CALÇOTADA -TRADICIÓ, COSTUM

Les tradicions són l’ànima d’un poble. Són els costums socials que transmetem de pares a fills al llarg dels anys i que ens donen identitat nacional.
Resumint el que en diu el diccionari, ve a ser: “transmissió oral de fets històrics, de creences, de doctrines, de religions..... Costum que ha prevalgut de generació en generació”.

Costum té una definició molt semblant, però que usem principalment per referir-nos a fets individuals:
“Manera de fer, d’obrar, establerta per un llarg ús, adquirida per la repetició d’actes de la mateixa espècie”, però que quan són col·lectius esdevenen tradició. Per dir-ho més clar: “Els catalans tenim el costum de fer cagar el tió la vigília de nadal”.

Una altra paraula que està íntimament lligada a aquestes dues, és folklore: “conjunt de tradicions, de creences, de llegendes i de dites populars i el seu estudi”.
El recull d’aquestes les tenim en el Costumari Català de Joan Amades.

A Bellcaire vam tenir l’oportunitat de conèixer un altre folklorista, l’Esteve Albert. Gràcies a ell i a la il·lusió i perseverança d’un poble hem convertit en tradició, un espectacle medieval, “Bandera de Catalunya”, que narra, d’una manera teatralitzada i musicada l’història de la fi del Comtat d’Empúries.

He de reconèixer, que de jovenet la cosa tradicional no m’agradava gaire. Tot el que vingués dels grans em sonava a ranci, potser perquè vivíem en una època rància, d’institucions ràncies, de pensaments ràncis. Crec que com jo molts joves pensàvem que havíem de trencar amb les tradicions i la cultura “imposades” i crear nous costums.
L’aigua, per sort, va tornar al seu curs i moltes tradicions no només no es van oblidar, sinó que es van revalorar i estendre al llarg del nostre país.

Un exemple clar el tenim en les calçotades, que nascudes a Valls, en les darreres dècades s’han estès per tot el territori.
És una bona excusa per fer trobades populars, familiars i d’amics.

Per a mi l’èxit d'una calçotada està, primer, en la bona companyia, després en una bona salsa i com no, en uns bons calçots, a poder ser collits del dia.
Per aprofitar la brasa els podem acompanyar amb unes botifarres, xai, pollastre o la carn que més us agradi.

Ingredients per la salsa - 10 persones:

300 g d’ametlles crues (m’agrada més torrar-les jo) no hi poso avellanes, perquè sóc intolerant. Si voleu, en poseu una part.
Oli d’oliva verge (el que us faci falta, depèn de si la voleu més o menys espessa)
Dues cabeces d’alls
Dos alls crus
Vuit tomates
Vuit nyores
Sal
Un raig de vinagre (el que preferiu, jo aromatitzat de mores, que em faig jo)
Una mica del suc d’hidratar les nyores.

Sempre la faig el dia abans; així doncs dos dies abans ("despues d’ahir", com deien per aquí) posarem les nyores en remull de manera que estiguin ben estovades a l’hora de fer la salsa.

El segon pas serà torrar les ametlles, escampant-les a la plata i posant-les al forn que tindrem calent a 180°, durant uns 10 minuts. Caldrà no perdre-les de vista i anar remenant.

 Aprofitarem que tenim el forn calent per posar a escalivar les tomates i les cabeces d’alls mitja hora. Als darrers deu minuts hi afegirem les nyores remullades netes de llavors i cua (haurem reservat una mica de suc del remull, que potser necessitarem per aclarir la salsa i per triturar les nyores) .

Ja tenim tots els ingredients a punt i quan ja no cremin podrem pelar els alls i les tomates. Posarem les nyores al pot amb una mica del seu suc i les triturarem ben fines (jo ho faig amb la thermomix però amb qualssevol batedora va bé i si voleu ser més tradicionals, amb el morter) a continuació podem afegir la resta d'ingredients i tornar a triturar.

Jo faig primer les nyores soles, perquè sinó no queden ben triturades i no és agradable trobar-ne trossets.

Quan ho tenim tot ben triturat començarem a tirar-hi l’oli a poc a poc, com si féssim un allioli, fins que tingui la consistència desitjada. Si voleu que sigui més lleugera podeu aclarir-la amb la meitat oli i meitat del suc del remullat de les nyores. Només quedarà tastar-la i afegir-hi sal si cal.

Els calçots els faig a la barbacoa, primer fent un bon foc que ens deixi bon caliu i després a cada tanda de calçots i tiro una bona quantitat de branquillons, jo de l’olivera que fa poc vaig coronar, però valen tots mentre facin bona flama.

La part important, quan ja estan ben negres i es comencen a obrir i suquejar, és embolicar-los amb paper de diari, acabant d’aquesta manera la cocció.
Només ens quedarà gaudir del moment, dels moments, dels companys, dels amics, dels coneguts i també dels desconeguts.

Tot plegat té un efecte col·lateral, a més dels gasos posteriors que ens provoquen a alguns els calçots, i és ni més ni menys que uns moments de felicitat.
Salut, república i..... anar fent