MIRADES - SENSE RECEPTA

Hi ha moltes maneres de mirar, tantes com de sentir-te mirat.

En general totes van acompanyades d’un gest que ens ajuden a interpretar-les o a confondre'ns.

Mirades de complicitat, quan et piquen l’ullet.

Mirades de solidaritat...

Mirades que et fan posar vermell.

Mirades de  “ai no sé que dir...”

Mirades de reüll.

Mirades encantades.

Mirades de desig.

Mirades de condol.

Mirades de sorpresa innocent......

Segur que s'us acudirà alguna més.

Però també ens trobem, o així les interpretem, amb mirades que eviten creuar la mirada, amb mirades de rebuig, de “pietat”, d’incomprensió, d’intolerància, amenaçadores.....que ens poden pertorbar.

A casa, pels nostres handicaps, estem acostumats a tota classe de mirades i hem après a interpretar-les de la manera més positiva possible; és una qüestió de supervivència emocional.

Un exemple: quan les nenes eren petites i encara vivíem a Barcelona; la Marta cap a dos anys i l’Esther encara no un, si feia bo, teníem el costum d’anar a fer un vol per les Rambles de Barcelona; érem conscients  que, sense voler-ho, fèiem un espectacle. Sé que és difícil fer-vos una imatge, però proveu : la Fina asseguda a la seva cadira de rodes amb l’Esther a la falda, empenyent el cotxet on anava la Marta, que pels que no ens coneixeu, te la síndrome de Down i jo empenyent la Fina i entre tots formant un tràiler

Fa dies que, pel meu estat, en rebo o interpreto moltes de les primeres.

La que rebo cada dia i a tota hora és la de la Fina. Una mirada que resulta ser compendi de totes les primeres i que em carrega d’energia i m'és un bàlsam per l’anima.

....I anar fent.

Disculpeu, però avui no hi ha recepta; a veure si demà us passo la dels canalons.

TRIOMF - FRACÀS. GELATINA DE MADUIXES

A vegades es guanya, a vegades es perd; a vegades es triomfa, a vegades es fracassa; ara be, crec que podrem acordar que entre una vessant i l'altre, sense que haguem de caure en l'autoengany, com fan la majoria de polítics després de les eleccions, hi ha una colla de matisos que ens ajuden a assumir quina sigui d'aquestes vessants en la que ens trobem abocats.

Ara mateix estic diagnosticat de càncer de bufeta; No crec que ningú ho pugui considerar un èxit o un motiu per estar content, però hi ha mecanismes que ens ajuden a què no ho considerem un fracàs, encara que només sigui dient-nos que hi ha càncers pitjors o que el doctor el té controlat. El que si que està clar és que tot depèn del moment en que ens trobem, em refereixo a l'edat o sobretot a l'estat d'ànim que farà que suportem amb "alegria" el més greu dels nostres mals o ens enfonsem per un ull de poll. Tot això és pot extrapolar a qualssevol activitat o incident de la nostra vida.

A la cuina ens hi trobem sovint; abans d'ahir, per no anar més lluny, les postres no em van sortir be; vaig fer una gela tina de maduixes, però no em va quallar prou be va quedar una mica, bastant aixafat :

aixafat, -ada
1 &adj_cat; afligit, aclaparat, amargat, atuït, aplanat, abatut*, compungit, entristit, dolorit, tribulat, moix.
Antònims: alegre, animat.

Us poso el resultat del diccionari de sinònims per què us en feu una imatge, ja que no vaig ser capaç de fotografiar ho.  Com que l’errada només havia estat en la quantitat de gelatina i no en el sabor en la vàrem menjar i tothom va quedar content.

El que passa és que quan portem temps cuinant ens creiem més llestos que ningú i podem fer les coses a ull i això en pastisseria no hi cap. Com que estava molt entretingut amb els musclos i el rostit, no vaig voler perdre temps en anar a buscar l’arxiu de la recepta i vaig voler confiar en la meva memòria....això em va portar a no calcular be les proporcions entre líquid i gelatina i d’aquí el resultat tan “espatxurrat” ( disculpeu el castellanisme, però no he trobat cap paraula en català que definís més be el resultat).

Us passo la recepta tal com diu l’arxiu que vaig ignorar:

500 g de maduixes.

6 lamines de gelatina.

un got d’aigua.

un pot de ¼ k de melmelada de maduixa.

Posem les lamines de gelatina a remullar

Rentem i tallem a trossets mitjans les maduixes i les reservem; si ho preferiu podeu deixar-les senceres

En un pot posem a escalfar el got d’aigua; no cal que bulli; escorrem les lamines de gelatina ja estovades i les aboquem a l’aigua calenta agitant amb les barilles perquè es desfaci del tot. Quan estigui ben dissolta hi afegirem la melmelada i ho barrejarem .

Preparem un motlle antiadherent ; jo faig servir el de fer corones. Hi posem primer les maduixes quan les tinguem ben distribuïdes pel motlle hi aboquem el líquid que haurem deixat refredar una mica. Quan sigui fred del tot el posem a la nevera ( ha d’estar un mínim de tres hores ). Jo ho faig el dia abans, assegurant així, un millor quallat de la gelatina.

Bon profit i disculpeu la manca de fotografies.

A dalt de tot a l'equerra teniu la opció d'incriure-us per rebre un avis quan hi hagi una entrada nova

DINAR DE FESTA MAJOR - 2: ROSTIT HUMIT.

Anem pel rostit; primer unes recomanacions : feu més quantitat  i així amb les sobres podreu fer uns bons canalons; jo ho faig així i si no em queden ganes de fer-los després de tant cuinar, congelo aquestes sobres. 

La segona, poseu-vos davantal; estalviareu molts inconvenients a l’hora de rentar la roba. A casa jo porto la cuina i la Fina la roba i la veritat que amb els anys que fa que cuino hauria hagut d’aprendre que posant-me el davantal li estalviaria molta feina i a mi moltes esbroncades.

Com a curiositat us poso el que diu el diccionari català-valencià-balear:

ROSTIT 

|| 1. m. Carn que s'ha cuita untada o mullada de greix, sia a l'ast, sia en el forn, a les brases, etc.; cast. asado. Acabaven d'endur-se'n el rostit, Pous Empord. 135. Amb l'olor de rostit del cel-obert, Llor Jocs 12. Rostit humit: guisat d'una tallada de carn a la qual fiquen bocins de xulla i sobrassada, sofregeixen aquella carn amb saïm i gotes de vin blanc, la couen amb un sofrit de ceba, alls i tomàtec, i es completa amb patates frites (Mall.). Rostit fred: carn rostida i deixada refredar per a menjar-la al cap de temps (Men.); cast. fiambre. 

És pel sofregit i el completat amb patates rosses que he anunciat aquesta recepta com a Rostit humit.

Tornant al tema: ens hem de proveir de bones viandes; jo li dono protagonisme al pollastre amb acompanyament de costellò, salsitxes i peus de porc; com us deia a l’inici com que aprofito per fer canalons també compro un tall de conill de vedella que rosteixo a part i l’afegiré a l’hora de fer-los. 

També ceba, pastanaga, all i fruits secs  -dàtils, prunes, panses i pinyons; també hi queden be els orellons, -però avui no en tinc- sal, pebre, llorer, farigola i com no, vi ranci que el faig ser per remullar els fruits secs i després pel rostit. 

El pollastre el deixarem ben depilat, sense rastre de ploma ni plomissol.

 Segur que vosaltres ho adaptareu al vostre gust, tant els ingredients com les quantitats....La cuina és lliure!!!.

Per començar posarem una mica d’oli a la cassola, no gaire doncs tant el pollastre com el porc deixaran anar força greix i no es tracta de fer un confit. Quan tinguem les carns ben enrossides les retirarem a una plata per poder fer el sofregit sense entrebancs.

Posem la ceba, la pastanaga, una mica de tomata, poca, només per donar color i un toc de sabor; quan estigui tot ben sofregit o caramelitzat, com diuen ara, retornem les carns a la cassola,

 A mitja cocció és el moment d’afegir-hi els peus de porc (ja cuits); li donem unes voltes i aboquem el vi ranci amb el que hem remullat els fruits secs;

afegim el llorer i la farigola i a cassola tapada el deixem que es vagi fent a la “xup xup”.  hi afegirem els fruits secs i ja només ens caldrà fer un tastet per si li faltés una mica de sal.

I només ens faltarà servir-lo i menjar-lo.
Bon profit!!

DINAR DE FESTA MAJOR-1 : MUSCLOS REVOLUCIONARIS,

Aquest cap de setmana és festa major a Bellcaire d'Empordà, el poble on visc des de l'agost de 1980.
En realitat és la festa petita; amb el temps que porto aquí encara no m'hi he acostumat. Per a mi tenim dues festes majors, aquesta -La Divina Pastora- i la major de veritat per Sant Joan Degollat,-el mateix Joan Baptista, però amb el cap en una safata-que és el patró de Bellcaire, però d'aquest ja en parlaré en un'altra ocasió. Penseu que jo vinc de Sants, actualment barri de Barcelona, on només tenim una festa major per Sant Bartomeu.
La Divina Pastora té una característica no gaire corrent : no te data fixa, això vol dir que es guia pel calendari lunar i sempre cau 15 dies després de Pasqua. Així doncs, a casa serà doble festa major; una per la diada i l'altra perquè és dissabte, dia en que setmanalment ens reunim la família -filles, gendre i nets- L'Esther i en Pere, en Marc, la Laura i en Martí i nosaltres la Fina, la Marta i jo.
Encetarem l'àpat amb els "musclos revolucionaris". Aquest plat que a casa nostra va ser fixa del dinar de Sant Esteve. La recepta, la mama l'havia tret del llibre de cuina "La Teca". Permeteu-me que aquests escrits siguin un homenatge a la meva mare de qui he heretat la passió per la cuina i a Ignasi Domènech cuiner i autor d'aquest llibre editat per primer cop el 1924 (ja va per la 18a edició); el de la meva mare (a la foto) es de la edició del 1945. Us deixo aquest fragment de la introducció:
"En escriure aquest llibre que porta per titol  LA TECA, ho he fet amb la idea d'oferir-vos una obreta molt documentada en l'art del bon cuinar, tant apreciat per tothom especialment per aquells que tenen un remarcat interès en disfrutar d'una bona taula"

Aquesta recepta la presenta així: "Tiberi de musclos amb xampanya begut en porró i dedicat especialment a la dependència de la casa -Fills de Francesc Sabater- de Barcelona, els quals han donat nom a aquest plat d'una manera humorística"
La mama ja va adaptar al recepta suavitzant-la una mica i jo darrerament li he tornat una mica del foc revolucionari original.
Les quantitats dependran de la gent que sigueu, per cada quilo de musclos prepararem : 
En la recepta original son sis o set alls crus; la mama els escalivava i en deixava un de cru; jo n'escalivo quatre i quatre crus. Una bona quantitat d'ametlles torrades, una dotzena més o menys; jo les compro crues i me les torro jo - tenen un sabor més potent-. Dues o tres tomates escalivades sense pell ni llavor, jo hi afegeixo una nyora remullada sense les llavors . Els rovells de tres ous durs dels que en reservarem les clares per decorar. Oli d'oliva, naturalment verge.

Primer courem els musclos al vapor amb un dit d'aigua i una llimona tallada a quarts. 
Per fer la salsa ho posarem tot, excepte l'oli a la batedora o si ho voleu fer com la recepta original anant posant al morter en l'ordre que he anat dient i picant fins deixar una pasta fina i després anant afegint l'oli com si fos un allioli. Jo ho faig amb la batedora seguint el mateix procediment. Jo faig aquesta salsa el dia abans, queden tots els sabors molt més assentats.
Quan ja ho tenim tor a punt ja podem preparar el plat; els musclos els anirem col·locant als plats traient una closca i farcint-los amb la salsa amb una cullereta o millor encara amb la manega pastissera.

I per acabar el plat decorarem amb la clara ratllada escampada per sobre

Demà entraré el rostit i les postres

VISITA A L'URÒLEG I FAVES A LA CATALANA

Ahir tenia cita amb l'Uròleg, per comentar els resultats de la biòpsia i decidir el camí a seguir. Com que contava que em tindria el mati ocupat i no em donaria temps de fer el dinar, el dia abans ja l'havia deixat preparat, a punt de l’últim cop de foc.

Al matí la Fina havia collit i pelat les faves i jo comprat a Can Santi -la carnisseria- el costelló, la ventresca i la botifarra negra, a ca la Pepeta -botiga de queviures- m’havia firat  un farcellet d’herbes, que fan ells mateixos, amb llorer, menta, marduix, farigola i julivert a més d’uns allets i cebes tendres.

A la tarda, un cop acabada “la Riera” em vaig posar a la feina.

Jo les faig d’aquesta manera:

Primer enrosseixo el costelló i la ventresca, remenant amb tendresa i a foc suau. Un cop estan al seu punt de rostidets, que és el vostre, hi afegeixo la resta d’ingredients seguint aquest ordre -no crec que sigui molt important l'ordre, però a mi m’agrada seguir aquest ritual- primer els allets; li dono un parell de voltes i segueixo amb la ceba tendra, les faves, el farcellet d’herbes i un vaset de vi ranci. Un pessic de sal, un de pebre i deixo que es vagi fent a foc lent, donant-li una ullada de tant en tant, uns vint minuts. Quan ha passat un quart d’hora hi poso la botifarra negra tallada a rodelles i sense pell que deixarà anar el seu característic sabor en aquests minuts que queden de cocció.

-Els temps de cocció depenen molt de lo tendres que siguin les faves.-

Un instant abans d’apagar el foc hi tiro un rajolinet de ratafia; temps enrere hi tirava anís, però la ratafia li dona un toc especial.

No cal dir que, ahir, tornant de Girona, el pensar amb el plat de faves que m’esperava i un cop a casa menjar-lo, em va ajudar a esvair el regust que m’havia deixat la visita al metge, doncs a més del carcinoma papil·lar que m’havia tret en la darrera intervenció (RTU), la biòpsia havia donat com a resultat un carcinoma “in situ”, això si, sense infiltració. 

I anar fent.

MONA DE PASQUA SENSE GLUTEN, THERMOMIX

Com cada any per aquestes dades, dilluns de Pasqua, també dita Pasqua florida, toca fer la “mona”.

El primer pas: documentar-me. He remenat una mica per internet, ensumant moltes receptes i me’n he fet una a mida pels de casa, és a dir apte per celíacs i intolerants diversos.

Si no patiu cap d’aquests inconvenients podeu canviar els ingredients, farina per farina, llet per llet, i margarina per mantega.

Ho he fet tot amb Thermomix excepte enfornar, és clar.

Si voleu conèixer una mica més de què va això de la “mona” us recomano aquest article http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/03/d-on-prove-la-mona-de-pasqua-1892.php

Anem per feina; Per a mi el bescuit sempre és millor fer-lo el dia abans.

Pel pa de pessic, bescuit, coca o com tingueu per costum dir.

Ingredients:

4 ous

100 g de sucre

1 iogurt natural ( en aquest cas de cabra )

1 mida ( envàs del iogurt) d’oli

220 grams de farina (Mix Dolci Schar o similar)

1 sobre de llevat

Escalfem el forn a 160º

Posem el sucre i els ous al got i ho batem 1’30 minuts, 50º a velocitat 4.

Afegim l’oli i el iogurt i ho batem uns segons a velocitat 4 també.

Per acabar hi afegirem la farina i el llevat prèviament barrejats i ho tornem a batre 10 segons a velocitat 6. Vigileu que no hagin quedat grumolls o farina a la paret del got; si és així ho feu baixar amb l’espàtula i troneu a batre uns segons.

Untem un motlle amb margarina,  l’espolsem amb farina i ja el podem omplir. Jo ho deixo reposar una estona mentre s’acaba d’escalfar el forn, cap a ½ hora.

Enfornem, a mitja alçada, cap a 25 minuts ( ventilador i a baix); ho dic així perquè cada forn és un mon i jo el que faig sempre és posar 5 mts menys del que diu la recepta i després ampliar si cal, es a dir, millor comenceu per 20 i si cal ampliar a 25; ho comprovarem amb un palet de pinxo i si surt net és que ja està.

Pe la mantega dolça del farcit i adorno.

Ingredients:

300 g de margarina

200g de sucre

cacau en pols al gust ( nesquik va bé)

una mica de llet ( dues o tres cullerades ) per suavitzar. Si ho feu amb mantega una mica més.

Es baten tots els ingredients, excepte el cacau que l’afegirem a la quarta part de la pasta resultant.

Per la crema pastissera.

Ho he fet amb crema perquè la recepta és més senzilla i el resultat m’agrada més, si ho voleu fer amb “iema” podeu fer aquesta    

http://www.lacuinadesempre.cat/2011/04/iema-pastissera-yema- pastelera.html

3 ous sencers

100 g de sucre

50 g de maizena

400 g de llet (jo de cabra)

l’aroma que vulgueu – pell de llimona o taronja, sucre vainillat, canyella....-

Granulat d’ametlla crocant per adornar.

Posem primer els ous i el sucre i batem uns segons; afegim la maizena i batem;  finalment la llet i programem 9 minuts a 90º, velocitat 4. quan ja està, remenem una mica amb l’espàtula, doncs al fons serà mes espès, i ho tornem a batre uns segons.

Ho posem en una plata que una estona abans he posat al congelador i així avançar el refredament. Ho cobreixo amb film i tot seguit a la nevera. Ës important el refredament ràpid, sobretot a l’estiu.

A partir d’ara, només queda muntar:

Partirem pel mig el bescuit i l’untarem amb almívar ( jo vaig fer servir el d’un pot de préssec que havia encetat feia un parell de dies)

Després estendrem la mitat de la mantega dolça blanca. ( si us agrada més amb sabor a xocolata també hi podeu afegir cacau ). I tapem.

Ara estendrem part de la crema pel lateral per després esquitxar-ho amb el granulat

Estenem la resta de crema per sobre mirant de no arribar del tot a la vora.

Decorarem aquesta vora amb les mantegues dolces ajudats per una manega ( jo ho he fet amb un biberó )

Finalment decorarem al nostre gust; jo amb aquests pollets que vaig comprar a la botiga del costat de casa; els plomalls ja s'havien acabat

"Bandera de Catalunya - la fi del comtat d'Empúries"

La plaça de Bellcaire acull cada Divendres i Dissabte Sant la tradicional representació de l'espectacle de teatre medieval "Bandera de Catalunya - la fi del comtat d'Empúries". És un muntatge teatral basat en la història medieval de Bellcaire i el seu entorn. Basada en fets claus de la història de Catalunya durant els segles XII-XIV com la conquesta de l'ïlla de Mallorca o l'expansió de la corona catalano-aragonesa per la Mediterrània.

Aquest espectacle, nascut l'any 1979, és obra del folklorista Esteve Albert, que sabé engrescar tot un poble per tirar endavant un projecte que mou més d'un centenar d'actors, veïns del poble. Any rera any la Plaça dels Comtes d'Empúries reviu els fets d'aquelles èpoques, narrats pels veïns de Bellcaire d'Empordà.

Un aspecte important de l'obra és també la música, que recull tant balades i cançons compostes especialment per l'espectacle com cançons originals dels trobadors de l'època. El grup Bitayna, des de fa una colla d'anys, és l'encarregat de reproduïr-les en directe cada Divendres i Dissabte Sant (sóta la direcció de Ramon Manent).

Una proposta ben diferent per Setmana Santa, lluny de les processons i actes religiosos que marca el calendari per aquests dies.