PORS - BOTIFARRA DE SAL I PEBRE.

Tots tenim por, encara que li posem un altre nom. Inquietud, temença, ànsia i més contundent angoixa o pànic. Amb més o menys intensitat. Amb més o menys control. I ai d'aquell que digui que no té mai por; no crec que digui la veritat o és un inconscient. 
El diccionari ens diu :

Por 

-torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presencia d'un perill real o imaginari

-aprensió que algú té a què s'esdevingui una cosa contrariosa.

Inquiet

-que no sap estar tranquil; agitat per anhels, dèries; agitat per una temença.

Témer

-considerar (algú o alguna cosa) causa possible d'un futur dany, d'una molèstia, etc

Ànsia-inquietud angoixosa.

Angoixa

-malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el que hom resta impotent.

Pànic

-manifestació externa de l'ansietat.

Sobre la por, la Wiquipedia si estén una mica més; us en deixo l'enllaç per si el voleu llegir .

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Por

Veiem que totes tenen un significat o definició bastant  semblant, son paraules cosines germanes, per no dir germanes, inclús unes s'utilitzen per explicar les altres.

Crec que, utilitzem una o altra paraula per donar-li més o menys intensitat al que estem sentint.

Cada època de la vida té les seves pors. Recordo de petit la por a creuar el pis per anar a la comuna. Jo vivia en un pis del carrer Burgos a Sants, d'aquells amb balcó a una banda,que donava al carrer i a l'altra banda la galeria que donava als patis dels carrers Jocs florals, Sagunt i Pomar. Era estret i llarg; a la nit, si em despertava amb ganes d'orinar, no us podeu imaginar el calvari que representava creuar tot el pis; ho feia d'una tirada amb els ulls casi tancats i mirant a terra.

D'adolescent, la por a quedar-me a soles amb una noia i més si era la noia que m'agradava, aleshores es convertia en pànic. 

De jove em feia por quedar-me solter i també a casar-me amb algú que no fos de Sants i a viure fora de Sants i fixeu-vos que em vaig casar amb una dona Andalusa i visc a Bellcaire d'Empordà. Hi ha pors que resulten gracioses passat el temps però que en el seu moment son molt reals. En realitat totes les pors son reals per qui les passa, així que no si val això de "no tinguis por, que no passa res...". Tinc gravat a foc en la meva memòria el mal tràngol que vaig passar al Gorro Frigi de Montserrat; ja feia temps que amb la colla fèiem aprenentatge d'escalada a les parets rocoses de Aiguafreda o Figaró, ara no recordo gaire bé i un dia varem fer el salt a Montserrat. No m'estendré amb detalls, la qüestió és que un cop completat el primer tram de l'ascens al Gorro Frigi em va agafar el que penso que era un atac de pànic, dons no em podia moure, ni amunt,  ni evidentment, avall....els meus companys d'aventura en Carles Pujol, em Joan Estrada, en Ramon Poyatos i en Josep Martinez em van rescatar, no recordo com, només sé que al final estava al punt de sortida.  Aquí es va acabar la meva experiència com escalador.

Amb l'edat les pors també es fan grans, vull dir que son diferents, van madurant amb nosaltres i no crec que es tracti de dominar-les ni controlar-les o deixar-les de banda sinó que anem aprenent a conviure-hi. També hi ha pors que costen més, no ens les traiem de sobre, ens dominen i ens fan malviure i generalment son les que no ens podem explicar. La incertesa es font de por, això ho sabem molt bé els que patim alguna malaltia i que sempre estem pendents dels resultats. I és clar, hi ha pors que son inconfessables.

Les pitjors, les que fan més ràbia, son les que et volen inculcar per aconseguir un fi. Recordo molt bé quan vaig fer la primera comunió, el mal tràngol que vaig passar perquè l'hòstia m'havia tocat les dents i el capellà que ens preparava hi havia insistit amb l'amenaça de caure en pecat mortal. També quan et deien "si no et portes bé vindrà l'home del sac"..."si et fas palles et quedaràs cec".

El poder sempre ha jugat amb la por per mantenir el poble domesticat, cada vegada els costa més i cada vegada més se'ls hi veu el llautó, però tot i així continuen, perquè saben que els dona resultats. Ara mateix en tenim exemples clars que a diari podem llegir, veure o escoltar a tots els mitjans de comunicació. A tots aquests missatges i missatgers que ens volen fer venir por amb l'únic fi de mantenir-se en el poder i mantenir-nos sotmesos, jo els hi faig una bona "botifarra"!! i per si algú no sap que vull dir, només heu de posar amb contundència el canell, dret o esquerra sobre la mitja màniga del braç contrari, tot plegat amb un moviment ràpid i enèrgic.

La botifarra a la que em vull referir ara, és la que ens mengem, sigui amb seques, a la brasa o fregida amb oli i vi ranci. Sigui de la manera que sigui les que més ens agraden a casa son les que faig jo, perquè si d'alguna cosa no tinc por es de provar de fer qualsevol cosa a la cuina.

Si voleu seguir llegint us explico com les faig. La base no té més secret que tres ingredients : carn, sal i pebre; després podeu afegir-hi el que us vingui de gust per fer-les una mica especials; si us agraden picants hi podeu afegir una mica de bitxo o uns bolets o formatge o ceba; no tingueu por de fer provatures. Per uns cinquanta euros podeu tenir una picadora i embotidora, que també us farà servei per fer-vos les hamburgueses, les mandonguilles o per la pilota de l'escudella. És una bona eina i no ocupa gaire espai.

                                                      Un quilo de carn magra de l'espatlla

200 grams de cansalada viada

Sal i pebre. Això depèn del gust de cadascú, la mitjana es 15 grams de sal pe 8 grams de pebre.

Un raig de vi ranci, porto, conyac, ratafia o el que tingueu a ma.

D'aquí en traurem unes vuit o deu botifarres, si en voleu fer més -cosa que us recomano ja que en podeu fer quantitat i congelar-les. També fer-ne de diferents, perquè un cop posats en la feina, no val la pena posar-s'hi per poca cosa.

El primer que hem de fer és tallar la carn a dauets, com més petits més facilitarem el trinxat, després ho posarem en una plata, ho salpebrarem, regarem amb un raig del licor triat i tapat amb film ho deixarem a la nevera fins l'endemà que ja ho podrem passar per la trinxadora i ja podem embotir. És recomanable fer aquestes feines en companyia i bon humor, en el meu cas ja veieu lo ben acompanyat que vaig estar. Abans d'embotir, millor fer un tastet passant per la paella un pessic de la pasta per si haguéssim d'afegir sal o pebre. També 

Com que les imatges il·lustren molt més que les explicacions que pugui fer, i molt més en aquest cas us passo aquest vídeo, que encara que és de xoriç el procediment és el mateix.

Espero que no tindreu por i us atrevireu a fer unes bones botifarres....en tots els sentits de la paraula.

Bon profit, salut i ......anar fent.