EXILI DELS AVIS A FRANÇA - SOPA DE RAP

Al març de 1938 els meus avis, Pepito Boira i Bienvenida Sorribas, van haver d’abandonar juntament amb els quatre fills, - Carlos de 15 anys, Isabel, la mama, de 13, Esther de 12 i Pepito de 10 - La granja d'Escarp ,població al sud-oest del Segrià, en la confluència dels rius Segre i Cinca. Tots dos n’eren mestres i l’avi, a més, l’alcalde. Escollit a les eleccions del 31 per Esquerra Republicana i al 34 per un dels partits que acabarien formant el PSUC. Ell explicava el canvi d’aquesta manera tant gràfica : “vaig entrar a la presó amb barret i en vaig sortir amb boina” ; havia estat empresonat uns mesos pels fets d’Octubre del 34.

Iniciaren així un èxode que va acabar al cap de dos anys i escaig  a Vias, població del departament de l’Herault a 18 km de Beziers on  hi vivien, feia anys, uns “tios” de la meva avia, Raquel i Juan José, ja nacionalitzats Francesos. Allà es van refugiar en un llarg exili fins el 1976 amb l’amnistia. S’hi havia afegit el tiet Carlos des de l’any 58 que perseguit per la seva militància comunista es va quedar a Vias. La iaia no va arribar a poder tornar, ni tant sols viure la mort del dictador, doncs va morir a principis del 75. L’avi i el tiet Carlos van poder gaudir uns mesos del retorn, podent assistir al 11 desetembre a Sant Boi.
Però malauradament van morir juntament amb la tieta Esther el 2 de gener de 1977 en un tragic accident de cotxe.

Al gener del 39 passaven la frontera per Prats de Molló i anaren a parar al camp d’Argelés, després al camp Ribesaltes - aquest vigilat per alemanys- i finalment a Vias, reclamats pels seus tiets.

                      (al camp de Ribesaltes)                                                       (postal des de la festa de l'Humanité a Paris)

A les acaballes de la gerra mundial amb la més que previsible “derrota” del feixisme i pensant que comportaria la caiguda de Franco van enviar els fills a casa de familiars a Saragossa i Barcelona. La mama va anar a parar a ca’ls tiets Sorribas Roselló, al carrer Sagunt cantonada Andalusia del barri de Sants, on tenien botiga de queviures. Així va ser que pogués conèixer al papa que era veí del carrer Jocs Florals i sovintejava la botiga, doncs ajudava a l’avi Ramon en la feina de representant de la casa Antiu Xixona i altres.

Cada estiu anàvem a passar uns dies a Vias, els únics de l’any que ens retrobàvem. En tinc els primers records del viatge en tren i autobús per arribar-hi, i les llargues esperes a la frontera de Portbou on ens revisaven de cap a peus, sobretot al tornar. També l’any 63 hi vaig passar un mes jo sol.

Després cap el 65  ja teníem cotxe; un 600, que ens traginava a tots sis en un trajecte de tres-cents kilòmetres que durava un mínim de deu hores amb constants aturades per esbargir-nos la mainada i evitar que es reescalfés. Va ser quan vàrem començar a anar-hi també per nadal.

La imatge que tinc més clara d’aquell temps era la iaia cosint; feia de modista. De l’avi, quan l'acompanyava a l’hort. En portava crec, tres, de senyores viudes que no se’n podien ocupar a canvi de servir-se’n, a més del dels “tios” Juan José i Raquel on hi passàvem moltes estones. També feia classes de reforç a fills d’emigrats afincats recentment, que els costava seguir l’ensenyament en Francès. No us vull cansar amb  les vivències que hi vaig passar; potser un altre dia m’hi estengui més; ara que, tal vegada només m'interessin a mi.

A la iaia no li agradava la cuina i quan tenia molta feina de cosir, era l’avi que cuinava, o quan no hi eren els Sevilla, familia de valencians afincats també a Vias, també s'encarregava de fer la paella a la platja de Farinetes on passàvem diades amb altres exiliats i immigrants.  O quan havien de fer un plat de festa com la sopa de rap  que  vull compartir amb vosaltres.

Plat molt senzill; penseu que el rap, anys enrere, era un peix poc apreciat i per això barat; a més se li podia treure molt rendiment.

M’hauria agradat donar-vos la recepta tal i com la feia l’avi, era immillorable. Amb el temps he anat fent variacions fins el punt de no recordar com era l'original.

Necessitarem un bon cap rap;  si voleu fer un plat més complert podeu agafar un rap sencer, depenent la mida, com en la resta d’ingredients, de la quantitat de comensals que tingueu previstos.

Ceba, all i tomata pel sofregit

Ametlles, all, julivert i la carn d’una nyora, que haurem estovat amb aigua calenta unes hores abans, per la picada.

Unes llesques de pa d'uns dies abans que tindrem torrades o, si no heu de patir pels greixos, fregides.

Oli, sal i si us agrada el picant, una mica de bitxo.

Primer posarem a bullir el cap de rap amb una bona quantitat d’aigua, un parell de fulles de llorer, una mica de sal i el deixarem coure  una mitja hora; el temps suficient perquè es desenganxi la carn de les espines del cap.

Mentrestant prepararem un sofregit amb la ceba, l’all, en cas que us agradi, una mica de bitxo i quan arribi al punt de daurat que desitgem, hi afegirem la tomata deixant que se sofregeixi tot plegat a foc suau.

Com que el sofregit trigarà una estona, podem colar el fumet resultant i destriar la carn de les espines. Abaixarem una mica més el foc mentre fem la picada amb el morter o la picadora, com vulgueu, li afegirem una mica del fumet per barrejar-ho tot amb més facilitat. En aquest moment afegirem a la cassola les llesques de pa  torrat i li donarem uns cops amb la ma de morter, perquè es trenquin a bocins. Ara ja podem abocar-hi el fumet, jo hi poso dos o tres cullerots per persona, amb l’ajuda de les varetes acabem de desfer el pa; quan sigui ben desfet hi afegim el peix que hem destriat, la picada i ho deixem bullir tot junt uns deu minuts. És bo calcular el temps de fer la sopa doncs haurem de comptar amb que serà millor deixar-la reposar uns deu minuts abans de servir.

Bon profit, salut, força i....anar fent.