PA D'ALL, SENSE GLUTEN

Fa uns mesos vaig compartir amb vosaltres una recepta de pa. És pràcticament la mateixa canviant algun ingredient i sobretot canviant el procediment.

A vegades el canvi d'ingredients vénen condicionats per la manca d'algun d'ells i si el resultat és bo, te'l quedes.

També pot ser que tinguis el dia inspirat i decideixis improvisar.

Això si, he agafat el costum d'apuntar qualsevol canvi, doncs m'havia passat que, havent adaptat algun ingredient a les circumstancies, després no recordava el que havia fet.

En aquest cas s'han donat totes les condicions per una recepta nova, adaptació d'algun ingredient, un xic d'inspiració, a més de recuperar el procediment que utilitzava quan feia el pa amb blat; pastar al vespre i enfornar al matí.

Veureu també que les quantitats són més grans; és que faig el pa cada dos o tres dies, amb l'estalvi de feina i de despesa elèctrica.

La part d'improvisació és que un dia que vaig fer allioli pels musclos, en va sobrar i el vaig afegir a la recepta substituint la quantitat d'oli. Ens va agradar tant que ara sempre hi afegeixo alls a la recepta.

Ingredients:
260 g de preparat panificable ADPAN.
100 g de BEIQUER.
80 g de PROCELI
40 g de farina d'arros
20 g de farina de cigrò.
20 g de farina de fajol.
450 g d'aigua
40 g d'oli d'oliva verge + un rajolí
3 o 4 grans d'all.
Una pastilla de llevat fresc LEVITAL.
Un pessic d'orenga.
Un grapat de llavors (lli, sèsam, chia, pipes....)
Una cullereta de llevat químic.
Un pessic de sal

Que us indiqui marques no té intenció publicitària, és perquè els preparats panificables sense gluten varien molt d'una marca a l'altra i per tant el resultat final. La resta de farines només us heu d'assegurar que no tinguin traces.

Començarem triturant els alls amb l'oli; desfarem el llevat a l'aigua temperada i ho barrejarem tot plegat abocant-ho al bol de la pastera.

Pesarem les farines i juntament amb les llavors, el llevat i l'orenga ho afegirem al bol de la pastera.
Pastarem a velocitat 2 ajudant amb l'espàtula que no quedi res en les parets del bol.
Tindrem la màquina pastant uns 5 minuts i el l'últim moment hi tirarem un rajolí d'oli que ens permetrà treure i manipular amb facilitat la pasta.

Donarem la forma desitjada -normalment faig quatre barretes però en aquesta ocasió en vaig fer tres perquè volia que fossin mes grans- i ho posarem a la plata del forn que haurem espolsat amb farina i deixarem un parell d'hores en un lloc que no tingui corrents d'aire i mantingui la temperatura constant com per exemple el forn -si és hivern, podeu escalfar-lo mínimament una estona abans. És convenient cobrir la pasta amb un drap humit.

Passat aquest temps portem la plata a la nevera on passarà la nit.

Al matí la traurem de la nevera i la deixarem que reposi una bona estona perquè agafi temperatura i emprengui un altre cop la fermentació.

Escalfem el forn a 200° i programem 35 minuts repartits en 25 només a baix i els 10 restants dalt i baix.

Espero que ho proveu.
Salut i república JA!, i ....anar fent.

MADUIXES I CIRERES DESHIDRATADES.

Els que em seguiu ja veu veure el procés per construir una assecadora de fruites i verdures, els que no, podeu clicar aquí.
Avui us mostro el resultat de la primera prova amb cireres i maduixes que ha estat un èxit.
Vull insistir en el fet que us en feu una, encara que sigui de mides reduïdes o en cas que no tingueu suficient sol a casa vostra, us en compreu una elèctrica, val la pena.





He tallat les maduixes per la meitat i les cireres les he espinyolat. Col·locant-les a les safates de manera que no es toquin.
Posarem les safates a l'assecador i les maduixes, en 36 o 48 hores les tenim llestes, depèn de la grandària.
Les cireres necessiten més temps.

Ara em caldrà esperar que estiguin a un preu raonable, comprar-ne en quantitat i proveir-nos per l'hivern.
A finals d'estiu faré un escrit amb tot el que hagi assecat.

Salut i ......... anar fent.

ARRÒS AMB VERDURES, CARN I MARISC - TRES COCCIONS

El plat que avui us presento necessita una especial atenció i no us entretindré amb sermonets.

No sé dir-vos quants arrossos porto fets - és el plat obligat dels diumenges- ni quants he vist fer i dels que he anat aprenent.

Els primers van ser els de la mama, que fins i tot quan el feia amb l’olla a pressió li sortia deliciós i de qui vaig aprendre que com tot guisat és essencial un bon sofregit; de retruc també tot el que ella ens va traspassar del que havia après  durant la seva estada a Benicàssim  on estava ingressat el papa, a centre de termalisme per rehabilitar-se del vessament cerebral :  “a ser possible que no hi faltin les carxofes” .

També recordo les paelles que feia l'avi Pepito al foc a terra, a Farinette plage de Vias.

D’en Nèlo, un amic de Gandia en vaig aprendre una altra premissa : “posa-hi el que vulguis, però no hi poden faltar mai dos alls per cap, xafats, mai tallats”. La resta l'he anat aprenent a base de provatures i fallides.

També he de fer esment que on visc, Bellcaire d’Empordà, juntament amb Pals, és terra d’arrossars i per tant amb tradició de cuinar l’arròs amb una gran varietat de receptes.

L’arròs d’avui és el resultat de la darrera provatura que ha vingut obligada per la dificultat de mastegar sobretot de la Marta, que ja li queden poques dents i de nosaltres que ens anem fent grans: part de la cocció l'he feta a l’olla a pressió. Us asseguro que quan la sèpia o el calamar s’us desfaci a la boca, veureu que ha valgut la pena l’operació.

Racions per quatre : ( com que no estem per gaires festes la sèpia, el calamar i les gambes, son congelades )

320g d’arròs, jo rodó de Pals

700g de brou de peix, jo de la confraria de Roses

el suc de ½ k de musclos (els musclos els menjarem d’aperitiu) hi podeu barrejar també unes xirles.

tres carxofes

½ pebrot verd, llarg italià

120g de mongeta tendra, jo perona

un grapat de pèsols

quatre cullerades de tomata, jo de la meva conserva

una ceba mitjana, jo una cullerada de confitada, sempre en tinc feta, us ho aconsello ( a la cassola o amb thermomix, veieu enllaç)

vuit grans d’all

una tira de costelló tallat petit

vuit salsitxes tallades a trossets

una sèpia petita bruta

un calamar

una dotzena de gambots pelats

Primer de tot prepararem els musclos, doncs n’hem d’aprofitar el suc i menjar-los mentre s’acaba de coure l’arròs. Posarem a l’olla tres o quatre alls aixafats i amb la pell, una mica de bitxo i un bon raig d’oli, quan estiguin ben daurats – a prop de cremats - hi abocarem els musclos i deixarem que s’obrin amb l’olla tapada.

Mentrestant a la paella on acabarem finalment l’arròs, amb un bon raig d’oli li donarem unes voltes a les gambes i les reservarem; a continuació enrossirem les viandes, els costelló, les salsitxes, la sèpia i el calamar i els anirem posant  a l’olla exprés juntament amb la major part del seu oli on també hi abocarem el suc dels musclos i la cullerada de ceba confitada i la tomata.
Taparem i ho tindrem deu minuts a partir que xiuli el vapor.

Mentre l’olla a pressió fa la seva feina d’entendrir les viandes, sobretot la sèpia i el calamar, a la paella donarem una mica de color als alls que he aixafat amb un ganivet ample o al morter.

Quan estigui una mica rosset hi afegirem les carxofes tallades a quarts, la mongeta tallada petita i els pèsols, saltant-ho una bona estona i si convé afegint un rajolí de vi, millor negre que li donarà més color.

Ja hauran passat els deu minuts i podrem descomprimir l’olla i retornar el contingut a la paella i seguir amb la cocció a foc lent perquè s’amarin tots els ingredients i ja hi podem tirar l’arròs augmentant la potencia del foc i que vagi absorbint tots els sabors.

Entretant haurem posat el brou al foc i preescalfant el forn a 200º.

Quan bulli l’abocarem a la paella i  començarem a contar els 15 minuts que necessitarà en total la seva cocció. Passats un parell de minuts abaixarem un terç el foc i al cap de tres minuts més entrarem la paella al forn.

Quan soni el timbre de l’avisador (no puc passar sense ell....ja he cremat un parell de cassoles) posem la paella sobre una baieta ben molla, per tal de tallar la cocció, i la cobrim amb un drap humitejat i deixem reposar el temps de menjar-nos els musclos i veure’ns el vermut o la cervesa.

I ja el podrem servir.

Bon profit, salut i ........anar fent.

CARGOLS A LA PETARRELLADA

No sé ben bé perquè al pensar amb “cargols a la petarrellada” em ve al cap Cervelló.

A Cervelló hi tenien casa llogada els avis Pujol i hi anàvem algun cap de setmana i de vacances a l’estiu. La casa , en realitat un pis, estava just davant de l’església. Els records son una mica emboirats, jo era molt petit. Crec que les anades a Cervelló van ser, més o menys, fins que va morir l’avi i els propietaris van reclamar el pis per algun familiar; jo devia tenir uns sis o set anys – 1962/63.

El que si recordo bé eren les campanades en el silenci de la nit, i el “sereno” que cantava l’hora, per si t’havies descomptat: “ les deu i serena”!!!.

Els veïns de sota, en Llorens i la Carmeta i els fills Gema i en Xavier que era de la meva edat; d'ells me'n recordo bé, perquè vam seguir la relació, ens venien a veure a Barcelona i fins i tot van venir uns dies a Bellcaire.

També les orenetes que feien niu a la galeria. Els dies que hi coincidíem amb els cosinets i fèiem excursions a Sta Maria a pas del “xumba, xumba, xumba, periperifando” o a la Roca del Rector, berenant al

“merendero” o a les oliveres. Els banys a la riera, a la banda de sota el pont del camí de Sta Maria, o riera avall, per la zona de la resclosa. Recordo també el cine, encara que només tinc records d’una pel·lícula vista allà “El Cordobés” que em va impactar molt, doncs desconeixia això de la “corrida”. La pastisseria on compràvem els gelats de “corte” , la botifarra blanca de la carnisseria, que

no recordo haver-ne menjat mai de més bona i he de fer un esment especial al descobriment de la melmelada de tomata i la seva elaboració.

Tornant als cargols, no sé perquè els relaciono amb Cervelló. No tinc cap record de cargolades ni d’anar-hi a caçar al contrari que amb els avis Boira que si que en recordo alguna menjada.

Deu ser pel conte “En Patufet i els cargols” que ens explicaven les tietes i segurament l’ambientàven pels camins de Cervelló i era en aquest conte que s’esmentava els “cargols a la petarrellada”.

El que s’en diu una bona cargolada vaig començar a fer-ne aquí a Bellcaire i més concretament amb els consogres Solés en alguna trobada familiar i els feia la Carme, a la cassola. També amb l’Anna i en Carles fem bones cargolades.

Tinc costum de fer-los guisats, però avui m’he decidit a fer-los a la petarrellada. Normalment es fan al foc amb una llauna però a casa els he fet al forn.

Necessitarem:

Un quilo de cargols

Sal i pebre

Un pot de tomata per fer la salsa

Allioli

Una plata pel forn

Sal gruixuda

Alls i bitxo per macerar en oli

Primer de tot netejarem els cargols. Farem un llit amb la sal de manera que els cargols es puguin aguantar bé. Els anirem col.locant cap mer munt i els salpebrarem. Els entrarem al forn preescalfat a màxima potencia només per sota i els tindrem uns vint o vint i cinc minuts que es coguin amb la seva pròpia baba.

Mentrestant prepararem la salsa de tomata senzilla, només amb la tomata sal una mica de pebre i un pessic de sucre.

També posarem a macerar en una cassoleta, amb una tasseta d’oli i a foc molt suau tres grans d’all i un trosset de bitxo –depèn de si us agrada més o menys picant- i una branqueta de romaní. Passats aquests vint minuts  retirem del forn els cargols i anirem tirant un rajolinet d’aquest oli dins de cada cargol si teniu una xeringa us facilitarà molt la feina...sinó amb una cullereta. Tornem la plata al forn que acabi de coure però només amb la calor residual.

Els servirem a taula en una cassola i cada un que es posi els que vulgui i els amaneixi com li plagui, amb la salsa de tomata o amb l’allioli.

Bona cargolada
Bon profit 
Salut i......anar fent.

TARDOR - ARRÒS AMB BOLETS I CASTANYES

Som en plena tardor;  jo també. 

És l’estació que més sento físicament: estat d’ànim baix, erupcions a la pell, cansament, el cabell cau més del que cau tot l’any. En definitiva, vull creure que és el meu cos que es prepara per l’hivern.

Vitalment també estic en plena tardor. Mirant-ho des d’una vessant pessimista, en plena llevantada, tot és més fosc, sembla que ja no queda res, o molt poc per fer. Ets poc més que un espectador. La salut i l’atur hi ajuda a veure-ho així. Queda enrere l’estiu de la vida -maduresa-. Molt més enllà l’efervescència de la primavera –joventut- i tot es comença a mirar amb una perspectiva diferent com aquell que està al balcó i veu la vida passar per davant seu. Trobo a faltar aquell "gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls" , que en parla en Carles Capdevila.

Qui fos ocell –o jubilat europeu- i pogués marxar cap el sud a passar l’hivern, o arbre, que escatint-nos algunes parts del cos ens tornessin a créixer amb

força renovada quan tornés la primavera.  Mirant des d’una vessant positiva, a més de gaudir de bona companyia i una economia ajustada, però suficient, gaire bé que puc dir el mateix que en la visió negativa, doncs el que per uns o en algun moment pot ser un handicap per altres o en altres moments pot ser un incentiu.

Per sort, per mi, sempre arriba la tramuntana que amb un parell de ventades fa que et despertis, t’allunyi les cabòries i se’t carreguin les piles, encara que no ho hagis demanat.

La tardor, l'estació, té moltes coses interessants, els boscos agafen colors embriagadors i ens ofereixen regals en forma de baies, castanyes i bolets, entre altres.

foto de Xavier Pujol  http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/

Aquest dissabte, vigília de Tots Sants, en Marc em va portar un cistell de bolets que havien anat a caçar a les Gavarres amb son pare i l'altre avi. Hi havia carlets, rossinyols, rovellons, pinetells i alguns terrandossos. Em vingué a la memòria quan de petit hi havíem anat amb “l’onclu” Ton i els cosinets a buscar-ne per l’Ordal, o més endavant amb la Tieta Esther pels vols de l’Alou, al Lluçanès on feia de mestra, o fins fa uns anys, mentre l’esquena m’ho va permetre hi anava amb l’Enric “Bota” i en Pere “Ametller” o en Joan Janoher pels vols de la Bisbal, ja visquent a l’Empordà.

L’endemà, Tot Sants, vaig fer un arròs amb aquells bolets que m’havia portat en Marc i unes castanyes que tenia torrades de la vigília i havien sobrat de les que donàvem a la mainada que venien a trucar a la porta, disfressats, dient “truco o trato”. Ja vaig comentar el que en pensava del Halloween fa un parell  d'escrits.

Us explico com vaig fer aquest tros de tardor a la cassola.

Ingredients per quatre comensals:

Bolets, caçats al bosc o collits a mercat. Un bon grapat

Castanyes torrades, vuit

Vuit salsitxes

Quatre ales

Una ceba

Sis alls
mig pebrot vert -del llarg-

Julivert

Una cullerada de tomata concentrat.

Una copeta de vi ranci

Un rajolí de vi negre

Un litre de brou de pollastre o d’escudella.

Quatre mesures d’arròs, jo tassetes de cafè de les petites.

Primer saltem els bolets amb un bon raig d’oli a la cassola ben calenta, salem i quan comencin a deixar anar el suc hi afegim un parell d’alls picadets i un xic de julivert; reservem amb el suc i tot.

Posem una mica més d’oli a la cassola on rostirem les salsitxes i les aletes que haurem socarrimat i tallat en dos. Abans que comencin a  agafar color hi tirem la resta d’alls també picats i uns moments després la ceba, finament picada. Ajudarem  que la ceba agafi  color siena torrada (per entendre'ns, color pela de castanya) tirant-hi un rajolí de vi negre i quan l’hagi absorbit, afegirem la tomata i la copeta de vi ranci. Amb el foc baix deixarem que vagin reduint i rossejant les carns.

Quan considerem que hem arribat a aquest punt aboquem el brou, les castanyes –no us descuideu de pelar-les- i deixarem que bulli, a foc fort, una estona abans de posar-hi l’arròs que el deixarem coure, a foc més baix, uns quinze minuts. A mitja cocció hi afegirem els bolets.

Només ens caldrà menjar-nos aquesta porció de tardor que haurà estat cuinada amb paciència, dedicació i amor.
I de postres uns bons panellets, també fets a casa.

Bon  profit salut i.....anar fent

ANIVERSARIS - GALTES DE PORC / 3 COCCIONS

A casa és temps d’aniversaris, només en el mes d’octubre en tenim sis i fem una de les trobades familiars on procurem de ser-hi tots els Pujol Boira i companyia.

També ja han passat  els aniversaris dels tres nets; en Marc, el gran, al Juliol; la Laura, la segona, al setembre i en Martí, el petit, a l’octubre. Es van fent i ens van fent grans . En Marc ja ha començat a l’institut, està en ple canvi, encetant el camí de l’adolescència, però encara no ha abandonat del tot la infància. Temps difícil que sembla l’està emprenent sense gaires dificultats. 
La Laura està a quart i és tota una nineta, té moltes coses de sa mare i actualment s’hi emmiralla en tot. 
En Martí just ha fet sis anys, ha començat primer i això li dóna molta importància. Ha de lluitar pel seu espai entre dos germans més grans, però també té l'avantatge que moltes coses ja no les ha d’aprendre. Els pares també estan molt més ensenyats i  més grans.

Tot això ve perquè sempre els pregunto, pel seu aniversari, que volen per dinar. Els altres anys no ho recordo, però aquest hi ha hagut unanimitat, els tres dies “galtes i patates fregides”.

Com que és un plat que faig sovint, i l’objectiu, a més que quedin bones, és que quedin el màxim de tendres i meloses possible, sense que és desfacin. He arribat a una manera de fer-les que pel nostre gust crec immillorable,  quan a la cocció i tenint en compte els estris de cuina que tinc a disposar.

Per això no m’entretindré en la recepta, que podeu triar la que més us agradi, sinó en el procediment: “tres coccions” que amb molt de gust compartiré amb vosaltres.

Primer pas:

Compro les galtes el dia anterior i les poso a la mateixa plata que l’endemà anirà al forn, greixades amb oli o llar, salpebrades i amb unes branques de romaní i farigola, unes fulles de llorer, uns grans d’all aixafats i les batejo generosament amb vi ranci i ratafia –la de casa, és clar, que no és tant anisada-. Cobreixo la plata amb film i cap a la nevera s’aniran amarant de tots els condiments.

Primera cocció :

Les marco una mica enfarinades, en la mateixa cassola que faré la darrera cocció i les retorno a la plata, amb la guarnició que preferiu – ceba, que no en falti i unes tomates de penjar- i la poso al forn preescalfat a 150º on estarà una hora i mitja, donant-li la volta de tant en tant –jo les tapo amb un’altra plata, però ho podeu fer amb paper d’alumini-

Segona cocció :

Retiro les branques de farigola, romaní i el llorer . Col.loco les galtes ben posades a l’olla a pressió abocant-hi els sucs i la ceba per sobre. Afegeixo, si li fa falta, una mica de brou ; és ara quan li poso la fruita seca –prunes, dàtils, panses....-  tanco l’olla i quan comenci a sortir el vapor abaixo el foc i les tinc deu minuts.

Tercera cocció o millor dit, xup-xup final:

Les retirem de l’olla, amb molta cura que no s'esberlin , juntament amb la fruita seca, col.locant-les a la cassola on les hem marcat en un primer moment. Com que per nosaltres una galta és poc i dues son massa, hi afegeixo uns peus de porc, que ja compro cuits, tallats a quarts. El suc restant junt amb la ceba el passo per la batedora, afegint-li si cal, sal i una mica més de brou; l’aboco per sobre les galtes passant-lo pel colador o el xino. Ho deixem fent xup-xup fins que hagi reduït una mica; serà el moment d’afegir-hi la picada si ho creieu convenient. Jo no n’hi poso.

I bé, espero que us faci servei. Potser ho trobareu un xic enrevessat tot plegat, però el resultat final fa que quedin tendres i meloses i se’ns desfacin a la boca.

Bon profit, salut i ......anar fent

DINAR DE FESTA MAJOR - 2: ROSTIT HUMIT.

Anem pel rostit; primer unes recomanacions : feu més quantitat  i així amb les sobres podreu fer uns bons canalons; jo ho faig així i si no em queden ganes de fer-los després de tant cuinar, congelo aquestes sobres. 

La segona, poseu-vos davantal; estalviareu molts inconvenients a l’hora de rentar la roba. A casa jo porto la cuina i la Fina la roba i la veritat que amb els anys que fa que cuino hauria hagut d’aprendre que posant-me el davantal li estalviaria molta feina i a mi moltes esbroncades.

Com a curiositat us poso el que diu el diccionari català-valencià-balear:

ROSTIT 

|| 1. m. Carn que s'ha cuita untada o mullada de greix, sia a l'ast, sia en el forn, a les brases, etc.; cast. asado. Acabaven d'endur-se'n el rostit, Pous Empord. 135. Amb l'olor de rostit del cel-obert, Llor Jocs 12. Rostit humit: guisat d'una tallada de carn a la qual fiquen bocins de xulla i sobrassada, sofregeixen aquella carn amb saïm i gotes de vin blanc, la couen amb un sofrit de ceba, alls i tomàtec, i es completa amb patates frites (Mall.). Rostit fred: carn rostida i deixada refredar per a menjar-la al cap de temps (Men.); cast. fiambre. 

És pel sofregit i el completat amb patates rosses que he anunciat aquesta recepta com a Rostit humit.

Tornant al tema: ens hem de proveir de bones viandes; jo li dono protagonisme al pollastre amb acompanyament de costellò, salsitxes i peus de porc; com us deia a l’inici com que aprofito per fer canalons també compro un tall de conill de vedella que rosteixo a part i l’afegiré a l’hora de fer-los. 

També ceba, pastanaga, all i fruits secs  -dàtils, prunes, panses i pinyons; també hi queden be els orellons, -però avui no en tinc- sal, pebre, llorer, farigola i com no, vi ranci que el faig ser per remullar els fruits secs i després pel rostit. 

El pollastre el deixarem ben depilat, sense rastre de ploma ni plomissol.

 Segur que vosaltres ho adaptareu al vostre gust, tant els ingredients com les quantitats....La cuina és lliure!!!.

Per començar posarem una mica d’oli a la cassola, no gaire doncs tant el pollastre com el porc deixaran anar força greix i no es tracta de fer un confit. Quan tinguem les carns ben enrossides les retirarem a una plata per poder fer el sofregit sense entrebancs.

Posem la ceba, la pastanaga, una mica de tomata, poca, només per donar color i un toc de sabor; quan estigui tot ben sofregit o caramelitzat, com diuen ara, retornem les carns a la cassola,

 A mitja cocció és el moment d’afegir-hi els peus de porc (ja cuits); li donem unes voltes i aboquem el vi ranci amb el que hem remullat els fruits secs;

afegim el llorer i la farigola i a cassola tapada el deixem que es vagi fent a la “xup xup”.  hi afegirem els fruits secs i ja només ens caldrà fer un tastet per si li faltés una mica de sal.

I només ens faltarà servir-lo i menjar-lo.
Bon profit!!

DINAR DE FESTA MAJOR-1 : MUSCLOS REVOLUCIONARIS,

Aquest cap de setmana és festa major a Bellcaire d'Empordà, el poble on visc des de l'agost de 1980.
En realitat és la festa petita; amb el temps que porto aquí encara no m'hi he acostumat. Per a mi tenim dues festes majors, aquesta -La Divina Pastora- i la major de veritat per Sant Joan Degollat,-el mateix Joan Baptista, però amb el cap en una safata-que és el patró de Bellcaire, però d'aquest ja en parlaré en un'altra ocasió. Penseu que jo vinc de Sants, actualment barri de Barcelona, on només tenim una festa major per Sant Bartomeu.
La Divina Pastora té una característica no gaire corrent : no te data fixa, això vol dir que es guia pel calendari lunar i sempre cau 15 dies després de Pasqua. Així doncs, a casa serà doble festa major; una per la diada i l'altra perquè és dissabte, dia en que setmanalment ens reunim la família -filles, gendre i nets- L'Esther i en Pere, en Marc, la Laura i en Martí i nosaltres la Fina, la Marta i jo.
Encetarem l'àpat amb els "musclos revolucionaris". Aquest plat que a casa nostra va ser fixa del dinar de Sant Esteve. La recepta, la mama l'havia tret del llibre de cuina "La Teca". Permeteu-me que aquests escrits siguin un homenatge a la meva mare de qui he heretat la passió per la cuina i a Ignasi Domènech cuiner i autor d'aquest llibre editat per primer cop el 1924 (ja va per la 18a edició); el de la meva mare (a la foto) es de la edició del 1945. Us deixo aquest fragment de la introducció:
"En escriure aquest llibre que porta per titol  LA TECA, ho he fet amb la idea d'oferir-vos una obreta molt documentada en l'art del bon cuinar, tant apreciat per tothom especialment per aquells que tenen un remarcat interès en disfrutar d'una bona taula"

Aquesta recepta la presenta així: "Tiberi de musclos amb xampanya begut en porró i dedicat especialment a la dependència de la casa -Fills de Francesc Sabater- de Barcelona, els quals han donat nom a aquest plat d'una manera humorística"
La mama ja va adaptar al recepta suavitzant-la una mica i jo darrerament li he tornat una mica del foc revolucionari original.
Les quantitats dependran de la gent que sigueu, per cada quilo de musclos prepararem : 
En la recepta original son sis o set alls crus; la mama els escalivava i en deixava un de cru; jo n'escalivo quatre i quatre crus. Una bona quantitat d'ametlles torrades, una dotzena més o menys; jo les compro crues i me les torro jo - tenen un sabor més potent-. Dues o tres tomates escalivades sense pell ni llavor, jo hi afegeixo una nyora remullada sense les llavors . Els rovells de tres ous durs dels que en reservarem les clares per decorar. Oli d'oliva, naturalment verge.

Primer courem els musclos al vapor amb un dit d'aigua i una llimona tallada a quarts. 
Per fer la salsa ho posarem tot, excepte l'oli a la batedora o si ho voleu fer com la recepta original anant posant al morter en l'ordre que he anat dient i picant fins deixar una pasta fina i després anant afegint l'oli com si fos un allioli. Jo ho faig amb la batedora seguint el mateix procediment. Jo faig aquesta salsa el dia abans, queden tots els sabors molt més assentats.
Quan ja ho tenim tor a punt ja podem preparar el plat; els musclos els anirem col·locant als plats traient una closca i farcint-los amb la salsa amb una cullereta o millor encara amb la manega pastissera.

I per acabar el plat decorarem amb la clara ratllada escampada per sobre

Demà entraré el rostit i les postres