-Tot el que vulguis, però el país està ple d'aturats en condicions    molt pitjors que tu i en quant al ictus, no va ser res....

-També tens raó....sempre hi ha algú que està pitjor.

font google

  Però és que...Cesc, reconeix-me que ni malalties sé tenir. Tinc un    ictus i és una merda d’ictus.... és el que té l’hipertensió, la malaltia invisible, en diuen; la vellesa prematura, en deien. I ja està, ningú se’n adona,  si no és que t’agafa un ictus, encara que sigui un puto microictus de merda...quedes senyalat. El càncer de bufeta, una puta merda de càncer, que no dona molesties , que no  provoca dolor  ni cap classe de símptoma, però que, només aquest any, en cas d’estar treballant hauria perdut, posats l’un sobre l’altre, entre crioscòpia, ecografies, analítiques, rebrot del càncer amb la seva corresponent intervenció i quimioteràpia posterior, cap a quaranta dies laborables.

-D’acord, Quico una mica de raó tens, però quants voldrien estar com tu, lliure tot el dia, fent el que t’agrada, anat cada mati a fer el cafè a la fleca amb la teva estimada, que per cert, ella si que té raons per queixar-se.

-Hosti Cesc, ara sí que m’has tocat de ple, m’estàs dien soc un egoista que només em miro el melic. I tens raó, comparat amb ella no em puc queixar de rés i porta un any que deu ni do; però, convindràs amb mi que, ben mirat, el que li passa a ella em passa a mi també. 

-Veus com només penses en tu!!!.....és ella que pateix els seus mals.

-Sí, d'acord i jo els meus,.....però ens repercuteixen. Ens hi vàrem comprometre, recordes “ jo et prenc a tu muller / marit, i et prometo que estaré amb tu en la prosperitat i en l'adversitat, en la salut i en la malaltia, i que t'estimaré i t'honraré tota la vida”. Sí, noi, des de fa quaranta anys, formem un pack i  no me'n he arrepentit mai. Potser per això, per l’any que portem, que d’una cosa hem anat a l’altre, amb només un parell de mesos de descans..... ens  va minant per dintre i et venen ganes d’engegar-ho a la puta merda tot plegat.

-Bé Cesc, ja en tinc prou d’aquesta cançoneta, aixeca l’ànim, que els nostres ens necessiten; para ja de fer el ploricó, i aprofita l’ara que ja comença a ser  tard.

font: google

-Va Quico deixa'm estar, ja m’ho sé tot allò de .... “el problema no és el problema sinó com l’afrontes”...o, “si el problema no té solució, perquè et preocupes i si en té....perquè et preocupes” .....o, “la vida és tot allò que passa mentre estàs ocupat amb els teus problemes”; frases que queden molt bé al feisbuc,  però que  em posen dels nervis. Així que deixa'm estar, deixa'm gaudir del rebolcar-me en la meva pròpia merda, com si fos un garrí,........ que ja em passarà.

-Doncs fins aqui he arribat, Cesc, no aguanto més aquesta pudor, si et rebolques tu, m’enmerdes a mi. Així que amunt, que hem d’anar a votar......per cert ja saps a qui votaràs?

-No sé si hi aniré, però en tot cas estic per votar a “En Comú”

-Doncs jo vull votar en clau catalana i només em queda ERC, així que ens haurem de posar d’acord que només tenim una papereta.  

ABRAÇADES - MAGDALENES DE LLIMONA I MANDARINES

Abraçades de comiat,

de retrobament.

Abraçades amoroses,

amigues,

tendres,

intimes.

Abraçades compromeses,

mediàtiques,

diplomàtiques,

Confesso que no soc d’abraçades, no perquè no m’agradin sinó perquè no en sé reconèixer l’ocasió, l’oportunitat, la necessitat, la conveniència o senzillament per vergonya,  pudor, escrúpols, timidesa o  incapacitat per copsar com serà rebuda. Per sort tinc a casa la reina de les abraçades, que m’ajuda a treure’m les manies. La Marta no es pregunta si caurà bé o no, si serà oportuna o no, ella abraça a tothom i en tot moment. Algunes son rituals i altres espontànies però totes igualment sentides. L’Esther també és d’abraçar, han sortit a sa mare que és molt d’abraçar i ho fem sovint però on més a gust ens abracem és al llit, allà estem al mateix nivell i més còmodes. Ho dic, pels que no ens coneixeu, perquè anant, ella, asseguda jo m’he d’ajupir i això costa cada cop més. Recordo encara quan érem joves, abans de tenir les nenes, quan ella podia caminar a estones amb els bitutors i bastons, ens podíem abraçar drets........( aquí he fet un sospir que no sé com transcriure i no sé si ha estat per enyorança d'abraçades verticals o enyorança de joventut).

Les abraçades donen escalfor, acolliment, afecte, amor, sentiment, et fan sentir que formes part d’alguna cosa que va més enllà de tu mateix. Et donen i dones energia, encara que només sigui per un instant.

Fins que ens van trobar la intolerància al gluten, cada dissabte i diumenge, la Marta tenia per esmorzar croissant. Ara li faig magdalenes o coca que li agraden molt i les agraeix amb una abraçada. Ahir vaig fer-les de llimona –tinc el llimoner a vessar- i mandarina; és una variant que he adaptat d’una recepta de coca de taronja que vaig trobar a internet (cliquéu aquí)

Ingredients:

Una llimona, si és petita, dues

Una mandarina

Dos ous

200g de farina de rebosteria sense gluten

110g d’oli d’0liva suau

250g de sucre

un sobre de llevat s/gluten

un polsim de sal

un grapat de gotes de xocolata s/gluten

Rentem la llimona i la mandarina i en fem trossos, havent retirat el blanc central i els possibles pinyols; ho posem en un pot gran i ho triturem amb la batedora elèctrica. Afegim la resta d’ingredients i ho batem fins que quedi una crema esponjosa.

Jo omplo sis motlles de magdalena i la resta en una plata de coca de 24 cm on he posat un paper de cuina al fons i hi tiro les gotes de xocolata, ajudant a que s’enfonsin picant una mica la plata i pitjant amb l'ajuda d'un escuradents. Ho posem tot a la nevera uns 30 minuts. Entretant escalfem el forn a 180º i quan hagi passat aquest temps ho introduïm al forn on estarà entre 25 a 30 minuts. Punxeu per comprovar.

Jo ho he fet amb la Thermomix i podeu veure el procediment a l'enllaç que us he adjuntat més amunt,

Un bon esmorzar després d’una bona abraçada amb la persona estimada.

Salut i .......anar fent

CARGOLS A LA PETARRELLADA

No sé ben bé perquè al pensar amb “cargols a la petarrellada” em ve al cap Cervelló.

A Cervelló hi tenien casa llogada els avis Pujol i hi anàvem algun cap de setmana i de vacances a l’estiu. La casa , en realitat un pis, estava just davant de l’església. Els records son una mica emboirats, jo era molt petit. Crec que les anades a Cervelló van ser, més o menys, fins que va morir l’avi i els propietaris van reclamar el pis per algun familiar; jo devia tenir uns sis o set anys – 1962/63.

El que si recordo bé eren les campanades en el silenci de la nit, i el “sereno” que cantava l’hora, per si t’havies descomptat: “ les deu i serena”!!!.

Els veïns de sota, en Llorens i la Carmeta i els fills Gema i en Xavier que era de la meva edat; d'ells me'n recordo bé, perquè vam seguir la relació, ens venien a veure a Barcelona i fins i tot van venir uns dies a Bellcaire.

També les orenetes que feien niu a la galeria. Els dies que hi coincidíem amb els cosinets i fèiem excursions a Sta Maria a pas del “xumba, xumba, xumba, periperifando” o a la Roca del Rector, berenant al

“merendero” o a les oliveres. Els banys a la riera, a la banda de sota el pont del camí de Sta Maria, o riera avall, per la zona de la resclosa. Recordo també el cine, encara que només tinc records d’una pel·lícula vista allà “El Cordobés” que em va impactar molt, doncs desconeixia això de la “corrida”. La pastisseria on compràvem els gelats de “corte” , la botifarra blanca de la carnisseria, que

no recordo haver-ne menjat mai de més bona i he de fer un esment especial al descobriment de la melmelada de tomata i la seva elaboració.

Tornant als cargols, no sé perquè els relaciono amb Cervelló. No tinc cap record de cargolades ni d’anar-hi a caçar al contrari que amb els avis Boira que si que en recordo alguna menjada.

Deu ser pel conte “En Patufet i els cargols” que ens explicaven les tietes i segurament l’ambientàven pels camins de Cervelló i era en aquest conte que s’esmentava els “cargols a la petarrellada”.

El que s’en diu una bona cargolada vaig començar a fer-ne aquí a Bellcaire i més concretament amb els consogres Solés en alguna trobada familiar i els feia la Carme, a la cassola. També amb l’Anna i en Carles fem bones cargolades.

Tinc costum de fer-los guisats, però avui m’he decidit a fer-los a la petarrellada. Normalment es fan al foc amb una llauna però a casa els he fet al forn.

Necessitarem:

Un quilo de cargols

Sal i pebre

Un pot de tomata per fer la salsa

Allioli

Una plata pel forn

Sal gruixuda

Alls i bitxo per macerar en oli

Primer de tot netejarem els cargols. Farem un llit amb la sal de manera que els cargols es puguin aguantar bé. Els anirem col.locant cap mer munt i els salpebrarem. Els entrarem al forn preescalfat a màxima potencia només per sota i els tindrem uns vint o vint i cinc minuts que es coguin amb la seva pròpia baba.

Mentrestant prepararem la salsa de tomata senzilla, només amb la tomata sal una mica de pebre i un pessic de sucre.

També posarem a macerar en una cassoleta, amb una tasseta d’oli i a foc molt suau tres grans d’all i un trosset de bitxo –depèn de si us agrada més o menys picant- i una branqueta de romaní. Passats aquests vint minuts  retirem del forn els cargols i anirem tirant un rajolinet d’aquest oli dins de cada cargol si teniu una xeringa us facilitarà molt la feina...sinó amb una cullereta. Tornem la plata al forn que acabi de coure però només amb la calor residual.

Els servirem a taula en una cassola i cada un que es posi els que vulgui i els amaneixi com li plagui, amb la salsa de tomata o amb l’allioli.

Bona cargolada
Bon profit 
Salut i......anar fent.

CALMA - CREMA DE CARBASSA AMB TROMPETES DE LA MORT

Hi ha moments que requereixen calma. Son aquells que ens posem nerviosos amb facilitat, o qualssevol cosa fora de lloc ens enerva; aquelles situacions que tot i intentar mantenir la calma, acabem enfilant-nos per les parets i  fent-ho pagar als que tenim més a prop i que sovint tenen menys culpa. També hi ha moments o situacions que justifiquen objectivament tenir els nervis alterats, per dir-ne algun, la salut o millor dit la manca de salut propia o dels estimats, les discusions, les mentires, els enganys...... 

A la Fina la posa molt nerviosa quan hem de fer alguna cosa que surt del que és habitual i quotidià. En el seu cas està justificat per les possibles –segures- dificultats i barreres amb les  que és pot trobar, com quan anem de viatge o fem alguna escapadeta, encara que crec que també li ve de caràcter. Jo em poso més fàcilment nerviós per no res. En canvi sé mantenir la calma en els moments de dificultat; ens ho tenim repartit. 

Darrerament ens refugiem en la seguretat que ens dona anar a Montserrat, tot i que ara només podem anar a l’hotel on l'habitació està molt ben adaptada. A les cel.les ja fa temps que no hi anem, perquè encara que n’hi ha algunes adaptades, el seu diseny deixa molt a desitjar i ja no tenim edat per anar trampejant amb les dificultats. A Montserrat hi trobem la calma i el repòs que busquem quan sortim. Unes hores al dia son del bullici típic d’una ciutat, que fins hi tot resulta entretingut, però la resta és de calma total.

A Catalunya estem visquent uns moments històrics que requereixen molta calma i en canvi els nervis estan a flor de pell. Només cal escoltar els discursos del parlament o donar una ullada a les xarxes per veure el nivell d’excitació, per no dir ràbia. També he trobat converses serenes i argumentades, però traspuen intranquil·litat, incertesa. 
Aquests estats acostumen a afectar l’estomac i cal que li donem una mica de calma, sigui buscant distraccions o donant-li aliments que no li donin gaire feina; de passada si donen plaer a les papil·les gustatives, arrodonim la feina. Aquest és el cas del plat que us proposo : Crema de carabassa amb trompetes de la mort.

Ingredients :

Una carbassa

Dues  cebes mitjanes

Un polsim de farigola

Oli i sal

Unes trompetes de la mort –fresques o seques si no és el temps-

Un gra d’all i julivert picats

Aigua o brou de verdures

Com que es tracta de fer un plat fàcil de digerir jo ho poso tot junt, excepte els bolets, a bullir.

Mentre, saltegem els bolets   amb molt poc oli -–penseu que son molt potents de sabor i n’hem de posar poquets, si son secs els haurem posat en remull una bona estona abans –, afegim l’all i el julivert picats i ho aboquem a l’olla amb el suc que hauran deixat anar. Quan la carabassa sigui tendra, tastem la sal i ho triturem ben fi amb la batedora. El servir el plat hi afegim un rajolinet d’oli d’oliva.

Bon profit, salut i ......anar fent.

PD: Aquesta matinada quan em disposava a donar els últims retocs a l’escrit he sabut la noticia dels atemptats salvatges a Paris i la resposta no menys salvatge (encara no està confirmada la noticia) al camp de refugiats de Calais on s’hi recullen, precisament, els que fugen d’aquesta barbàrie.

Pena, ràbia, vergonya.....

TARDOR - ARRÒS AMB BOLETS I CASTANYES

Som en plena tardor;  jo també. 

És l’estació que més sento físicament: estat d’ànim baix, erupcions a la pell, cansament, el cabell cau més del que cau tot l’any. En definitiva, vull creure que és el meu cos que es prepara per l’hivern.

Vitalment també estic en plena tardor. Mirant-ho des d’una vessant pessimista, en plena llevantada, tot és més fosc, sembla que ja no queda res, o molt poc per fer. Ets poc més que un espectador. La salut i l’atur hi ajuda a veure-ho així. Queda enrere l’estiu de la vida -maduresa-. Molt més enllà l’efervescència de la primavera –joventut- i tot es comença a mirar amb una perspectiva diferent com aquell que està al balcó i veu la vida passar per davant seu. Trobo a faltar aquell "gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls" , que en parla en Carles Capdevila.

Qui fos ocell –o jubilat europeu- i pogués marxar cap el sud a passar l’hivern, o arbre, que escatint-nos algunes parts del cos ens tornessin a créixer amb

força renovada quan tornés la primavera.  Mirant des d’una vessant positiva, a més de gaudir de bona companyia i una economia ajustada, però suficient, gaire bé que puc dir el mateix que en la visió negativa, doncs el que per uns o en algun moment pot ser un handicap per altres o en altres moments pot ser un incentiu.

Per sort, per mi, sempre arriba la tramuntana que amb un parell de ventades fa que et despertis, t’allunyi les cabòries i se’t carreguin les piles, encara que no ho hagis demanat.

La tardor, l'estació, té moltes coses interessants, els boscos agafen colors embriagadors i ens ofereixen regals en forma de baies, castanyes i bolets, entre altres.

foto de Xavier Pujol  http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/

Aquest dissabte, vigília de Tots Sants, en Marc em va portar un cistell de bolets que havien anat a caçar a les Gavarres amb son pare i l'altre avi. Hi havia carlets, rossinyols, rovellons, pinetells i alguns terrandossos. Em vingué a la memòria quan de petit hi havíem anat amb “l’onclu” Ton i els cosinets a buscar-ne per l’Ordal, o més endavant amb la Tieta Esther pels vols de l’Alou, al Lluçanès on feia de mestra, o fins fa uns anys, mentre l’esquena m’ho va permetre hi anava amb l’Enric “Bota” i en Pere “Ametller” o en Joan Janoher pels vols de la Bisbal, ja visquent a l’Empordà.

L’endemà, Tot Sants, vaig fer un arròs amb aquells bolets que m’havia portat en Marc i unes castanyes que tenia torrades de la vigília i havien sobrat de les que donàvem a la mainada que venien a trucar a la porta, disfressats, dient “truco o trato”. Ja vaig comentar el que en pensava del Halloween fa un parell  d'escrits.

Us explico com vaig fer aquest tros de tardor a la cassola.

Ingredients per quatre comensals:

Bolets, caçats al bosc o collits a mercat. Un bon grapat

Castanyes torrades, vuit

Vuit salsitxes

Quatre ales

Una ceba

Sis alls
mig pebrot vert -del llarg-

Julivert

Una cullerada de tomata concentrat.

Una copeta de vi ranci

Un rajolí de vi negre

Un litre de brou de pollastre o d’escudella.

Quatre mesures d’arròs, jo tassetes de cafè de les petites.

Primer saltem els bolets amb un bon raig d’oli a la cassola ben calenta, salem i quan comencin a deixar anar el suc hi afegim un parell d’alls picadets i un xic de julivert; reservem amb el suc i tot.

Posem una mica més d’oli a la cassola on rostirem les salsitxes i les aletes que haurem socarrimat i tallat en dos. Abans que comencin a  agafar color hi tirem la resta d’alls també picats i uns moments després la ceba, finament picada. Ajudarem  que la ceba agafi  color siena torrada (per entendre'ns, color pela de castanya) tirant-hi un rajolí de vi negre i quan l’hagi absorbit, afegirem la tomata i la copeta de vi ranci. Amb el foc baix deixarem que vagin reduint i rossejant les carns.

Quan considerem que hem arribat a aquest punt aboquem el brou, les castanyes –no us descuideu de pelar-les- i deixarem que bulli, a foc fort, una estona abans de posar-hi l’arròs que el deixarem coure, a foc més baix, uns quinze minuts. A mitja cocció hi afegirem els bolets.

Només ens caldrà menjar-nos aquesta porció de tardor que haurà estat cuinada amb paciència, dedicació i amor.
I de postres uns bons panellets, també fets a casa.

Bon  profit salut i.....anar fent

ANIVERSARIS - GALTES DE PORC / 3 COCCIONS

A casa és temps d’aniversaris, només en el mes d’octubre en tenim sis i fem una de les trobades familiars on procurem de ser-hi tots els Pujol Boira i companyia.

També ja han passat  els aniversaris dels tres nets; en Marc, el gran, al Juliol; la Laura, la segona, al setembre i en Martí, el petit, a l’octubre. Es van fent i ens van fent grans . En Marc ja ha començat a l’institut, està en ple canvi, encetant el camí de l’adolescència, però encara no ha abandonat del tot la infància. Temps difícil que sembla l’està emprenent sense gaires dificultats. 
La Laura està a quart i és tota una nineta, té moltes coses de sa mare i actualment s’hi emmiralla en tot. 
En Martí just ha fet sis anys, ha començat primer i això li dóna molta importància. Ha de lluitar pel seu espai entre dos germans més grans, però també té l'avantatge que moltes coses ja no les ha d’aprendre. Els pares també estan molt més ensenyats i  més grans.

Tot això ve perquè sempre els pregunto, pel seu aniversari, que volen per dinar. Els altres anys no ho recordo, però aquest hi ha hagut unanimitat, els tres dies “galtes i patates fregides”.

Com que és un plat que faig sovint, i l’objectiu, a més que quedin bones, és que quedin el màxim de tendres i meloses possible, sense que és desfacin. He arribat a una manera de fer-les que pel nostre gust crec immillorable,  quan a la cocció i tenint en compte els estris de cuina que tinc a disposar.

Per això no m’entretindré en la recepta, que podeu triar la que més us agradi, sinó en el procediment: “tres coccions” que amb molt de gust compartiré amb vosaltres.

Primer pas:

Compro les galtes el dia anterior i les poso a la mateixa plata que l’endemà anirà al forn, greixades amb oli o llar, salpebrades i amb unes branques de romaní i farigola, unes fulles de llorer, uns grans d’all aixafats i les batejo generosament amb vi ranci i ratafia –la de casa, és clar, que no és tant anisada-. Cobreixo la plata amb film i cap a la nevera s’aniran amarant de tots els condiments.

Primera cocció :

Les marco una mica enfarinades, en la mateixa cassola que faré la darrera cocció i les retorno a la plata, amb la guarnició que preferiu – ceba, que no en falti i unes tomates de penjar- i la poso al forn preescalfat a 150º on estarà una hora i mitja, donant-li la volta de tant en tant –jo les tapo amb un’altra plata, però ho podeu fer amb paper d’alumini-

Segona cocció :

Retiro les branques de farigola, romaní i el llorer . Col.loco les galtes ben posades a l’olla a pressió abocant-hi els sucs i la ceba per sobre. Afegeixo, si li fa falta, una mica de brou ; és ara quan li poso la fruita seca –prunes, dàtils, panses....-  tanco l’olla i quan comenci a sortir el vapor abaixo el foc i les tinc deu minuts.

Tercera cocció o millor dit, xup-xup final:

Les retirem de l’olla, amb molta cura que no s'esberlin , juntament amb la fruita seca, col.locant-les a la cassola on les hem marcat en un primer moment. Com que per nosaltres una galta és poc i dues son massa, hi afegeixo uns peus de porc, que ja compro cuits, tallats a quarts. El suc restant junt amb la ceba el passo per la batedora, afegint-li si cal, sal i una mica més de brou; l’aboco per sobre les galtes passant-lo pel colador o el xino. Ho deixem fent xup-xup fins que hagi reduït una mica; serà el moment d’afegir-hi la picada si ho creieu convenient. Jo no n’hi poso.

I bé, espero que us faci servei. Potser ho trobareu un xic enrevessat tot plegat, però el resultat final fa que quedin tendres i meloses i se’ns desfacin a la boca.

Bon profit, salut i ......anar fent

TEMPS DE CASTANYES - CAP DE LLOM AMB BOLETS I CASTANYES (SENSE GLUTEN)

Estem en plena temporada de castanyes i  bolets, dels de menjar també. 

A l'entorn de les negociacions/converses entre Junts pel SÍ, i la CUP, salten les castanyes per tots cantons, i algun bolet, verbals, és clar. La majoria, castanyes dolces, ben cuites, a la brasa o al forn, amb la intenció d'afeblir o pressionar al contrari, però algunes es llencen crues, amb mala baba, sense pelar,  fins i tot corcades.

La qüestió és que al final tots acabarem menjant les castanyes, siguin gallegues o de Viladrau, a la vora del foc cantant,  dansant,  fins i tot repartint caramels a la canalla que disfressats se'ns acosten a casa; al cap i a la fi també ho haurem d'anar assimilant de la mateixa manera que anem assimilant els anglicismes que quotidianament sentim i utilitzem. 

Tot plegat, encara que només sigui per un dia i a l'endemà començar a preparar els torrons i tot el que faci falta, perquè tot està per fer i tot és possible.

Quan a les castanyes de menjar i més concretament el dia de la castanyada, anem comprovant any rere any com es va introduint amb força el costum anglosaxó d'origen celta del Halloween i com va creixent l'èxit entre la mainada; ells s'ho passen molt bé anant per les cases dient allò de "broma o regal" (en realitat "truco o trato").

Per tant crec que els nostres esforços no han d'anar contra aquesta festa estrangera, sinó en preservar, potenciar la nostra i perquè no, integrant les dues. A casa en contra de donar caramels o galetes com fins ara farem una bona torrada de castanyes per anar repartint. M’agradaria repartir també panellets, però seria una ruïna.

El plat del que us vull parlar, parteix del tradicional Fricandó, però amb algunes variacions que he anat aprenent al llarg dels anys; és per això que no l’he titulat així.

Jo no el faig amb vedella, sinó amb cap de llom de porc; la mama ja ho feia així i a nosaltres ens agrada més, queda més tendre i resulta més econòmic.

- un parell de talls per cap i uns quants de propina. En el meu cas com que érem vuit, vint.

- quatre cebes mitjanes.

- un parell d’alls.

- un xic de tomata, el suficient per donar color.

- moixernons secs i un rajolí de ratafia per remullar-los.

- bolets frescos o en pot. Segons temporada.

- castanyes, un parell o tres per comensal.

- una copeta de vi ranci i porto a parts iguals.

- una cervesa mitjana(jo sense gluten) i una mica d’aigua, per si fa falta.

- farina (jo sense gluten, faig una barreja de farina de cigrons i Farina shar).

- sal, pebre i mitja culleradeta de cacau en pols.

El primer a fer serà salpebrar, enfarinar i fregir lleugerament la carn reservant-la en una plata. En la mateixa cassola i abocarem, primer l’all i a continuació la seva, tot picat ben fines; salant-ho facilitarem que suï la seva i se sofregeixi millor. Aquest és un procés lent i que requereix atenció i anar remenant. La mama deia que el secret de la majoria de plats està en el sofregit.

Posarem mentrestant en remull els moixernons amb la ratafia i l’aigua fins a cobrir-los. Ara  podem aprofitar per a rostir les castanyes, jo ho he fet al forn aprofitant que estava coent el pa, però també ho podem fer en una paella. No hem de treure ull del sofregit i de tant en tant li tirarem un rajolí del vi ranci o aigua, perquè no se’ns eixugui i es pogués recremar. Hi anirem abocant, també, el suc que haurà deixat anar la carn que tenim reservada a la plata i el xic de tomata. (jo li poso d’aquest concentrat)

Quan la ceba agafi color, com de sucre morè, ja hi podem posar la carn, els moixernons amb el seu suc, els bolets, si són de pot -si són frescos millor saltar-los un xic per la paella i posar-los cap al final-  la cervesa, el cacau –millor posar-lo en dues vegades, remenant i tastant, per evitar que el sabor del cacau predomini; a mi m’agrada quan els comensals em diuen :”hi ha un sabor que no acabo d’identificar”,...no sé si m’explico els que vull dir- les castanyes pelades i deixar que el xup-xup vagi fent la seva feina d’entendrir la carn, les castanyes i amb la seva musiqueta entendrir-nos a nosaltres també.....uix!

Quan veiem que la carn ja està tendreta, i nosaltres satisfets amb el resultat, el plat ja està a punt. Si el feu amb temps, fins i tot el dia abans, que li doni temps a reposar, quedarà molt més bo.

Ull viu amb les castanyes i els bolets, també amb els que es mengen.

Bon profit, salut i.......anar fent       

SILENCIS - PASTÍS DE CARNS

Fa dies que estic encallat en aquest escrit.

Volia parlar del silenci i em costa explicar el que  en vull dir.

Sobretot després de llegir el que els demés en diuen.

Poques paraules  tenen  tants diferents significats i intencions. He vist, doncs que segurament el que jo volia dir del silenci té més a veure amb l'absència de paraules, en el recolliment, la introspecció.

Veiem que en diuen:

“El silenci és la virtut dels ximples.”

(Francis Bacon,  fou un filòsof, estadista i assagista anglès. 1561 - 1626 )

“El silenci és el partit més segur per a aquell qui desconfia d'ell mateix” (François de Rochefort, moralista francès. 1613 - 1680)

“La paraula pertany al temps, el Silenci pertany a l'Eternitat.”

( Thomas Carlyle, fou un crític, historiador i assagista escocès. 1795 – 1881)

“Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de l'home d'estar assegut, sol i en silenci.”

(Blaise Pascal, fou matemàtic, físic, filòsof, escriptor, moralista, místic i teòleg occità  1623 – 1662)

“Tan sols callant es troba l'instant; mentre es parla, n'hi ha prou que es digui una sola paraula i s'esborra l'instant; només en el silenci hi ha l'instant.”

(Søren Kierkegaard fou un filòsof Danès, 1813 – 1855)

“El silenci és el germà cridaner de la soletat.”

(Josep Mª Espinàs)

“El silenci és més contundent que la paraula.”

(Joan Barril).

Com veieu n’hi ha per a tots els gusts.

Jo em quedo una mica i a estones amb totes i cada una d’aquestes interpretacions. 

Depèn del moment, la persona o la situació, totes tenen la seva raó. Ara, em volia referir al silenci com una qüestió personal, a l’absència de paraules que et permet escoltar, escoltar-te, i perdre’t en els teus pensaments o en les paraules d’altres. M’agrada molt també, compartir aquest silenci amb la persona estimada, que entengui el silenci, que no  la violenti; aquest silenci plàcid, sincer, que no és presoner de  la convenció de què si estàs amb algú, has de dir alguna cosa.

La cuina és un bon lloc per aquest silenci. Em sento envoltat per  l’agitació de les bombolles a la superfície de l'aigua de l’escudella o el xiuxiueig del primer vapor que surt de l’olla a pressió o els centenars de petits bombolleigs que esclaten d’alegria al fregir la carn arrebossada o el so suau i pausat del xup xup dels guisats.

Sovint necessito la companyia de la radio, sempre emissores de musica, en diria el silenci acompanyat. Això sí, quan cuino prefereixo estar sol; això no vol dir que també m’agradi compartir l’elaboració d’un plat, principalment amb en Carles amb qui coincidim en els gusts culinaris....el que acabo de dir em transporta a Montserrat, -ja ho he escrit en una altra ocasió (cliqueu aquí)-, on passem tres o quatre dies per cap d’any on a més de badar i jugar a cartes, cuinem. També a casa on venen amb l’Anna una mitjana d’un cop al més.

Avui valdria qualssevol recepta, el pensament que m’ha dut a aquest escrit és el recolliment, el retrobament, el silenci acompanyat que es produeix a la cuina quan està immers en l'elaboració d’una recepta.

El plat que us presento lliga amb el que estic dient, doncs  requereix temps i concentració “pastis de carns embolcallat de bacó”.

Necessitarem carns picades diferents, jo he fet servir vedella, pollastre i xai, mig quilo de cada perquè érem deu a dinar. L'he picada jo mateix.

També talls de bacó, tant com per poder folrar el motlle que fem servir i com tot bon rostit - perquè aquest plat és com un rostit presentat d’altra manera – ens farà falta fruites seques, les que més us agradin, prunes, dàtils, panses, orellons, albercocs, pinyons...etc.

Primer folrarem el motlle, d’aquests rectangulars com el que veieu a la foto, de les tires de bacó una mica cavalcades perquè quedi tot ben cobert

Després anirem col.locant les carns en l’ordre que més us agradi; jo poso el pollastre al mig per contrastar amb les altres que tenen un to més semblant i entre una i l'altra posarem la fruita seca.

Cal dir que les carns les amanirem per separat, amb sal, pebre  una mica de pa remullat amb llet, ou, un xic d’all i julivert i tot plegat batejat amb un rajolí de ratafia; si no en teniu podeu posar-hi el que us vingui de gust, brandi, vi ranci oporto..... També podem canviar l'amaniment amb cibulet i mostassa. Acabarem cobrint-ho amb el bacó i ja pot anar al forn,  que haurem preescalfat a 180º, una hora més o menys, depenent del forn que tingueu. Aquest cop ho vaig posar en una bossa de coure i com tenia espai també vaig omplir dues bosses més amb patates per completar el plat. Quan ja sigui cuit ho desemmotllarem, col·locant-ho en una plata i ho tornarem al forn a maxima temperatura perquè quedi ben torradet.

Que gaudiu dels sons del silenci.
Que tingueu bon profit, salut i .....anar fent.

POBLAT IBÈRIC D'ULLATRET - LLUÇ AMB PANSES

Aprofitant que havia d'anar a l'Escala al metge, he anat a la peixateria per comprar els ingredients per fer lluç amb panses, una de les receptes de peix que més ens agrada a la Fina i a mi. He recordat que ja la tenia escrita en un llibre, "Passejant amb l'Indiketa", que no és de cuina però inclou receptes en la narració. Aquest llibre no ha estat publicat ni crec que s'arribi a publicar mai. En realitat el vaig publicar fa temps en aquest mateix bloc, per entregues. El vaig escriure un cop acabats els altres dos que si tinc publicats , "Papallones a la panxa" i "Els romans desembarquen a Empúries", il.lustrats per Ramon Pujolboira i editats per Zènit cultura.  El primer centrat al poblat ibéric d'Ullastret i el segon a la Emporion grega. Els tres tenien la intenció d'ajudar a divulgar el  nostre patrimoni i la idea havia sorgit de la meva feina d'educador/guia i també a la recepció en els museus d'Empúries, Ullastret i Ciutadella de Roses. Passejant amb l'Indiketa a diferencia dels altres dos, està pensat pel públic jove i adult i és una mena de visita guiada pel poblat ibèric i el seu entorn amanit amb una narració que fa de fil conductor. Si el voleu llegir sencer ho podeu fer clicant aquí

Aquests que us presento a continuació son uns fragments que inclouen la recepta:

                                                       .......................

M’havia aixecat, doncs, amb ànims renovats, i amb la intenció de tornar a Ullastret a continuar el meu treball sobre el terreny.

Amb l’autoestima pels aires, després de fer-me el batut de fruites i prendre les pastilles, me’n vaig anar a comprar el diari i a esmorzar; aquest cop a un bar, que hi ha també al passeig, que té un nom curiós: “anar fent”, on hi vaig menjar un mini de pernil,  un cafè, i vaig encarregar un altre entrepà per endur-me a Ullastret. Aquest cop hi aniria amb cotxe; volia aprofitar al màxim el temps per ser a l’hora de dinar a casa i poder fer una bona migdiada per estar ben despert a la nit. De camí cap a casa, vaig passar per la peixateria on em vaig fer amb un lluç de dimensions suficients per a dues persones,.. unes gambes que no eren excessivament cares,  un grapat de xirles i una mica de morralla per, junt amb el cap del lluç, fer un bon fumet. Amb tots aquests elements pretenia preparar una recepta -que ja us explicaré després- per conquerir, almenys l’estomac, d’aquella dona que havia despertat, després d’un llarg son, la meva capacitat de sentir, d’il·lusionar-me per una dona,... aconseguint dissipar tot rastre de la meva fantasia eremítica i quasi oblidar la meva fixació per la Joana.

                                                 /....../

-Cling, clong!!

En sonar el timbre, una esgarrifança em va recórrer  tot el cos, a un pel d’un atac de pànic, vaig estar a punt de no obrir; vaig fer una profunda respiració i donant-me ànims a mi mateix, mentre em dirigia cap a la porta, m’anava dient: ànims Quimet!!, vinga que avui triomfaràs!!.

M’havia passat tota la tarda preparant fins l’últim detall. El primer que havia fet en arribar d’Ullastret havia estat encendre l’equip de musica i triar opera : un doble cd que amb el títol “Callas Life & art”, conté una selecció de les millors àries de la “Diva”;el seu cant, la seva veu, produeix  en mi un efecte tranquil·litzant, sedant, i que al mateix temps em carrega d’energia; tot plegat  era, precisament, el que necessitava.

M’havia escalfat una mica de bullida, que guardava a la nevera, i me l'havia menjat, amb un bon raig d’oli d’oliva,  una mica de pa,  un tall de formatge i una mandarina. En acabat, assegut a la  butaca, anava fent mentalment, el pla de treball per tota la tarda, mentre acabava de pair, tant el dinar, com tot el que havia succeït al mati a Ullastret. Un cop acabada “ritorna vincitor!” (https://youtu.be/sg6ESlimzQU ) de “Aida”, i posada la gravació del concert de cap d’any,  a ritme de valsos Vienesos,  m’havia posat a fer una mica d’endreça, general de la casa: la sala, cuina, el bany,... la comuna, -la tassa del vàter, que en dieu ara- l’havia deixat neta com una patena. També havia  passat l’aspiradora pel dormitori, canviat els llençols  i cremat una barreta d’encens, per donar un ambient perfumat, per si un cas....; deixant preparat a sobre el llit el pantaló,,, la samarreta, la camisa, l’armilla, els mitjons, que em posaria una mica abans de l’hora prevista per l’arribada de l’Irene.

Després duna dutxa ràpida –dues dutxes en un mateix dia era excessiu per a mi, però l’ocasió ho requeria- i vestit amb el xandall d’estar per casa i les sabatilles i protegit amb el davantal i el barret de cuiner que em va regalar l’amic invisible el Nadal passat, per “posar-me” en el  paper de “chef”, i poder preparar les receptes amb les que havia de fascinar a la dona que m’estava robant el cor:  “sopa de rap” tal com  la feia el meu avi,  i ”Lluç a l’estil de torre del breny” treta del llibre “la Teca” de Ignasi Domènech gran divulgador de la cuina casolana Catalana i del que en puc dir que he après mol en el noble art de la cuina. Editat el 1924 i del que se’n han fet setze edicions, tant la meva mare com la meva avia ja el tenien. Tot i que jo, amb el temps  l'he anat adaptant, i variant, segons el dia  , - no li vaig posar llimona, la picada la vaig fer mes abundosa, enriquida amb gambetes i xirles i vaig fer servir brou en contra d’aigua- us la vull transcriure literalment del llibre, inclosa la llegenda de l’origen de nom de la recepta "Lluç al estil de Torre del Breny", com a petit homenatge a aquest eminent cuiner:

  “ Segons una llegenda històrica, Torre del Breny va ser construït en una sola nit per un savi diable.

Una vella, amiga d’aquest diable arquitecte, li portava les pedres que necessitava per a construir-lo, que tenien prop d’un metre de llargària. Un dia, veient que la vella continuava portant a l’espatlla una d’aquestes grans pedres, va dir-li en una veu de tro: “seny, no t’has donat compte de què ja he acabat Torre de Breny”. I desapareixent deixà a la vella esglaiada.

   I feta la relació d’aquesta petita anècdota, passem a explicar la recepta d’aquest plat de lluç, que el calcularem per a sis persones.

   Escollirem un lluç d’un quilo de pes, que una vegada net i separat el cap, el tallarem en dotze rodanxes; després prepararem per cada comensal una dotzena de panses i un ou bullit. Les rodanxes de lluç, assaonades amb sal i suc de llimona, es passen per farina i es fregeixen a la paella amb abundor de d’oli que estigui molt calent. Ja fregides i escorregut l’oli, es passen a una cassola de terra envernissada interiorment i s’hi tiren les panses, que ja tindrem netes i escaldades. Tot seguit es fa una picada al morter, composta de dos alls, unes fulles de julivert, una dotzena d’ametlles i una d’avellanes (les dues coses torrades), canyella en pols i pebre negre molt, poquet de cada espècia; quan tots aquests ingredients quedin fets una pasta, hi tirarem l’oli sobrant de fregir el lluç, més una regular quantitat d’aigua bullenta. Aquesta salsa s’escampa pel damunt del peix, perquè obtingui més cos durant la seva cocció, que té de ser lenta i a cassola tapada durant deu minuts. És serveix col.locat en una plata i adornat amb un ou bullit partit per la meitat a cada persona.”

Bon profit, Salut i ....... anar fent.

JOC DE CARTES, FELIPE, FEIXISME - BOTIFARRA BLANCA

Diumenge a Bellcaire d’Empordà, el poble on visc, com a cloenda de les festes d’estiu vàrem tenir teatre i del bo. El grup Sala Cabanyes de Mataró ens va oferir “Joc de Cartes”, adaptació de l’obra de  Katherinne Kressmann “Adreça desconeguda”.

Sinopsi : Martin, d’origen alemany, torna amb la seva família al seu país, entusiasmat pels avenços en el vell país des de la humiliació de la Gran Guerra. El seu soci de negocis, Max, un Jueu, continua vivint als Estats Units per mantenir el negoci en marxa. La història és narrada enterament en cartes entre ells, datades entre 1932 i 1934. Martin escriu sobre el “meravellós” Tercer Reich i un home anomenat Hitler. Al principi Max és gelós: “Com t’envejo ... Tu vas a una Alemanya democràtica, un país amb una cultura profunda i al començament d’una nova llibertat política!”. Però aviat, Max tindrà dubtes sobre els nous entusiasmes del seu amic...

Ens parla d’un moment clau de la historia d’Europa, el moment de l’arribada de Hitler al poder i la implantació del Nazisme, inspirat en el Feixisme italià. Molt bé tot, muntatge, interpretació i em va encantar sobretot la veu tant clara i entenedora dels dos actors, doncs crec que era requisit indispensable per una obra on hi domina el text.

Arribo a casa després d’un dia molt intens, compartint taula i sobretaula amb els membres de la companyia a casa de l’Esther, i darrer dia que estaven amb nosaltres la Isabel i en Frede, doncs un cop acabada l’obra han marxat cap a l’Hospitalet. Repassant les noticies del dia em trobo amb la carta de Felipe Gonzalez, alias “Isidoro”cliqueu aqui ver llegir-la. Feia temps que pensava que no podia caure més baix, doncs sí. Aquests cigars que es fuma li estan malmetent el cervell, per tant la memòria i la vergonya; per altra banda li està augmentant la capacitat de confondre i mentir. No vull

dir res més perquè estic molt enrabiat, i segurament diria més d’una bajanada, però sí us recomano la lectura de la resposta d’un dels seus, Francesc Martí Jusmet , Delegat del Gobierno en temps de FelipeGonzalez.
https://www.facebook.com/francesc.martijusmet/posts/738436592954048

Per distreure’m de tot plegat, -el feixisme i el mal ús que se’n fa comparant-lo amb posicions polítiques quan no es tenen més arguments per debatre-les-, l’endemà em vaig posar a fer botifarres, entre elles blanca.

Del dinar que havíem fet va sobrar molta carn, costellam al forn i l’Esther em va dir que comences a pensar que en podia fer per aprofitar-la. Com que era força greixosa vaig comprar un quilo de carn magra picant-ho tot junt salpebrant i embotint en budell gran com es veu a la foto. Després ho vaig posar a l’olla, ben punxades, cobrint-les d’aigua i a foc suau, que no arribi  a bullir -si teniu termòmetre és més fàcil, hem de procurar que no passi dels 90º- i teniu-ho a aquesta temperatura durant mitja hora.

L’endemà quan ja eren ben fredes, després de passar la nit a la nevera, cobertes amb paper film, en vaig fer talls i els vaig envasar.

Espero que us hi atreviu. Si més no li dediqueu una bona botifarra de les que tant bé sabem fer quan convé.

Bon profit, salut i.....anar fent.... via cap a la República Catalana