EL PERDÓ - SOPA DE FARIGOLA i ALL SENSE GLUTEN

foto- imatges Google

Perdonar, demanar perdó, perdonar-nos, tot forma part d'un mateix pac. No podem demanar perdó si no som capaços de perdonar i no sabrem perdonar si no arribem a perdonar-nos.
És un fet que generalment lliguem a la religió, per la tradició històrica jueu-cristiana que influencia la cultura dita occidental, sense oblidar la petja deixada per l'islam al sud d'Europa. Les darreres dècades també hem rebut influències de religions orientals com l'hinduisme o el budisme.
Totes elles tenen el perdó com a tema central, però és principalment el cristianisme que a més de Déu, en fa protagonista també a les persones.

foto- imatges Google

Segons el diccionari perdonar és deixar passar sense càstig una falta.
La Wikipedia s'estén una mica més en l'explicació: El perdó és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres; és el contrari del ressentiment.
En psicologia també es recalca la importància del perdó, definint-lo com el pas dels pensaments i conductes destructives contra qui t'ha fet mal i com a dany col·lateral contra un mateix, cap a conductes i pensaments constructius.
Les preguntes que em faig són, es pot perdonar?
Es pot perdonar tot?
És bo i saludable perdonar?
Em responc que si a tot, amb més o menys dificultat, amb més o menys temps es pot perdonar, es pot perdonar tot i sobretot és bo i saludable perdonar perquè ens ajuda a alliberar pensaments i sentiments negatius com l'odi, la venjança o malestars que no arribem a comprendre'n l'origen.

Ara bé, hi ha coses molt difícils de perdonar. Hi ha mals i danys que no es poden restituir i només el pas del temps ens en facilitarà el perdó, però no podem confondre el perdó amb l'oblit. Podem perdonar però mai oblidar.
Aquests dies als mitjans ha ressorgit el tema dels abusos sexuals a menors, gràcies als casos que s'han denunciat dels maristes de les Corts, a Barcelona.

fotos- imatges Google

A molts els ha remogut els records que tenien amagats en un racó del pensament, a d'altres els ha encoratjat a retrobar els seus botxins i encarar-s'hi, denunciar-ho i fer les paus amb ells mateixos. Tot i que a vegades topen amb l'incomprensió i els judicis d'ignorants ..."vols dir que no te molta imaginació..?".."Ara s'ha posat de moda i en parlen a tothora".... "no sé que els hi ve ara, després de tants anys".

A mi em resulta molt difícil  perdonar fets d'aquestes característiques, tot i així em vull sentir més a prop de "perdona'ls perquè no saben el que es fan" que del "ull per ull, dent per dent". Els abusos en general m'enrabien, m'enerven.

Homes contra dones, patrons contra treballadors, governants conta ciutadans. Utilitzar el poder, sigui físic, sigui social o polític per aconseguir satisfacció o el manteniment d'aquest poder, és molt greu, però utilitzar-lo amb infants és el pitjor del pitjor, més encara si són representants de l'església que predica l'amor, la bondat, la humilitat, la compassió.

fotos- imatges Google

L'únic que pot ajudar a perdonar en aquests casos és que aquests assumeixin públicament la responsabilitat del dany i el mal ocasionat i n'acceptin les conseqüències.
La prudència fa que no m'estengui més i millor serà passar  a donar serenor a l'anima, amb una bona sopa de farigola, all i romaní.
El perdó requereix un exercici d'humilitat i uns plats humils entre els humils són les sopes de pa aromatitzades. A més resulten reconfortants per l'esperit i l'estómac, els més danyats pels trastorns que ocasionen tota classe d'abusos.
Ingredients a triar segons gustos:
Pa (sense gluten) torrat; li donarà contingut i espessor a la sopa (si no teniu problemes amb el gluten, pa de blat)
La farigola és estimulant, afavoreix la digestió, la circulació i ara (abril) està en la seva plenitud.
L'all és un aliment generador de calor i, per tant, mobilitza l'energia del cos a més d'anticoagulant, i hipotensor.
Podem afegir romaní que és un tònic que revitalitza. És útil contra l'astènia, l'esgotament, la depressió o menta que a més de deixar un bon aroma és un bàlsam per l'estómac.
No porta gaire feina; posarem primer a bullir l'aigua necessària, 1/4 de litre per cap, amb la branca de farigola i un all (romaní i menta, si voleu).
Mentrestant posarem el pa a la torradora. Passats uns deu minuts, temps necessari per infusionar les herbes, les retirarem i hi tirarem el pa torrat i triturarem juntament amb els alls, salarem, deixarem que cogui uns minuts i ja podem servir.

Que us faci profit i recordeu que el silenci o mirar cap un'altra banda és el gran aliat dels abusadors.
Salut i anar fent

LA MORT - ARRÒS DE CALÇOTADA

Si alguna cosa és totalment certa en la vida, és la mort.
Igual que la vida la mort és un misteri sobre qui s’han edificat mitologies, religions que tan aviat ens han donat seguretat, com incertesa i angoixa.
El que segur convindreu amb mi és que resulta un tema tabú i és pertorbador, per la majoria de gent, parlar-ne.
Resulta curiós com, per l'experiència que jo en tinc, les persones que per malaltia terminal, un cop superada la primera impressió i païda la notícia, en parlen amb una soltesa que descol·loca als que estem al costat.
Sobre aquest tema tracta la pel·lícula "Truman", que us aconsello veure.

Les primeres morts que recordo, no sé ben bé en quin ordre, va ser l’avi Ramon i la Ramona veïns tots dos del carrer Jocs Florals. L’avi va tenir un vessament, atac de feridura en deien en aquell temps. I la Ramona no recordo molt bé de què. Sí que tinc imatges del fet que havia caigut a la llar de foc i ja no s’havia recuperat.

Tots, records una mica difosos però no angoixants. Jo tenia uns set anys i era habitual que a la canalla ens fessin veure els morts. Potser per això, per mi el fet de pensar en la mort o parlar-ne, ha estat sempre una cosa natural.

La mort que vaig viure d’una manera més tràgica, va ser la de l’avi Pepito, el tiet Carlos i la tieta Esther, els tres morts en un accident de trànsit a Franca uns dies abans de tornar, després de l’amnistia. De ben segur, la mort que he viscut amb més ràbia i desconsol.

Ara que ja no crec amb el cel i molt menys amb l’infern penso que quan un es mora, es mora i ja està. El que queda és l’esperit, l’anima, el record –digueu-li com vulgueu- que és el que ens fa eterns, si més no durant unes generacions. Com deia la Roser, morta als 38 anys de càncer,”El fotut, és pels que us quedeu”. D’ella en vaig treure unes quantes lliçons, ja que només va passar un any i mig d'ençà que li van diagnosticar fins que va morir.....ho vem viure amb molta intensitat, tot plegat.

Entraria en el capítol de les morts injustes, com en Robert Pellicer als trenta i tants o la Mari als quaranta i tants o l’Anna als cinquanta i tants o el meu cosí Ricard i una llarga llista que faria que aquest escrit fos inacabable

.

I tants i tants desconeguts que moren diàriament d’una manera inesperada, precipitada i doblement injusta quan són provocades per execucions, per accidents o desastres naturals.
Mereixen unes paraules aquells que desitgen la mort, amb raó o sense, i no ho poden aconseguir, com la vella amiga Mercedes que va intentar suïcidar-se i no se'n va sortir i va malviure encara set anys turmentada i turmentant al marit i filles....al final ho va aconseguir, en pau descansi.

Així doncs, a viure el moment, a viure la vida, que la mort ja arribarà quan hagi d’arribar i que almenys no ens agafi amb els pixats al ventre.
Posem-hi una mica d'humor o distancia com quan us dic: "el plat que avui us presento, l'arròs de calçotada, està per morir-se". Dissabte vàrem fer calçotada i diumenge un arròs amb les restes.

Ingredients per quatre:

320 g d’arròs 

Restes de la brasa (pollastre i xai) tot desossat
Un tros de botifarra negra
dos calçots crus
uns quants calçots que vaig reservar
dues carxofes
un parell d’alls
salsa dels calçots
800 ml de brou de pollastre
vi ranci

Podem prescindir de les carns, afegir carxofes i si voleu, podeu completar-ho amb alguna verdura més (pèsols o mongeta tendra). Tindreu un arròs més lleuger però igual de bo.
Primer aixafarem i picarem els alls i els posarem a la cassola amb un bon raig d’oli.

Quan comencin a enrossir i afegirem els calçots crus ben picats i deixarem que es vagin sofregint a poc a poc, ruixant amb vi ranci per evitar que es cremi.

Mentrestant encendrem el forn per tenir-lo a temperatura -180°- quan el necessitem.
Serà el moment d'incorporar les carxofes, la botifarra i les carns (en cas que hàgeu triat aquesta opció). Li donem unes voltes i hi adjuntarem un parell de cullerades ben plenes de salsa dels calçots i el brou, del que en reservarem una mica pel final.

Quan arrenqui el bull abocarem l’arròs que haurem passat per l’aixeta per tal de treure-li una mica de midó. En el moment que recuperi el ball de bombolles, abaixarem la potencia de foc i esperarem uns cinc minuts.

Passat aquest temps col·locarem amb cura els calçots cuits, que haurem sucat amb la salsa i anirem cap al forn a acabar la cocció uns deu minuts més. Hem d’estar a l'aguait perquè, com sabeu cada forn és un món.

Abans de treure del forn mirarem que estigui al punt i posarem la cassola sobre un drap ben moll i ruixarem l’arròs amb un xic del brou que hem reservat; per acabar ho cobrirem amb un drap humit i el deixarem reposar uns minuts que aprofitarem per fer el vermut.

Espero que proveu de fer-lo i ja em direu. Espero els vostres comentaris.
Bon profit, salut (que no ens avanci la mort)  i....anar fent

CALÇOTADA -TRADICIÓ, COSTUM

Les tradicions són l’ànima d’un poble. Són els costums socials que transmetem de pares a fills al llarg dels anys i que ens donen identitat nacional.
Resumint el que en diu el diccionari, ve a ser: “transmissió oral de fets històrics, de creences, de doctrines, de religions..... Costum que ha prevalgut de generació en generació”.

Costum té una definició molt semblant, però que usem principalment per referir-nos a fets individuals:
“Manera de fer, d’obrar, establerta per un llarg ús, adquirida per la repetició d’actes de la mateixa espècie”, però que quan són col·lectius esdevenen tradició. Per dir-ho més clar: “Els catalans tenim el costum de fer cagar el tió la vigília de nadal”.

Una altra paraula que està íntimament lligada a aquestes dues, és folklore: “conjunt de tradicions, de creences, de llegendes i de dites populars i el seu estudi”.
El recull d’aquestes les tenim en el Costumari Català de Joan Amades.

A Bellcaire vam tenir l’oportunitat de conèixer un altre folklorista, l’Esteve Albert. Gràcies a ell i a la il·lusió i perseverança d’un poble hem convertit en tradició, un espectacle medieval, “Bandera de Catalunya”, que narra, d’una manera teatralitzada i musicada l’història de la fi del Comtat d’Empúries.

He de reconèixer, que de jovenet la cosa tradicional no m’agradava gaire. Tot el que vingués dels grans em sonava a ranci, potser perquè vivíem en una època rància, d’institucions ràncies, de pensaments ràncis. Crec que com jo molts joves pensàvem que havíem de trencar amb les tradicions i la cultura “imposades” i crear nous costums.
L’aigua, per sort, va tornar al seu curs i moltes tradicions no només no es van oblidar, sinó que es van revalorar i estendre al llarg del nostre país.

Un exemple clar el tenim en les calçotades, que nascudes a Valls, en les darreres dècades s’han estès per tot el territori.
És una bona excusa per fer trobades populars, familiars i d’amics.

Per a mi l’èxit d'una calçotada està, primer, en la bona companyia, després en una bona salsa i com no, en uns bons calçots, a poder ser collits del dia.
Per aprofitar la brasa els podem acompanyar amb unes botifarres, xai, pollastre o la carn que més us agradi.

Ingredients per la salsa - 10 persones:

300 g d’ametlles crues (m’agrada més torrar-les jo) no hi poso avellanes, perquè sóc intolerant. Si voleu, en poseu una part.
Oli d’oliva verge (el que us faci falta, depèn de si la voleu més o menys espessa)
Dues cabeces d’alls
Dos alls crus
Vuit tomates
Vuit nyores
Sal
Un raig de vinagre (el que preferiu, jo aromatitzat de mores, que em faig jo)
Una mica del suc d’hidratar les nyores.

Sempre la faig el dia abans; així doncs dos dies abans ("despues d’ahir", com deien per aquí) posarem les nyores en remull de manera que estiguin ben estovades a l’hora de fer la salsa.

El segon pas serà torrar les ametlles, escampant-les a la plata i posant-les al forn que tindrem calent a 180°, durant uns 10 minuts. Caldrà no perdre-les de vista i anar remenant.

 Aprofitarem que tenim el forn calent per posar a escalivar les tomates i les cabeces d’alls mitja hora. Als darrers deu minuts hi afegirem les nyores remullades netes de llavors i cua (haurem reservat una mica de suc del remull, que potser necessitarem per aclarir la salsa i per triturar les nyores) .

Ja tenim tots els ingredients a punt i quan ja no cremin podrem pelar els alls i les tomates. Posarem les nyores al pot amb una mica del seu suc i les triturarem ben fines (jo ho faig amb la thermomix però amb qualssevol batedora va bé i si voleu ser més tradicionals, amb el morter) a continuació podem afegir la resta d'ingredients i tornar a triturar.

Jo faig primer les nyores soles, perquè sinó no queden ben triturades i no és agradable trobar-ne trossets.

Quan ho tenim tot ben triturat començarem a tirar-hi l’oli a poc a poc, com si féssim un allioli, fins que tingui la consistència desitjada. Si voleu que sigui més lleugera podeu aclarir-la amb la meitat oli i meitat del suc del remullat de les nyores. Només quedarà tastar-la i afegir-hi sal si cal.

Els calçots els faig a la barbacoa, primer fent un bon foc que ens deixi bon caliu i després a cada tanda de calçots i tiro una bona quantitat de branquillons, jo de l’olivera que fa poc vaig coronar, però valen tots mentre facin bona flama.

La part important, quan ja estan ben negres i es comencen a obrir i suquejar, és embolicar-los amb paper de diari, acabant d’aquesta manera la cocció.
Només ens quedarà gaudir del moment, dels moments, dels companys, dels amics, dels coneguts i també dels desconeguts.

Tot plegat té un efecte col·lateral, a més dels gasos posteriors que ens provoquen a alguns els calçots, i és ni més ni menys que uns moments de felicitat.
Salut, república i..... anar fent

MANDONGUILLES AMB SÈPIA - DOS EN UN

El que vaig a escriure, abans d’endinsar-me en la recepta, no té cap rigor científic i només es basa en la lògica, la meva lògica és clar.
Tot i que, com deia aquell:

La lògica no existeix.
Per què?
Perquè quan baixo les escales vaig trucant el timbre de totes les portes. El lògic seria que diguessin “ja baixa el toca timbres” i en canvi diuen “ja baixa el fill de puta del tercer".

Al que em volia referir abans d’aquest acudit tan suat, és a l’origen de la carn picada i per tant de les mandonguilles. Crec que va néixer de necessitat de poder mastegar amb facilitat, sigui per carns massa dures o per manca de queixals. Si això fos així, ens hauríem de remuntar mil·lers d’anys enrere, quan es disposava d’eines de tall.

Està documentat que es feien mandonguilles des dels grecs i romans (veieu aquest article d’en Jaume Fàbrega).

El fet de barrejar-ho amb sèpia també resulta lògic dels poblats situats a vora el mar i que n’aprofitaven els recursos.
Aquest és un plat "mar i muntanya" tan nostrat a la cuina catalana.

Ingredients per 10 persones:
1’5 k de carn picada barrejada
una sèpia gran (en aquest cas feia 1’2 k)
dues cebes de figueres, grosses.
Un pot (300 g) de tomata triturada
Brou de peix
Quatre grans d’all
Vi ranci, un gotet
Vi negre, un rajolí
Una fulla de llorer
Farina de cigrons per arrebossar les mandonguilles
per amanir la carn (al vostre gust):
All i julivert
Unes llesques de pa (només la molla)
Una mica de llet per remullar el pa
Dos ous
Sal i pebre
Un polsim de canyella.

Primer de tot amanirem la carn, pastant bé amb les mans perquè es barregin bé tots els ingredients. Jo ho faig el dia abans i així es va amarant la carn amb els condiments. La deixem a la nevera tapada amb film.

Ara ja podem fer les mandonguilles, jo en faig de mides grans i petites, així n’hi haurà per tots els gustos.

Quan tenim les mandonguilles formades, ja podem anar per fer la sèpia, que tindrem tallada a daus sense treure la pell i netejada lo just.




A l’olla a pressió, amb un raig d’oli hi tirem els alls picats i quan comencin a agafar color hi tirem la ceba, també picada i deixarem que es vagi rossejant a poc a poc. Arribats a aquest punt hi tirem la tomata, la sèpia, la fulla de llorer, el gotet de vi ranci, el rajolí de vi negre, sal, pebre i un xic de brou de peix.

Anem remenant i quan comenci el festival de bombolletes, ja podem tapar l’olla i quan el vapor faci xiular l’olla, abaixarem el foc a mitja potència i podem comptar un quart d’hora.
Mentrestant podem anar fregint les mandonguilles, que abans haurem enfarinat en la cassola on farem la darrera cuita. A mesura que les anem fregint, les anem retirant. Quan les tinguem totes fregides, només volta i volta, les reservarem i retirarem l’oli del fregit.

Un cop passat el quart d’hora i ja puguem obrir l’olla, abocarem el contingut a la cassola i a continuació les mandonguilles. Hi afegirem el brou necessari i a cassola tapada deixarem que vagi fent el xup-xup.

Passat el temps que cregueu suficient, retirem la cassola del foc perquè reposi una estona mentre preparem el primer plat.

El que dic a l’enunciat de “dos en un”, és perquè amb el que sobri, si més no de salsa, l’endemà podeu fer un arròs de primera. 

En el cas que no hagin quedat mandonguilles, hi podeu afegir unes aletes de pollastre, una llauna de musclos al natural, una mica de pebrot vermell i en un tres i no res, el teniu fet.
Bon profit
Salut i ........ Anar fent.

EL NOSTRE PA DE CADA DIA – PA SENSE GLUTEN.

“El pa nostre de cada dia”, és una frase que utilitzem sovint quan volem expressar la quotidianitat, referint-nos a coses que fem a diari: anar a comprar, a fer el cafè,  cuinar, treballar, pendre les pastilles....algunes d'aquestes coses, varies vegades al dia.

El seu origen està en el “Pare nostre”, oració principal dels Cristians de totes les seves branques i deu la seva importància a que, segons l’evangeli, va ser ensenyada pel mateix Jesús. Fa referència a que no ens falti l’aliment diari.

Ahir veient, amb els meus nets “El chico” de Charlot, en un moment donat es posen a resar al costat del llit; en Martí, el petit, em va preguntar que feien, li vaig respondre que estaven resant i ell va dir ....que vol dir resar?. Em vaig adonar que en els darrers 50 anys hem passat de tenir la religió centrant les nostres vides, d’una manera obligada, consentida o desitjada, a no saber-ne res o molt poc. Ho vaig trobar xocant.

No soc partidari de les classes de religió a l’escola, però sí que en alguna assignatura estigués inclosa la història de les religions i la influencia que han tingut, sovint dramàtica, fins i tot tràgica, en les civilitzacions.

            Pare nostre que esteu en el cel,
            Sia augmentat sovint el nostre sou,
            vingui a nosaltres la jornada de set hores,
            faci’s un xic la nostra voluntat
            així com la d’aquells que sempre manen.

            El nostre pa de cada dia
            doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
            perdoneu els nostres pecats
            així com nosaltres perdonem
            els dels nostres encarregats
            i no ens deixeu caure a les mans del director,
            ans advertiu-nos si s’apropa.

            Amén.

                             Miquel Martí i Pol,
                             de La Fàbrica.

Jo també diria :

"Benaurats els que no tenen problemes amb el gluten, 
perquè podran gaudir d'unes bones llesques de pa torrat".

La recepta del pa que us proposo, no fa falta que sigueu celíacs o intolerants al gluten per provar-la, és molt gustós.

Hi he arribat després de moltes provatures amb diferents receptes i variacions que hi anava introduint. Els que ja coneixeu el tema sabeu que varia molt d’una marca de farina a l’altre i és per això que us poso la marca i on la trobo, no per fer-ne publicitat. Jo l’he amassat amb la thermomix, però ho podeu fer amb altres amassadores o a ma.

Amb aquests ingredients em surten dues barretes i com que som tres, en tinc per dos dies.

Ingredients:

¼ de litre d’aigua

40g d’oli d’oliva verge extra*

160g de farina panadera ADAPAN (hipercor)

50g de farina Beiker (mercadona)

20g de farina d’arròs (mercadona)

10g de farina de cigrons (bonpreu)

10g de farina de fajol (sarraceno) (dietètiques)

12g de llevat levital

un grapat de llavors variades (lli, sèsam, chia, pipes...)

un pessic de sal

¼ de cullereta de goma xantana (opcional)

a vegades hi poso alguna herba aromàtica (orenga, farigola...)

*L’oli que faig sevir l’he aromatitzat abans, us explico:

cada setmana compro olives negres d’Aragó en pot, si tenen suc el trec i l'omplo amb oli i és aquest oli que faig servir pel pa i també per les amanides, li dóna un gust especial.

Primer de tot posarem al pot l’aigua, el llevat, l’oli i programem 2 minuts a velocitat 2,  a 37º.

A continuació afegim la resta d’ingredients, excepte la sal, li donem unes voltes perquè es barregi be, hi tirem la sal i programem 2 minuts a velocitat espiga.

Un cop pastat, amb l’ajuda duna llengua de gat, l’aboquem sobre el marbre lleugerament enfarinat. Amb l'ajuda de aquesta llengua donarem unes voltes a la massa perquè s'enfarini i no se'ns enganxi a les mans. Ens enfarinem les mans i comencem a donar-li forma allargada, després partim en dos, fem les dues barretes i ja les podem posar a la plata si no disposeu de baguetera, sempre amb paper de cuina.

Cobrirem amb un drap i deixarem reposar un mínim de ¾ d’hora. A l’hivern el poso al forn que he temperat una estona abans.

Passat aquest temps treiem el drap, li fem uns talls amb un ganivet esmolat, encenem el forn i partint de fred, el programo 40 minuts a 180º, només la part de baix amb ventilador.

Quan ha passat mitja hora encenc dalt i baix i el ruixo amb aigua ensucrada, que li donarà un color més daurat.

Quan hem arribat als 40 minuts el podem treure, deixar refredar i al cap d’una estona ja el podrem menjar.

Bon profit, i.....anar fent.

ENDOLCIR – GALETES DE GINGEBRE I LLIMONA SENSE GLUTEN NI LLET.

Endolcir l’esperit,

el pensament,

els actes,

les actituds,

les paraules,

els gests,

les mirades,

les intencions,

tot plegat per tal de temperar,

assuaujar,

ablanir,

amorosir,

suavitzar,

emmelar,

apaivagar,

humanitzar l’ànima i les amargors de la vida.

El perill és quan ho fem literalment, pels efectes col.laterals que comporten les menges massa ensucrades. Però és que son tan bones, resulta tant fàcil deixar-s’hi arrossegar. Per això és millor endolcir-nos metafòricament, amb activitats que també ajuden a endreçar l’ànima. No hi ha recepta, cada un se la sap o l'ha de trobar.
Jo miro d'endorcir-me la vida amb la companyia dels meus estimats, família i amics. Amb la musica, tota....clàssica, moderna, lleugera, rock, jazz, flamenc.....
Amb els records, els bons, és clar. Amb l’activitat artística i plàstica, dibuix, pintura, escultura....
Passejant pels carrers, camins i boscos.
Amb un bon llibre, encara que darrerament soc incapaç de concentrar-me en la lectura.
Fotografiant instants.
I com no, cuinant i dintre la cuina fer coques, pastissos, galetes i tota classe de dolces.

Avui us proposo de fer galetes. Com ja he comentat en alguna ocasió a casa tenim problemes amb el gluten i també amb la soja i com que  costa trobar galetes sense gluten que no tinguin soja, des de fa un temps, me les faig jo. No podem prescindir d’elles, doncs la Marta esmorza, alguns dies, galetes amb llet i li complementen el iogurt del berenar.

Vaig partir d’una recepta que em va passar l’Helena, “novia”, “amiga”, “companya” o com sigui que s’ho diguin, del meu nebot Adrià, (en aquest enllaç la trobareu, si preferiu fer l'original) afegint, reduint o traient algun ingredient :

300g de farina sense gluten ( preparat per rebosteria)

30g de farina d’ametlles

120g de mantega

100g de sucre morè (si no us convé el sucre 50g de xarop d'agave)

la pell d’una llimona ratllada

un ou

1 cc* de gingebre

½ cc de canyella

½ cc llevat en pols

¼ cc sal
*cc = cullereta cafè

Jo ho he fet amb la Thermomix, posant primer el sucre, la mantega, la pell de llimona ratllada i l’ou, batent-ho uns 30 segons a velocitat 6. Traiem la pasta resultant, formem una bola i l’emboliquem amb film de cuina, deixant-ho a la nevera un mínim d’una hora. Passat aquest temps l’estenem amb el roleu sobre el taulell enfarinat fins aconseguir una làmina de ½ cm . Retallem amb el tallapastes, col·locant-les a la plata del forn, on hi haurem posat paper de cuina, una mica separades. En surten cap a 50, depen del gruix i la grandària. Abans haurem preescalfat el forn a 180º i les tindrem entre 10 i 15 minuts. Haureu d’estar a l'aguait. Quant son fredes, posades en una llauna es guarden molts dies sense estoveír-se.
Salut i República......ben dolces ambdues !!   i....anar fent.

ABRAÇADES - MAGDALENES DE LLIMONA I MANDARINES

Abraçades de comiat,

de retrobament.

Abraçades amoroses,

amigues,

tendres,

intimes.

Abraçades compromeses,

mediàtiques,

diplomàtiques,

Confesso que no soc d’abraçades, no perquè no m’agradin sinó perquè no en sé reconèixer l’ocasió, l’oportunitat, la necessitat, la conveniència o senzillament per vergonya,  pudor, escrúpols, timidesa o  incapacitat per copsar com serà rebuda. Per sort tinc a casa la reina de les abraçades, que m’ajuda a treure’m les manies. La Marta no es pregunta si caurà bé o no, si serà oportuna o no, ella abraça a tothom i en tot moment. Algunes son rituals i altres espontànies però totes igualment sentides. L’Esther també és d’abraçar, han sortit a sa mare que és molt d’abraçar i ho fem sovint però on més a gust ens abracem és al llit, allà estem al mateix nivell i més còmodes. Ho dic, pels que no ens coneixeu, perquè anant, ella, asseguda jo m’he d’ajupir i això costa cada cop més. Recordo encara quan érem joves, abans de tenir les nenes, quan ella podia caminar a estones amb els bitutors i bastons, ens podíem abraçar drets........( aquí he fet un sospir que no sé com transcriure i no sé si ha estat per enyorança d'abraçades verticals o enyorança de joventut).

Les abraçades donen escalfor, acolliment, afecte, amor, sentiment, et fan sentir que formes part d’alguna cosa que va més enllà de tu mateix. Et donen i dones energia, encara que només sigui per un instant.

Fins que ens van trobar la intolerància al gluten, cada dissabte i diumenge, la Marta tenia per esmorzar croissant. Ara li faig magdalenes o coca que li agraden molt i les agraeix amb una abraçada. Ahir vaig fer-les de llimona –tinc el llimoner a vessar- i mandarina; és una variant que he adaptat d’una recepta de coca de taronja que vaig trobar a internet (cliquéu aquí)

Ingredients:

Una llimona, si és petita, dues

Una mandarina

Dos ous

200g de farina de rebosteria sense gluten

110g d’oli d’0liva suau

250g de sucre

un sobre de llevat s/gluten

un polsim de sal

un grapat de gotes de xocolata s/gluten

Rentem la llimona i la mandarina i en fem trossos, havent retirat el blanc central i els possibles pinyols; ho posem en un pot gran i ho triturem amb la batedora elèctrica. Afegim la resta d’ingredients i ho batem fins que quedi una crema esponjosa.

Jo omplo sis motlles de magdalena i la resta en una plata de coca de 24 cm on he posat un paper de cuina al fons i hi tiro les gotes de xocolata, ajudant a que s’enfonsin picant una mica la plata i pitjant amb l'ajuda d'un escuradents. Ho posem tot a la nevera uns 30 minuts. Entretant escalfem el forn a 180º i quan hagi passat aquest temps ho introduïm al forn on estarà entre 25 a 30 minuts. Punxeu per comprovar.

Jo ho he fet amb la Thermomix i podeu veure el procediment a l'enllaç que us he adjuntat més amunt,

Un bon esmorzar després d’una bona abraçada amb la persona estimada.

Salut i .......anar fent

JOC DE CARTES, FELIPE, FEIXISME - BOTIFARRA BLANCA

Diumenge a Bellcaire d’Empordà, el poble on visc, com a cloenda de les festes d’estiu vàrem tenir teatre i del bo. El grup Sala Cabanyes de Mataró ens va oferir “Joc de Cartes”, adaptació de l’obra de  Katherinne Kressmann “Adreça desconeguda”.

Sinopsi : Martin, d’origen alemany, torna amb la seva família al seu país, entusiasmat pels avenços en el vell país des de la humiliació de la Gran Guerra. El seu soci de negocis, Max, un Jueu, continua vivint als Estats Units per mantenir el negoci en marxa. La història és narrada enterament en cartes entre ells, datades entre 1932 i 1934. Martin escriu sobre el “meravellós” Tercer Reich i un home anomenat Hitler. Al principi Max és gelós: “Com t’envejo ... Tu vas a una Alemanya democràtica, un país amb una cultura profunda i al començament d’una nova llibertat política!”. Però aviat, Max tindrà dubtes sobre els nous entusiasmes del seu amic...

Ens parla d’un moment clau de la historia d’Europa, el moment de l’arribada de Hitler al poder i la implantació del Nazisme, inspirat en el Feixisme italià. Molt bé tot, muntatge, interpretació i em va encantar sobretot la veu tant clara i entenedora dels dos actors, doncs crec que era requisit indispensable per una obra on hi domina el text.

Arribo a casa després d’un dia molt intens, compartint taula i sobretaula amb els membres de la companyia a casa de l’Esther, i darrer dia que estaven amb nosaltres la Isabel i en Frede, doncs un cop acabada l’obra han marxat cap a l’Hospitalet. Repassant les noticies del dia em trobo amb la carta de Felipe Gonzalez, alias “Isidoro”cliqueu aqui ver llegir-la. Feia temps que pensava que no podia caure més baix, doncs sí. Aquests cigars que es fuma li estan malmetent el cervell, per tant la memòria i la vergonya; per altra banda li està augmentant la capacitat de confondre i mentir. No vull

dir res més perquè estic molt enrabiat, i segurament diria més d’una bajanada, però sí us recomano la lectura de la resposta d’un dels seus, Francesc Martí Jusmet , Delegat del Gobierno en temps de FelipeGonzalez.
https://www.facebook.com/francesc.martijusmet/posts/738436592954048

Per distreure’m de tot plegat, -el feixisme i el mal ús que se’n fa comparant-lo amb posicions polítiques quan no es tenen més arguments per debatre-les-, l’endemà em vaig posar a fer botifarres, entre elles blanca.

Del dinar que havíem fet va sobrar molta carn, costellam al forn i l’Esther em va dir que comences a pensar que en podia fer per aprofitar-la. Com que era força greixosa vaig comprar un quilo de carn magra picant-ho tot junt salpebrant i embotint en budell gran com es veu a la foto. Després ho vaig posar a l’olla, ben punxades, cobrint-les d’aigua i a foc suau, que no arribi  a bullir -si teniu termòmetre és més fàcil, hem de procurar que no passi dels 90º- i teniu-ho a aquesta temperatura durant mitja hora.

L’endemà quan ja eren ben fredes, després de passar la nit a la nevera, cobertes amb paper film, en vaig fer talls i els vaig envasar.

Espero que us hi atreviu. Si més no li dediqueu una bona botifarra de les que tant bé sabem fer quan convé.

Bon profit, salut i.....anar fent.... via cap a la República Catalana 

PORS - BOTIFARRA DE SAL I PEBRE.

Tots tenim por, encara que li posem un altre nom. Inquietud, temença, ànsia i més contundent angoixa o pànic. Amb més o menys intensitat. Amb més o menys control. I ai d'aquell que digui que no té mai por; no crec que digui la veritat o és un inconscient. 
El diccionari ens diu :

Por 

-torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presencia d'un perill real o imaginari

-aprensió que algú té a què s'esdevingui una cosa contrariosa.

Inquiet

-que no sap estar tranquil; agitat per anhels, dèries; agitat per una temença.

Témer

-considerar (algú o alguna cosa) causa possible d'un futur dany, d'una molèstia, etc

Ànsia-inquietud angoixosa.

Angoixa

-malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el que hom resta impotent.

Pànic

-manifestació externa de l'ansietat.

Sobre la por, la Wiquipedia si estén una mica més; us en deixo l'enllaç per si el voleu llegir .

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Por

Veiem que totes tenen un significat o definició bastant  semblant, son paraules cosines germanes, per no dir germanes, inclús unes s'utilitzen per explicar les altres.

Crec que, utilitzem una o altra paraula per donar-li més o menys intensitat al que estem sentint.

Cada època de la vida té les seves pors. Recordo de petit la por a creuar el pis per anar a la comuna. Jo vivia en un pis del carrer Burgos a Sants, d'aquells amb balcó a una banda,que donava al carrer i a l'altra banda la galeria que donava als patis dels carrers Jocs florals, Sagunt i Pomar. Era estret i llarg; a la nit, si em despertava amb ganes d'orinar, no us podeu imaginar el calvari que representava creuar tot el pis; ho feia d'una tirada amb els ulls casi tancats i mirant a terra.

D'adolescent, la por a quedar-me a soles amb una noia i més si era la noia que m'agradava, aleshores es convertia en pànic. 

De jove em feia por quedar-me solter i també a casar-me amb algú que no fos de Sants i a viure fora de Sants i fixeu-vos que em vaig casar amb una dona Andalusa i visc a Bellcaire d'Empordà. Hi ha pors que resulten gracioses passat el temps però que en el seu moment son molt reals. En realitat totes les pors son reals per qui les passa, així que no si val això de "no tinguis por, que no passa res...". Tinc gravat a foc en la meva memòria el mal tràngol que vaig passar al Gorro Frigi de Montserrat; ja feia temps que amb la colla fèiem aprenentatge d'escalada a les parets rocoses de Aiguafreda o Figaró, ara no recordo gaire bé i un dia varem fer el salt a Montserrat. No m'estendré amb detalls, la qüestió és que un cop completat el primer tram de l'ascens al Gorro Frigi em va agafar el que penso que era un atac de pànic, dons no em podia moure, ni amunt,  ni evidentment, avall....els meus companys d'aventura en Carles Pujol, em Joan Estrada, en Ramon Poyatos i en Josep Martinez em van rescatar, no recordo com, només sé que al final estava al punt de sortida.  Aquí es va acabar la meva experiència com escalador.

Amb l'edat les pors també es fan grans, vull dir que son diferents, van madurant amb nosaltres i no crec que es tracti de dominar-les ni controlar-les o deixar-les de banda sinó que anem aprenent a conviure-hi. També hi ha pors que costen més, no ens les traiem de sobre, ens dominen i ens fan malviure i generalment son les que no ens podem explicar. La incertesa es font de por, això ho sabem molt bé els que patim alguna malaltia i que sempre estem pendents dels resultats. I és clar, hi ha pors que son inconfessables.

Les pitjors, les que fan més ràbia, son les que et volen inculcar per aconseguir un fi. Recordo molt bé quan vaig fer la primera comunió, el mal tràngol que vaig passar perquè l'hòstia m'havia tocat les dents i el capellà que ens preparava hi havia insistit amb l'amenaça de caure en pecat mortal. També quan et deien "si no et portes bé vindrà l'home del sac"..."si et fas palles et quedaràs cec".

El poder sempre ha jugat amb la por per mantenir el poble domesticat, cada vegada els costa més i cada vegada més se'ls hi veu el llautó, però tot i així continuen, perquè saben que els dona resultats. Ara mateix en tenim exemples clars que a diari podem llegir, veure o escoltar a tots els mitjans de comunicació. A tots aquests missatges i missatgers que ens volen fer venir por amb l'únic fi de mantenir-se en el poder i mantenir-nos sotmesos, jo els hi faig una bona "botifarra"!! i per si algú no sap que vull dir, només heu de posar amb contundència el canell, dret o esquerra sobre la mitja màniga del braç contrari, tot plegat amb un moviment ràpid i enèrgic.

La botifarra a la que em vull referir ara, és la que ens mengem, sigui amb seques, a la brasa o fregida amb oli i vi ranci. Sigui de la manera que sigui les que més ens agraden a casa son les que faig jo, perquè si d'alguna cosa no tinc por es de provar de fer qualsevol cosa a la cuina.

Si voleu seguir llegint us explico com les faig. La base no té més secret que tres ingredients : carn, sal i pebre; després podeu afegir-hi el que us vingui de gust per fer-les una mica especials; si us agraden picants hi podeu afegir una mica de bitxo o uns bolets o formatge o ceba; no tingueu por de fer provatures. Per uns cinquanta euros podeu tenir una picadora i embotidora, que també us farà servei per fer-vos les hamburgueses, les mandonguilles o per la pilota de l'escudella. És una bona eina i no ocupa gaire espai.

                                                      Un quilo de carn magra de l'espatlla

200 grams de cansalada viada

Sal i pebre. Això depèn del gust de cadascú, la mitjana es 15 grams de sal pe 8 grams de pebre.

Un raig de vi ranci, porto, conyac, ratafia o el que tingueu a ma.

D'aquí en traurem unes vuit o deu botifarres, si en voleu fer més -cosa que us recomano ja que en podeu fer quantitat i congelar-les. També fer-ne de diferents, perquè un cop posats en la feina, no val la pena posar-s'hi per poca cosa.

El primer que hem de fer és tallar la carn a dauets, com més petits més facilitarem el trinxat, després ho posarem en una plata, ho salpebrarem, regarem amb un raig del licor triat i tapat amb film ho deixarem a la nevera fins l'endemà que ja ho podrem passar per la trinxadora i ja podem embotir. És recomanable fer aquestes feines en companyia i bon humor, en el meu cas ja veieu lo ben acompanyat que vaig estar. Abans d'embotir, millor fer un tastet passant per la paella un pessic de la pasta per si haguéssim d'afegir sal o pebre. També 

Com que les imatges il·lustren molt més que les explicacions que pugui fer, i molt més en aquest cas us passo aquest vídeo, que encara que és de xoriç el procediment és el mateix.

Espero que no tindreu por i us atrevireu a fer unes bones botifarres....en tots els sentits de la paraula.

Bon profit, salut i ......anar fent.

PREJUDICIS - KETXUP

Fins fa molt poc, no havia tastat mai el Kètxup, em semblava, com la Coca-cola, un símbol de l'imperialisme ianqui. A això li dic jo un prejudici. M'havia passat una cosa semblant amb les "Barbies". L'Esther, la meva filla, quan era petita ens en demanava  una quan era el seu aniversari o per reis i nosaltres - be...reconec que era cosa més aviat meva - li dèiem que triés qualssevol altra nina, com si les altres nines no simbolitzessin la dona tradicional i "femenina" tal com havien de ser les nenes-noies-dones; vist des d'ara està clar que era una gran bajanada....o no?

Veiem que en diu el diccionari del IEC  :

"Indici o opinió preconcebuts."

"Aversió no raonada per alguna cosa."

A la Wiquipedia s'estén una mica més en l'explicació :

"És una creença o valoració que hom fa de manera precipitada i sense base de certesa i que influeix i li condiciona el punt de vista"

"Els prejudicis poden ser cognitius ( distorsionen la realitat per percebre-la d'una determinada manera), afectius (lligats a allò que agrada, poden manifestar-se en el rebuig de determinats grups socials o conceptes sense un autèntic coneixement) i conatius (que porten l'individu a actuar d'acord amb els seus valors o ideals que sovint estan basats en estereotips)

Segons aquestes explicacions, tots anem sobrats de prejudicis. Frases com " els catalans són......", els espanyols són......"qui no treballa és, perquè no en té ganes", .... "a la seva edat!! no sé com gosa...."a una senyora gran no li està be portar els cabells llargs"   i un llarg reguitzell de frases fetes que prejutgen a les persones. En el vestir hi estem molt avesats a prejutjar i penso que quan anem despullats només ens podem jutjar pel nostre comportament us recomano que us atureu una estona en aquest enllaç: 

https://infonudismo.wordpress.com/2014/10/12/la-ropa-como-herramienta-de-prejuicios

I aquest vídeo  molts ja haureu vist:

http://www.naciodigital.cat/canaldigital/noticia/17397/despullant/prejudicis

Tornant al Kètxup, que per ser correcte hauria d'escriure Quètxup, té el seu origen a la Xina en la salsa picant ketsiap, que acompanyava carns i peixos. Al segle XVIII el van importar els anglesos afegint-hi la tomata, però qui el va fer conegut a tot el mon i amb el sabor actual va ser l'estatunidenc Henry J. Heinz.

La recepta que us passo l'he anat canviant cada any i aquesta és la que he fet aquest; crec que és la que m'agrada i agrada més.

Per un litre:

1 K i 1/4 de tomata xerri - jo el  prefereixo, li dóna un gust especial, però ho podeu fer amb qualsevulla tomates ben vermelles. A més a mi en Pere, el meu consogre, me'n proporciona a galledes i son de gran qualitat.

50 g de sucre morè

65 g de vinagre, jo li poso de poma de bona qualitat. Però qualssevol altres us irà be, mentre sigui bo.

1 pebrot verd, dels llargs i prims. 

1 cullerada plena de ceba confitada o una ceba.

1 cullereta rasa  de sal.

1 cullereta de pebre vermell.

1 cullereta de mostassa.

un pessic de canyella, de clau, de pebre.

Bitxo. La quantitat i el tipus dependrà de si us agrada més o menys picant. 

1/2 cullereta de goma xantana o algun altre espessidor que tingueu a ma

Per fer-lo més nostrat m'agrada posar- li una mica de farigola, romaní i orenga.

Primer de tot netejarem bé les tomates i les posarem a coure. 

Quan es comencin a desfer les triturarem amb la batedora i a continuació ho passarem pel xino o per un colador fi . És el moment d'afegir tots els ingredients, excepte la goma xantana  i tornar-ho al foc, que haurà de ser suau. Ens donarà el temps de cocció que el pebrot i la ceba, en cas que l'hàgim posat crua, estiguin ben cuits. Ja podem tornar a triturar i afegir la goma xantana o l'espessidor. Segurament el que tindreu més a ma serà la maizena, hi posareu una cullerada, no molt plena, diluïda amb una mica d'aigua.

Només ens queda posar-ho en pots. Crec que és millor en pots petits, tipus suc de fruita perquè, com no en mengem cada dia, facilitarà que no se'ns floreixi un cop obert. Empotant en calent no caldria esterilitzar, però jo per més seguretat, els passo pel forn mitja hora al bany maria com ja explico a l'escrit "conserva de tomata".

Ah!! i no oblideu d'etiquetar.

Animeu-vos, trobareu la diferencia.

Bon profit, salut i.....anar fent