Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mares. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mares. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 d’octubre del 2015

TEMPS DE CASTANYES - CAP DE LLOM AMB BOLETS I CASTANYES (SENSE GLUTEN)

Estem en plena temporada de castanyes i  bolets, dels de menjar també. 
A l'entorn de les negociacions/converses entre Junts pel SÍ, i la CUP, salten les castanyes per tots cantons, i algun bolet, verbals, és clar. La majoria, castanyes dolces, ben cuites, a la brasa o al forn, amb la intenció d'afeblir o pressionar al contrari, però algunes es llencen crues, amb mala baba, sense pelar,  fins i tot corcades.
La qüestió és que al final tots acabarem menjant les castanyes, siguin gallegues o de Viladrau, a la vora del foc cantant,  dansant,  fins i tot repartint caramels a la canalla que disfressats se'ns acosten a casa; al cap i a la fi també ho haurem d'anar assimilant de la mateixa manera que anem assimilant els anglicismes que quotidianament sentim i utilitzem. 
Tot plegat, encara que només sigui per un dia i a l'endemà començar a preparar els torrons i tot el que faci falta, perquè tot està per fer i tot és possible.
Quan a les castanyes de menjar i més concretament el dia de la castanyada, anem comprovant any rere any com es va introduint amb força el costum anglosaxó d'origen celta del Halloween i com va creixent l'èxit entre la mainada; ells s'ho passen molt bé anant per les cases dient allò de "broma o regal" (en realitat "truco o trato").
Per tant crec que els nostres esforços no han d'anar contra aquesta festa estrangera, sinó en preservar, potenciar la nostra i perquè no, integrant les dues. A casa en contra de donar caramels o galetes com fins ara farem una bona torrada de castanyes per anar repartint. M’agradaria repartir també panellets, però seria una ruïna.
El plat del que us vull parlar, parteix del tradicional Fricandó, però amb algunes variacions que he anat aprenent al llarg dels anys; és per això que no l’he titulat així.
Jo no el faig amb vedella, sinó amb cap de llom de porc; la mama ja ho feia així i a nosaltres ens agrada més, queda més tendre i resulta més econòmic.
- un parell de talls per cap i uns quants de propina. En el meu cas com que érem vuit, vint.
- quatre cebes mitjanes.
- un parell d’alls.
- un xic de tomata, el suficient per donar color.
- moixernons secs i un rajolí de ratafia per remullar-los.
- bolets frescos o en pot. Segons temporada.
- castanyes, un parell o tres per comensal.
- una copeta de vi ranci i porto a parts iguals.
- una cervesa mitjana(jo sense gluten) i una mica d’aigua, per si fa falta.
- farina (jo sense gluten, faig una barreja de farina de cigrons i Farina shar).
- sal, pebre i mitja culleradeta de cacau en pols.
El primer a fer serà salpebrar, enfarinar i fregir lleugerament la carn reservant-la en una plata. En la mateixa cassola i abocarem, primer l’all i a continuació la seva, tot picat ben fines; salant-ho facilitarem que suï la seva i se sofregeixi millor. Aquest és un procés lent i que requereix atenció i anar remenant. La mama deia que el secret de la majoria de plats està en el sofregit.
Posarem mentrestant en remull els moixernons amb la ratafia i l’aigua fins a cobrir-los. Ara  podem aprofitar per a rostir les castanyes, jo ho he fet al forn aprofitant que estava coent el pa, però també ho podem fer en una paella. No hem de treure ull del sofregit i de tant en tant li tirarem un rajolí del vi ranci o aigua, perquè no se’ns eixugui i es pogués recremar. Hi anirem abocant, també, el suc que haurà deixat anar la carn que tenim reservada a la plata i el xic de tomata. (jo li poso d’aquest concentrat)
Quan la ceba agafi color, com de sucre morè, ja hi podem posar la carn, els moixernons amb el seu suc, els bolets, si són de pot -si són frescos millor saltar-los un xic per la paella i posar-los cap al final-  la cervesa, el cacau –millor posar-lo en dues vegades, remenant i tastant, per evitar que el sabor del cacau predomini; a mi m’agrada quan els comensals em diuen :”hi ha un sabor que no acabo d’identificar”,...no sé si m’explico els que vull dir- les castanyes pelades i deixar que el xup-xup vagi fent la seva feina d’entendrir la carn, les castanyes i amb la seva musiqueta entendrir-nos a nosaltres també.....uix!

Quan veiem que la carn ja està tendreta, i nosaltres satisfets amb el resultat, el plat ja està a punt. Si el feu amb temps, fins i tot el dia abans, que li doni temps a reposar, quedarà molt més bo.
Ull viu amb les castanyes i els bolets, també amb els que es mengen.
Bon profit, salut i.......anar fent       




diumenge, 23 d’agost del 2015

PORS - BOTIFARRA DE SAL I PEBRE.

Tots tenim por, encara que li posem un altre nom. Inquietud, temença, ànsia i més contundent angoixa o pànic. Amb més o menys intensitat. Amb més o menys control. I ai d'aquell que digui que no té mai por; no crec que digui la veritat o és un inconscient. 
El diccionari ens diu :
Por 
-torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presencia d'un perill real o imaginari
-aprensió que algú té a què s'esdevingui una cosa contrariosa.
Inquiet
-que no sap estar tranquil; agitat per anhels, dèries; agitat per una temença.
Témer
-considerar (algú o alguna cosa) causa possible d'un futur dany, d'una molèstia, etc
Ànsia-inquietud angoixosa.
Angoixa
-malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el que hom resta impotent.
Pànic
-manifestació externa de l'ansietat.

Sobre la por, la Wiquipedia si estén una mica més; us en deixo l'enllaç per si el voleu llegir .
Veiem que totes tenen un significat o definició bastant  semblant, son paraules cosines germanes, per no dir germanes, inclús unes s'utilitzen per explicar les altres.
Crec que, utilitzem una o altra paraula per donar-li més o menys intensitat al que estem sentint.
Cada època de la vida té les seves pors. Recordo de petit la por a creuar el pis per anar a la comuna. Jo vivia en un pis del carrer Burgos a Sants, d'aquells amb balcó a una banda,que donava al carrer i a l'altra banda la galeria que donava als patis dels carrers Jocs florals, Sagunt i Pomar. Era estret i llarg; a la nit, si em despertava amb ganes d'orinar, no us podeu imaginar el calvari que representava creuar tot el pis; ho feia d'una tirada amb els ulls casi tancats i mirant a terra.

D'adolescent, la por a quedar-me a soles amb una noia i més si era la noia que m'agradava, aleshores es convertia en pànic. 
De jove em feia por quedar-me solter i també a casar-me amb algú que no fos de Sants i a viure fora de Sants i fixeu-vos que em vaig casar amb una dona Andalusa i visc a Bellcaire d'Empordà. Hi ha pors que resulten gracioses passat el temps però que en el seu moment son molt reals. En realitat totes les pors son reals per qui les passa, així que no si val això de "no tinguis por, que no passa res...". Tinc gravat a foc en la meva memòria el mal tràngol que vaig passar al Gorro Frigi de Montserrat; ja feia temps que amb la colla fèiem aprenentatge d'escalada a les parets rocoses de Aiguafreda o Figaró, ara no recordo gaire bé i un dia varem fer el salt a Montserrat. No m'estendré amb detalls, la qüestió és que un cop completat el primer tram de l'ascens al Gorro Frigi em va agafar el que penso que era un atac de pànic, dons no em podia moure, ni amunt,  ni evidentment, avall....els meus companys d'aventura en Carles Pujol, em Joan Estrada, en Ramon Poyatos i en Josep Martinez em van rescatar, no recordo com, només sé que al final estava al punt de sortida.  Aquí es va acabar la meva experiència com escalador.
Amb l'edat les pors també es fan grans, vull dir que son diferents, van madurant amb nosaltres i no crec que es tracti de dominar-les ni controlar-les o deixar-les de banda sinó que anem aprenent a conviure-hi. També hi ha pors que costen més, no ens les traiem de sobre, ens dominen i ens fan malviure i generalment son les que no ens podem explicar. La incertesa es font de por, això ho sabem molt bé els que patim alguna malaltia i que sempre estem pendents dels resultats. I és clar, hi ha pors que son inconfessables.
Les pitjors, les que fan més ràbia, son les que et volen inculcar per aconseguir un fi. Recordo molt bé quan vaig fer la primera comunió, el mal tràngol que vaig passar perquè l'hòstia m'havia tocat les dents i el capellà que ens preparava hi havia insistit amb l'amenaça de caure en pecat mortal. També quan et deien "si no et portes bé vindrà l'home del sac"..."si et fas palles et quedaràs cec".



El poder sempre ha jugat amb la por per mantenir el poble domesticat, cada vegada els costa més i cada vegada més se'ls hi veu el llautó, però tot i així continuen, perquè saben que els dona resultats. Ara mateix en tenim exemples clars que a diari podem llegir, veure o escoltar a tots els mitjans de comunicació. A tots aquests missatges i missatgers que ens volen fer venir por amb l'únic fi de mantenir-se en el poder i mantenir-nos sotmesos, jo els hi faig una bona "botifarra"!! i per si algú no sap que vull dir, només heu de posar amb contundència el canell, dret o esquerra sobre la mitja màniga del braç contrari, tot plegat amb un moviment ràpid i enèrgic.


La botifarra a la que em vull referir ara, és la que ens mengem, sigui amb seques, a la brasa o fregida amb oli i vi ranci. Sigui de la manera que sigui les que més ens agraden a casa son les que faig jo, perquè si d'alguna cosa no tinc por es de provar de fer qualsevol cosa a la cuina.
Si voleu seguir llegint us explico com les faig. La base no té més secret que tres ingredients : carn, sal i pebre; després podeu afegir-hi el que us vingui de gust per fer-les una mica especials; si us agraden picants hi podeu afegir una mica de bitxo o uns bolets o formatge o ceba; no tingueu por de fer provatures. Per uns cinquanta euros podeu tenir una picadora i embotidora, que també us farà servei per fer-vos les hamburgueses, les mandonguilles o per la pilota de l'escudella. És una bona eina i no ocupa gaire espai.
                                                      Un quilo de carn magra de l'espatlla

200 grams de cansalada viada


Sal i pebre. Això depèn del gust de cadascú, la mitjana es 15 grams de sal pe 8 grams de pebre.
Un raig de vi ranci, porto, conyac, ratafia o el que tingueu a ma.
D'aquí en traurem unes vuit o deu botifarres, si en voleu fer més -cosa que us recomano ja que en podeu fer quantitat i congelar-les. També fer-ne de diferents, perquè un cop posats en la feina, no val la pena posar-s'hi per poca cosa.



El primer que hem de fer és tallar la carn a dauets, com més petits més facilitarem el trinxat, després ho posarem en una plata, ho salpebrarem, regarem amb un raig del licor triat i tapat amb film ho deixarem a la nevera fins l'endemà que ja ho podrem passar per la trinxadora i ja podem embotir. És recomanable fer aquestes feines en companyia i bon humor, en el meu cas ja veieu lo ben acompanyat que vaig estar. Abans d'embotir, millor fer un tastet passant per la paella un pessic de la pasta per si haguéssim d'afegir sal o pebre. També 


Com que les imatges il·lustren molt més que les explicacions que pugui fer, i molt més en aquest cas us passo aquest vídeo, que encara que és de xoriç el procediment és el mateix.


Espero que no tindreu por i us atrevireu a fer unes bones botifarres....en tots els sentits de la paraula.
Bon profit, salut i ......anar fent.

dijous, 30 d’abril del 2015

CUINA DE RESISTÈNCIA -TREURE PROFIT D'UN POLLASTRE I TIRAR DE REBOST

Quan dic  cuina de resistència em vull referir i rendir homenatge a aquelles mares que se les han hagut de veure i desitjar per poder alimentar a la seva família, gaudir de la cuina, del menjar i a més satisfer als comensals.
Tots aquells, d’estatus social  humil, nascuts abans dels anys seixanta, tindrem algun record de les filigranes que feien les nostres mares per cobrir les nostres necessitats.

Recordo molt be la llibreta, d’aquelles de “debe i haber”, on la mama anotava totes les despeses diàries i les entrades que portava el papa.
Recordo també quan m’enviava a la botiga dels llegums, amb la cantina de la llet, a comprar suc de mongetes, que quasi el regalaven i amb unes llesques de pa en feia una sopa exquisida.
Els records que tinc de la mama a casa del carrer Burgos, a Sants, on vaig viure fins que em vaig casar, son a la cuina o asseguda a la butaca, llegint el diari en veu alta perquè ho sentíssim tots; costum que li venia de l’avi Pepito, que els feia el mateix. Estic parlant d'un temps que, com ja us deveu imaginar, no teniem televisió.

Avui en dia també es donen situacions similars o pitjors; gent que s’ha quedat sense feina, sense casa, sense res i que malviuen en condicions similars a les de la guerra o la postguerra.
Me’n faig creus de com s’ho fan. Si a casa, que la Fina cobra una bona pensió, i no tenint carregues hem de fer números , arribant justets a final de mes .....

El pollastre és i ha estat des de fa temps el salvador de les cases faltades de recursos.

Com que era final de mes i venien a dinar els Solés Pujol ( filla, gendre i nets) vaig recórrer al pollastre i les verdures.
Amb dos pollastres, dos bròquils, unes patates, una mica de botifarra negra que tenia a la nevera, uns fruits secs que sempre tinc al rebost, pastanagues, naps, api, i xirivia en vaig treure un dinar per vuit, un sopar per dos, un altre dinar per dos amb la sopa i el que va sobrar del pollastre farcit, un trinxat amb el que va sobrar del broquil amb patates, només afegint-hi una xuia tallada petita, per un altre dinar, i pasta per unes vint i cinc croquetes. Tot per menys de vint euros.
Us explico com:
Primer la bullida de bròquil i patata que no requereix explicació.
El segon plat, que podia servir ben be per un festiu  : rodons de pollastre farcits.
Els pollastres, en Santi, el carnisser, que per cert em tracta molt be, me’ls deixa nets d’ossos, guardant-ne les carcasses i menuts; els quarts de la cuixa i del pit me’ls deixa oberts com per fer a la planxa; el cost no arriba als quinze euros. 

                                           

Com sempre, socarrimarem be les plomes de totes les parts que tinguin pell i ja podem anar per preparar el farcit seguint el procediment que vaig aprendre a “Cuines” dels germans Sergio i Javier Torres, coneguts per altres programes de TV - ells no el farcien - :

Preparem els ingredients pel farcit:  fruits secs, en aquest cas dàtils, prunes, panses, pinyons;  botifarra negra i una mica de ceba confitadaque tinc feta i que us explicaré com la faig en un altre moment.

                                           



Estenem un tall de film sobre el marbre , col.loquem dues peces ( pits o cuixes) salpebrem, les farcim i les ruixem amb una mica d’oli.
Embolcarem procurant que quedi tot a dins i lliguem de les puntes; per això necessitarem ajuda.


                                                
                                                

Quan tinguem llestes les peces les emboliquem amb paper d’alumini i les posem en aigua bullint entre vint a vint i cinc minuts, depenent del tipus de cuina que tingueu.


                                                


 Quan estigui ja el podem desembolicar i ho guardem al forn, perquè no es refredi; no llenceu pas el suc, que el farem servir per la salsa. 
A l’hora de servir ho tallarem a rodanxes d’uns dos dits i regarem amb la salsa resultant del suc que hem reservat, reduïda i barrejada amb una melmelada picant de maduixes que us explicaré en una altra ocasió.

                                    

Hi podeu posar la salsa que us sembli be, els nens s’hi posen quetxup, del que faig jo, es clar, o fins i maionesa.


Amb les carcasses i les ales en fem un caldo en una olla ben gran; en traurem suficient per dues sopes i congelar-ne una part.
La sopa jo la faig amb les pastanagues, els naps, la xirivia i l’api, tot ben tallades en dauets petitons i un bon grapat d’arròs.



Amb les restes de carn de les carcasses ens surt una bona quantitat de pasta per fer croquetes. per fer les croquetes jo utilitzo la thermomix i aquesta recepta cliqueu aquí, jo sense pernil;  però quan és poca quantitat com ara, ho faig a ma; 
d'aquesta manera:

El pollastre ben esmicolat; com que és bullit i es desfà molt be, ho faig a ma, però es pot fer també amb la picadora.
1/2 litre entre llet i una mica del brou que hem fet
100g de farina; a casa sense gluten.
50g de mantega o margarina si teniu problemes amb la llet.
Dues cullerades d'oli d'oliva
Una cullerada de ceba confitada.
Trompetes de la mort remullades amb porto (aquest ingredient és optatiu, però li dona un toc de categoria)
Pebre, sal
Nou moscada

En una cassola hi posem l'oli, la ceba, la mantega  i deixem que es desfaci tot junt, afegint-hi la sal i el pebre. Quant comença a cantar retirem la cossola del foc afegint  poc a poc la llet i el brou remenant intensament amb les barilles. Quan la farina ha quedat ben incorporada a la llet tornem al foc sense deixar de remenar fins que comenci a agafar una consistència cremosa més aviat espessa. Es el moment d'afegir-hi el pollastre i les trompetes escorregudes i esmicolades amb el ganivet o trituradora i un polsim de nou moscada. No deixarem de remenar, ara amb la cullera fins que comenci a desenganxar-se del fons i la massa es vagi compactant. Arribats a aquest punt ho estendrem en un recipient que pugui anar al congelador aplicant-hi un film per sobre perquè no faci crosta.
                                          

Ho deixem refredar; ara  ho podem congelar o si les voleu pel dia, (per mi millor deixar-ho per l'endemà; la pasta estarà més quallada) anirem fent les croquetes sigui amb dues culleres o com faig jo amb la manega pastissera (podeu veure com, a la recepta dels canalons );  Només queda passar.les per farina, ou, pa ratllat i fregir-les. 
Ja em descuidava....amb les quatre ales encara podrem fer un altre plat o tapa si és per dos : Daurarem dos alls picats i un bitxo; hi afegirem tomata triturada; segons l'època de l'any, de pot o natural, una fulla de llorer, una mica de orenga, sal, i un raig de vi ranci. A mitja cocció i afegim les aletes i no remenarem gaire per no desfer-les; mes aviat amb la cullera les anirem cobrin de salsa. Veieu que senzill, doncs és per sucar-hi pa i xupar-nos els dits després.
Bon profit, salut i ....anar fent