EXILI DELS AVIS A FRANÇA - SOPA DE RAP

Al març de 1938 els meus avis, Pepito Boira i Bienvenida Sorribas, van haver d’abandonar juntament amb els quatre fills, - Carlos de 15 anys, Isabel, la mama, de 13, Esther de 12 i Pepito de 10 - La granja d'Escarp ,població al sud-oest del Segrià, en la confluència dels rius Segre i Cinca. Tots dos n’eren mestres i l’avi, a més, l’alcalde. Escollit a les eleccions del 31 per Esquerra Republicana i al 34 per un dels partits que acabarien formant el PSUC. Ell explicava el canvi d’aquesta manera tant gràfica : “vaig entrar a la presó amb barret i en vaig sortir amb boina” ; havia estat empresonat uns mesos pels fets d’Octubre del 34.

Iniciaren així un èxode que va acabar al cap de dos anys i escaig  a Vias, població del departament de l’Herault a 18 km de Beziers on  hi vivien, feia anys, uns “tios” de la meva avia, Raquel i Juan José, ja nacionalitzats Francesos. Allà es van refugiar en un llarg exili fins el 1976 amb l’amnistia. S’hi havia afegit el tiet Carlos des de l’any 58 que perseguit per la seva militància comunista es va quedar a Vias. La iaia no va arribar a poder tornar, ni tant sols viure la mort del dictador, doncs va morir a principis del 75. L’avi i el tiet Carlos van poder gaudir uns mesos del retorn, podent assistir al 11 desetembre a Sant Boi.
Però malauradament van morir juntament amb la tieta Esther el 2 de gener de 1977 en un tragic accident de cotxe.

Al gener del 39 passaven la frontera per Prats de Molló i anaren a parar al camp d’Argelés, després al camp Ribesaltes - aquest vigilat per alemanys- i finalment a Vias, reclamats pels seus tiets.

                      (al camp de Ribesaltes)                                                       (postal des de la festa de l'Humanité a Paris)

A les acaballes de la gerra mundial amb la més que previsible “derrota” del feixisme i pensant que comportaria la caiguda de Franco van enviar els fills a casa de familiars a Saragossa i Barcelona. La mama va anar a parar a ca’ls tiets Sorribas Roselló, al carrer Sagunt cantonada Andalusia del barri de Sants, on tenien botiga de queviures. Així va ser que pogués conèixer al papa que era veí del carrer Jocs Florals i sovintejava la botiga, doncs ajudava a l’avi Ramon en la feina de representant de la casa Antiu Xixona i altres.

Cada estiu anàvem a passar uns dies a Vias, els únics de l’any que ens retrobàvem. En tinc els primers records del viatge en tren i autobús per arribar-hi, i les llargues esperes a la frontera de Portbou on ens revisaven de cap a peus, sobretot al tornar. També l’any 63 hi vaig passar un mes jo sol.

Després cap el 65  ja teníem cotxe; un 600, que ens traginava a tots sis en un trajecte de tres-cents kilòmetres que durava un mínim de deu hores amb constants aturades per esbargir-nos la mainada i evitar que es reescalfés. Va ser quan vàrem començar a anar-hi també per nadal.

La imatge que tinc més clara d’aquell temps era la iaia cosint; feia de modista. De l’avi, quan l'acompanyava a l’hort. En portava crec, tres, de senyores viudes que no se’n podien ocupar a canvi de servir-se’n, a més del dels “tios” Juan José i Raquel on hi passàvem moltes estones. També feia classes de reforç a fills d’emigrats afincats recentment, que els costava seguir l’ensenyament en Francès. No us vull cansar amb  les vivències que hi vaig passar; potser un altre dia m’hi estengui més; ara que, tal vegada només m'interessin a mi.

A la iaia no li agradava la cuina i quan tenia molta feina de cosir, era l’avi que cuinava, o quan no hi eren els Sevilla, familia de valencians afincats també a Vias, també s'encarregava de fer la paella a la platja de Farinetes on passàvem diades amb altres exiliats i immigrants.  O quan havien de fer un plat de festa com la sopa de rap  que  vull compartir amb vosaltres.

Plat molt senzill; penseu que el rap, anys enrere, era un peix poc apreciat i per això barat; a més se li podia treure molt rendiment.

M’hauria agradat donar-vos la recepta tal i com la feia l’avi, era immillorable. Amb el temps he anat fent variacions fins el punt de no recordar com era l'original.

Necessitarem un bon cap rap;  si voleu fer un plat més complert podeu agafar un rap sencer, depenent la mida, com en la resta d’ingredients, de la quantitat de comensals que tingueu previstos.

Ceba, all i tomata pel sofregit

Ametlles, all, julivert i la carn d’una nyora, que haurem estovat amb aigua calenta unes hores abans, per la picada.

Unes llesques de pa d'uns dies abans que tindrem torrades o, si no heu de patir pels greixos, fregides.

Oli, sal i si us agrada el picant, una mica de bitxo.

Primer posarem a bullir el cap de rap amb una bona quantitat d’aigua, un parell de fulles de llorer, una mica de sal i el deixarem coure  una mitja hora; el temps suficient perquè es desenganxi la carn de les espines del cap.

Mentrestant prepararem un sofregit amb la ceba, l’all, en cas que us agradi, una mica de bitxo i quan arribi al punt de daurat que desitgem, hi afegirem la tomata deixant que se sofregeixi tot plegat a foc suau.

Com que el sofregit trigarà una estona, podem colar el fumet resultant i destriar la carn de les espines. Abaixarem una mica més el foc mentre fem la picada amb el morter o la picadora, com vulgueu, li afegirem una mica del fumet per barrejar-ho tot amb més facilitat. En aquest moment afegirem a la cassola les llesques de pa  torrat i li donarem uns cops amb la ma de morter, perquè es trenquin a bocins. Ara ja podem abocar-hi el fumet, jo hi poso dos o tres cullerots per persona, amb l’ajuda de les varetes acabem de desfer el pa; quan sigui ben desfet hi afegim el peix que hem destriat, la picada i ho deixem bullir tot junt uns deu minuts. És bo calcular el temps de fer la sopa doncs haurem de comptar amb que serà millor deixar-la reposar uns deu minuts abans de servir.

Bon profit, salut, força i....anar fent.

CONTRA EL DESANIM,UN REGALET - PATATES ROSSES I OU FERRAT

Hi ha dies que no estic d'humor; sigui, perquè he dormit malament, o perquè alguna cosa  m'ha enterbolit el pensament i em fa flaquejar l'ànim. 

Aquells dies en que tot és de color gris emboirat i tal vegada, sense una causa concreta. 

Aquells dies que fins i tot les paraules de la teva estimada et fan nosa.

La majoria de les vegades no en puc explicar el perquè......o sí, i jo mateix me'l nego.

A vegades aquest mal humor es pot descriure; una mala noticia, la tertúlia matinal de la radio, els resultats de la biòpsia o la inquietud que comporta les llargues esperes. 

Com ja he comentat en algun altre escrit, tinc càncer de bufeta des de l'any 2010, no és greu però punyeter i per mantenir-lo a ratlla he de passar controls cada  quatre o sis mesos. A vegades estic sotmès a esperes  de resultats que alteren la quotidianitat, fent que estiguis malhumorós, que tinguis enterbolit el pensament, que ho vegis tot gris emboirat i quasi sempre ho paguis amb qui més estimes.

Fer-me un regalet és un bon remei per aquestes ocasions, sobretot per les d'origen incert. Per sort, aquestes, no son molt sovint, perquè estaria gros com un marrà: 

Ou ferrat amb patates rosses i si hi afegim una xuia  (localisme provocat pel costum de convertir la "ll" en "i", originàriament xulla: llenca de cansalada fregida)  o unes costelletes de xai i un bon allioli, aconseguirem un plat de categoria, tot plegat regat amb un bon vi de bodega begut amb porró. 

A més la Fina no hi diu mai que no a aquest plat, per ella sempre és un regal.

Desconec les propietats que tenen aquests aliments, però us puc assegurar que en mi produeixen uns resultats gairebé miraculosos.
Deu ser cosa de les endorfines. Diuen els entesos que el cos la produeix en situacions plaents. 

endorfina 

f. [BI] [QU] [MD] Neurohormona polipeptídica que actua fonamentalment en el sistema nerviós central i produeix principalment efectes analgèsics similars als de les substàncies opiàcies.

Cal aclarir que el cuinar, si us agrada, també forma part del regal i si no us agrada, aquest és un bon menú  perquè us comenci a agradar la cuina. Ho dic perquè cal garantir el resultat, triant bons productes i cuinar-los amb molta cura i amor; per tant res de patates congelades ni uns ous de dubtosa procedència. Un bon xai, un bon porc i és clar, un bon oli.

Fer patates fregides de qualssevol manera no té cap dificultat; ara bé, pe fer-les que quedin tendres per dintre i cruixents per fora requereix, hi hem de posar tota l'atenció .

Primer triarem unes bones patates adients per fregir. Fa temps vaig sentir en el programa de radio "tapies variades" que la millor patata per fregir era la "agria". Si no en podeu trobar, amb una Kenebec també quedareu bé.

Segon un bon oli. Que el plat sigui senzill, no vol dir que no mereixi un bon oli i el d'oliva és el millor. Si cuidem les temperatures i el colem després de fer-lo servir ens durarà bastants fregits. 

Tercer la temperatura. A la cuina no és imprescindible però si aconsellable disposar d'un termòmetre però de totes maneres ho podem fer a ull com s'ha fet sempre. I si n'hem de fer moltes també serà convenient disposar d'una cassola fregidora, d'aquestes que tenen cistellet.

Ja ho tenim tot i ja podem començar: jo poso la fregidora al foc al mateix moment de començar a pelar les patates. Aquestes, podem triar fer-les tipus palla, palets gruixuts, grills de taronja o daus, aquestes més adients per les braves. És convenient eixugar-les bé abans de fregir-les, amb un drap o paper de cuina.

Les palla les tirarem a l'oli quan estigui ben calent (170º), és a dir, quan comenci a mostrar la intenció de fumejar, provocarà  un esclat de bombolles que molt  probablement  ens farà venir xalivera - a l'Empordà en diuen així a la salivera -. Es fan molt ràpid i convé fer-les a l'últim moment, perquè no perdin el cruixent.

Les més gruixudes - palet i grill de taronja - les farem confitar primer a una temperatura mitja (120º), és a dir, quan acostant-hi la  mà planera, sentim una bona escalfor. Quan veiem que ja son cuites, però no roses, retirem el cistellet de la fregidora i fem pujar la temperatura al màxim (170º) i així dóna-les-hi un cop de foc que les deixi ben rosses i tendres per dins. Per fer aquest darrer pas també podem reservar-les i esperar a fer-les en l'últim moment. És convenient pels que hem de reduir greixos, quan les patates ja estiguin fregides i abans de servir-les, passar-les  per un plat amb paper de cuina que absorbeixi l'excés d'oli. A casa no les salo i cadascú se les sala al seu gust. 

Els ous

PATATES FREGIDES
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
Rosses per fora, i per dins
flonges com el pa calent,
satisfan el paladar
més exigent.
Un pot menjar-se-les soles,
però acompanyen molt bé
els plats de carn més diversos
quan ens convé.
Ni eixutes ni humides,
són bones les bones
patates fregides.
de Miquel Martí i Pol
del llibre Bon profit! (1999)


Els ous ferrats com estan millor és amb una bona quantitat d'oli ben calent, però a la planxa o a la paella amb poquet oli també queden força bé, evitant augmentar l'ingesta de greixos. Cal regalar-nos, però sense castigar gaire la nostra salut. 
I les carns no cal dir que com queden més sabroses és a la brasa, però com que això no és possible a moltes cases, les farem a la planxa o paella amb només una llepada d'oli.
Bon profit!! ...salut i força i......anar fent.

MONTSERRAT - BACALLÀ CONFITAT, AMB SALSA DE MERMELADA DE TOMATA

La meva relació amb Montserrat ve de ben petit. A casa per raons familiars, teníem lligams tant amb la parròquia de Sant Medir com amb la de Santa Mª de Sants; tot i que per proximitat sovintejàvem més la de Sants. Això comportava que ens apuntéssim a les romeries d'ambdues parròquies, però recordo més les de Sants, segurament perquè coincidíem amb els cosins i amics. Son records en blanc i negre, probablement construïts a partir de fotografies.

Cap als tretze o catorze anys  va deixar de ser familiar i parroquial. Em venia des de l'escoltisme; excursions, pujades a peu des de Sants o des de Monistrol, pel recorregut del cremallera. Més endavant l'escalada, que em va durar molt poc; soc molt de peus a terra. També de tant en tant col.laborant amb el servei d'ordre del monestir. Una mica més gran el motiu per acostar-m’hi era acompanyar amics de fora que no coneixien Montserrat. Després de casar-me vaig deixar d'anar-hi i fins entrat aquest segle no hi vam tornar, primer sols la Fina i jo i després inaugurant la tradició d'anar-hi  a passar el cap d'any amb els nostres amics de sempre Anna i Carles. Darrerament també s'hi ha afegit el meu germà Josep Mª.

Ens coneixem des d'adolescents i ens hem seguit veient i compartint vacances i caps de setmana, fins i tot quan vam marxar de Barcelona .  El cap d'any el solíem passar junts i l'any 2006 vam iniciar el costum de passar-lo a Montserrat on, per cert, coincidíem amb els cosinets; ells des de finals dels 70  segueixen aquesta tradició. També aprofitem per retrobar-nos amb l'Amador i la Mercedes, que viuen a Pallejà i amb un cop de tren i cremallera son a Montserrat; son també amics des dels anys 70.

Montserrat té alguna cosa que fa que ens hi sentim bé. Nosaltres no som religiosos però això no treu que ens agradi anar a sentir els monjos cantar els vespres o jo que soc matiner de mena, els laudes i si hi anem fora del període de vacances, podem escoltar els escolanets.

El que no pot faltar en els nostres sopars de cap d'any és el bacallà. Pel meu gust la recepta que m'agrada més és el bacallà confitat amb salsa de melmelada de tomata, acompanyat amb pebrots del piquillo farcits de botifarra negre.

RECEPTA :

Un tall de bacallà per persona, si teniu bé la butxaca, de morro. Jo, com que tinc problemes amb la sal, doncs soc entre altres coses, hipertens, el compro congelat que està al punt de sal i encara el deixo encara una nit amb aigua per retirar-li una mica més de sal.

Oli d'oliva

Melmelada de tomata; jo en faig cada any. Em comprometo a explicar-ho quan sigui temporada.

Bitxo, al gust

Alls, al gust.

Pebrots del "piquillo". Vigileu que siguin de qualitat i en llauna plana; son de més bon manipular.

Botifarra negra.

Una ceba.

La sal, com que el bacallà i la botifarra ja en tenen, crec que us la podeu estalviar. Si un cas, una mica per la salsa de melmelada .

Primer prepararem la salsa, posant al foc una paella o cassó amb un bon raig d'oli, uns alls aixafats i un bitxo, en la quantitat que ens sembli adient al nostre gust i també tenint en compte els nostres comensals. Jo li poso només un d'aquests de caiena, a l'estiu en poso un dels meus, del tipus cireret, just perquè deixi anar el seu aroma i no piqui gaire. Deixarem que es faci a foc suau; quan els alls siguin rossets hi aboquem un raget de vi ranci i a continuació la melmelada, salant-la al nostre gust. Alguna vegada hi he afegit un xic de vinagre, per atenuar la dolçor. però us he de dir que a mi m'agrada que contrasti amb la salabror del bacallà. Deixeu que redueixi una mica i ja la tenim llesta. El mateix procedir el podem fer servir amb altres melmelades i per altres plats; ho he fet amb melmelada de figa, de cirera i de maduixa que també podeu fer al moment només la quantitat que necessiteu.

Ara ja és l'hora dels "piquillos". Primer posarem a confitar la ceba amb un bon raig d'oli, sal i una mica de sucre i a foc baix deixarem que es vagi fent molt poc a poc. Quan vagi agafant aquell color canyella brillant, ja hi podem afegir la botifarra tallada a trossos i sense pell. A mida que vagi agafant escalfor s'anirà desfent i amb l'ajuda d'una forquilla l'ajudarem a que quedi ben esmicolada. Ho deixem temperar per poder farcir amb més facilitat els pebrots. En l'últim moment, a l'hora d'emplatar els hi farem una passejada per la paella ben calenta, amb una mica d'oli; això farà accentuar el seu sabor a més de donar-los-hi una mica d'escalfor.

Anem pel bacallà. A mi com m'agrada més és confitat, però aquest plat també el podem fer amb el bacallà enfarinat i passat per la paella o escaldat, és a dir, deixat en aigua bullint uns segons i retirar-ho del foc, perquè s'acabi de fer amb l'escalfor residual.

Darrerament, per tal d'estalviar oli, he provat una manera de coure, que amb carns dona molt bon resultat; és amb bossa de plàstic apte per coure. Faig servir les de envasar al vuit. M'explico; en cada bossa hi poso un parell de talls un raig d'oli un gra d'all xafat, un bitxo o un tros si és molt gran, i segello la bossa sense acabar de treure tot l'aire. Si no disposeu d'envasadora, ho podeu fer amb aquestes bosses de cuinar al forn; això sí, mireu que quedin ben tancades i amb poc aire, sinó flotaran. Quan l'aigua bulli, hi posarem les bosses i deixarem coure uns deu minuts.

Ja tenim tot preparat i ja ho podem servir, en aquest cas millor si ho servim emplatat, doncs el bacallà com menys el remenem millor;.....de la bossa al plat.

Bon profit, salut i.....anar fent.

CUINA DE RESISTÈNCIA -TREURE PROFIT D'UN POLLASTRE I TIRAR DE REBOST

Quan dic  cuina de resistència em vull referir i rendir homenatge a aquelles mares que se les han hagut de veure i desitjar per poder alimentar a la seva família, gaudir de la cuina, del menjar i a més satisfer als comensals.

Tots aquells, d’estatus social  humil, nascuts abans dels anys seixanta, tindrem algun record de les filigranes que feien les nostres mares per cobrir les nostres necessitats.

Recordo molt be la llibreta, d’aquelles de “debe i haber”, on la mama anotava totes les despeses diàries i les entrades que portava el papa.

Recordo també quan m’enviava a la botiga dels llegums, amb la cantina de la llet, a comprar suc de mongetes, que quasi el regalaven i amb unes llesques de pa en feia una sopa exquisida.

Els records que tinc de la mama a casa del carrer Burgos, a Sants, on vaig viure fins que em vaig casar, son a la cuina o asseguda a la butaca, llegint el diari en veu alta perquè ho sentíssim tots; costum que li venia de l’avi Pepito, que els feia el mateix. Estic parlant d'un temps que, com ja us deveu imaginar, no teniem televisió.

Avui en dia també es donen situacions similars o pitjors; gent que s’ha quedat sense feina, sense casa, sense res i que malviuen en condicions similars a les de la guerra o la postguerra.

Me’n faig creus de com s’ho fan. Si a casa, que la Fina cobra una bona pensió, i no tenint carregues hem de fer números , arribant justets a final de mes .....

El pollastre és i ha estat des de fa temps el salvador de les cases faltades de recursos.

Com que era final de mes i venien a dinar els Solés Pujol ( filla, gendre i nets) vaig recórrer al pollastre i les verdures.

Amb dos pollastres, dos bròquils, unes patates, una mica de botifarra negra que tenia a la nevera, uns fruits secs que sempre tinc al rebost, pastanagues, naps, api, i xirivia en vaig treure un dinar per vuit, un sopar per dos, un altre dinar per dos amb la sopa i el que va sobrar del pollastre farcit, un trinxat amb el que va sobrar del broquil amb patates, només afegint-hi una xuia tallada petita, per un altre dinar, i pasta per unes vint i cinc croquetes. Tot per menys de vint euros.

Us explico com:

Primer la bullida de bròquil i patata que no requereix explicació.

El segon plat, que podia servir ben be per un festiu  : rodons de pollastre farcits.

Els pollastres, en Santi, el carnisser, que per cert em tracta molt be, me’ls deixa nets d’ossos, guardant-ne les carcasses i menuts; els quarts de la cuixa i del pit me’ls deixa oberts com per fer a la planxa; el cost no arriba als quinze euros. 

                                           

Com sempre, socarrimarem be les plomes de totes les parts que tinguin pell i ja podem anar per preparar el farcit seguint el procediment que vaig aprendre a “Cuines” dels germans Sergio i Javier Torres, coneguts per altres programes de TV - ells no el farcien - :

Preparem els ingredients pel farcit:  fruits secs, en aquest cas dàtils, prunes, panses, pinyons;  botifarra negra i una mica de ceba confitadaque tinc feta i que us explicaré com la faig en un altre moment.

                                           

Estenem un tall de film sobre el marbre , col.loquem dues peces ( pits o cuixes) salpebrem, les farcim i les ruixem amb una mica d’oli.

Embolcarem procurant que quedi tot a dins i lliguem de les puntes; per això necessitarem ajuda.

                                                

                                                

Quan tinguem llestes les peces les emboliquem amb paper d’alumini i les posem en aigua bullint entre vint a vint i cinc minuts, depenent del tipus de cuina que tingueu.

                                                

 Quan estigui ja el podem desembolicar i ho guardem al forn, perquè no es refredi; no llenceu pas el suc, que el farem servir per la salsa. 

A l’hora de servir ho tallarem a rodanxes d’uns dos dits i regarem amb la salsa resultant del suc que hem reservat, reduïda i barrejada amb una melmelada picant de maduixes que us explicaré en una altra ocasió.

                                    

Hi podeu posar la salsa que us sembli be, els nens s’hi posen quetxup, del que faig jo, es clar, o fins i maionesa.

Amb les carcasses i les ales en fem un caldo en una olla ben gran; en traurem suficient per dues sopes i congelar-ne una part.

La sopa jo la faig amb les pastanagues, els naps, la xirivia i l’api, tot ben tallades en dauets petitons i un bon grapat d’arròs.

Amb les restes de carn de les carcasses ens surt una bona quantitat de pasta per fer croquetes. per fer les croquetes jo utilitzo la thermomix i aquesta recepta cliqueu aquí, jo sense pernil;  però quan és poca quantitat com ara, ho faig a ma; 

d'aquesta manera:

El pollastre ben esmicolat; com que és bullit i es desfà molt be, ho faig a ma, però es pot fer també amb la picadora.

1/2 litre entre llet i una mica del brou que hem fet

100g de farina; a casa sense gluten.

50g de mantega o margarina si teniu problemes amb la llet.

Dues cullerades d'oli d'oliva

Una cullerada de ceba confitada.

Trompetes de la mort remullades amb porto (aquest ingredient és optatiu, però li dona un toc de categoria)

Pebre, sal

Nou moscada

En una cassola hi posem l'oli, la ceba, la mantega  i deixem que es desfaci tot junt, afegint-hi la sal i el pebre. Quant comença a cantar retirem la cossola del foc afegint  poc a poc la llet i el brou remenant intensament amb les barilles. Quan la farina ha quedat ben incorporada a la llet tornem al foc sense deixar de remenar fins que comenci a agafar una consistència cremosa més aviat espessa. Es el moment d'afegir-hi el pollastre i les trompetes escorregudes i esmicolades amb el ganivet o trituradora i un polsim de nou moscada. No deixarem de remenar, ara amb la cullera fins que comenci a desenganxar-se del fons i la massa es vagi compactant. Arribats a aquest punt ho estendrem en un recipient que pugui anar al congelador aplicant-hi un film per sobre perquè no faci crosta.

                                          

Ho deixem refredar; ara  ho podem congelar o si les voleu pel dia, (per mi millor deixar-ho per l'endemà; la pasta estarà més quallada) anirem fent les croquetes sigui amb dues culleres o com faig jo amb la manega pastissera (podeu veure com, a la recepta dels canalons );  Només queda passar.les per farina, ou, pa ratllat i fregir-les. 

Ja em descuidava....amb les quatre ales encara podrem fer un altre plat o tapa si és per dos : Daurarem dos alls picats i un bitxo; hi afegirem tomata triturada; segons l'època de l'any, de pot o natural, una fulla de llorer, una mica de orenga, sal, i un raig de vi ranci. A mitja cocció i afegim les aletes i no remenarem gaire per no desfer-les; mes aviat amb la cullera les anirem cobrin de salsa. Veieu que senzill, doncs és per sucar-hi pa i xupar-nos els dits després.

Bon profit, salut i ....anar fent

AMOR I CUINA - SOPAR AFRODISIAC

En l’amor, em refereixo a l'amor en la parella, tots fem el que podem, el que sabem o el que hem après, que no sempre lliga  amb el que ens han ensenyat. 

Hi  tenen un pes important les conviccions, siguin ideològiques, ètiques o religioses. També hi té a veure, com no, el sexe. Si t’entens amb la teva parella al llit, és mes fàcil que la resta funcioni millor; amb això no vull dir que el sexe ho arregli tot. 

Però  sobretot, quan parlem d'amor per sempre, hi té a veure la connexió, allò que en diuen la química i que difícilment podem trobar-hi una explicació racional.

 

Primer acord que arribo amb mi mateix, no sé si vosaltres que em llegiu hi estareu, també : “l’amor és irracional”.

Una frase que em va quedar per sempre, és una que forma part del diàleg entre un cavaller croat i la Mort en la pel·lícula“El setè segell”  d’Ingmar Bergman (cliqueu sobre el títol, per saber-ne més) que vaig anar a veure per primera vegada cap els 70 amb en Josep Mª, el meu germà, crec que al cine Femina; deia així: “En un mon d’imperfeccions, la imperfecció més perfecta és l’amor”.

En general quan parlem d’amor estem parlant de parella, però va lligat a diferents vessants de la vida. El diccionari en diu això:

amor

1 1 m. o f. [LC] Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Amor paternal, filial. Amor a la pàtria. Amor a la veritat, a la justícia. Posar amor a algú, en alguna cosa.
1 2  [LC] amb amor loc. adv. Amb aquella atenció especial que dicta l’amor a alguna cosa. Estudia amb amor.
1 3  [RE] amor de Déu Amor de l’ésser humà per Déu.
1 4  [PE] [PS] amor propi Estima de si mateix que porta a no deixar-se ultrapassar pels altres, a no fer un mal paper, etc.
1 5  [LC] per amor a l’art loc. adv. Desinteressadament.
1 6  [LC] per l’amor de Déu loc. adv. Per caritat.
2 1 m. o f. [LC] Afecció tendra i apassionada per una persona. L’amor que sentia per aquella dona.
2 2 m. o f. [LC] Passió sexual. Recordava els amors de la seva joventut.
2 3 m. o f. [LC] per ext. Els amors dels ocells.
2 4  [LC] [FLL] amor cortès Concepció de les relacions amoroses, enteses com un vassallatge feudal al servei de la dama.
2 5  [LC] amor lliure Llibertat en les relacions sexuals.
2 6  [LC] fer l’amor Tenir relacions sexuals.
2 7  [LC] fer l’amor a algú Festejar-lo. Fa temps que li fa l’amor però ella no es decideix.
3 m. o f. [LC] Objecte de l’amor. Les obres d’art són el seu amor.

No hi diu res de l’amor en la cuina; “amor a la cuina....cuinar amb amor “ però ho podríem incloure en  l’accepció 1 2  :  "Amb aquella atenció especial que dicta l’amor a alguna cosa."

Un dels ingredients indispensables en la cuina és l’amor; no diré que no es pot cuinar sense amor, però es nota en el resultat final.

Digueu-me obsés però jo relaciono la cuina amb el sexe. 

Unes vegades és un “pim pam”, - uns ous ferrats -. 

Altres, improvisat, però amb elaboració i culminació ben acurades,- una torrada sucada amb all, tomata i oli i una mica d'embotit. 

Sovint rutinari o de manteniment - bullida i tall a la planxa -.

Altres, previst...imaginat, preparat amb preliminars elaborats, es a dir, el que en diem una nit de passió, - que a la cuina seria un dinar de festa major -.

Per una nit de passió, una bona manera de començar és amb un sopar d’aquells que en diuen “afrodisíacs”, encara que el veritable afrodisíac, som nosaltres mateixos.

Cal que aquest àpat no sigui gaire carregat i no haurem d’abusar de l’alcohol per no fer malbé el final feliç.

Per començar farem unes figues amb anxova i escates de parmesà, acompanyades de rúcula regada amb una vinagreta de mel.

Seguirem amb unes cloïsses amb carxofes al vapor.

I rematarem, vull dir, començarem a rematar, amb una crema de llimona amb encenalls de xocolata.

Per fer l’amanida no precisem gaires explicacions; fora de temporada de figues es pot fer amb boletes de meló. 

Si son les figues, després d’haver-les netejat, les partim per la meitat amb pell i tot, hi posem mig filet d’anxova i unes escates de parmesà, crec que amb un parell de figues ja fareu i al voltant hi posarem les fulles de rúcula. 

La vinagreta la farem amb una part de mel, una d’oli d’oliva, una del vinagre que preferiu (el balsàmic queda molt bé) jo hi poso un que em faig jo amb mores, (algun dia us l’explicaré) una de mel i un xic de mostassa.

Pel segon plat, pelarem les carxofes i les tallarem a octaus, procurant deixar un tros de la cua i les courem al vapor uns 5 minuts, després de tenir-les una estona en un bol amb aigua i llimona. Reservem.

En una paella o cassoleta i posarem un bon raig d’oli uns quants alls amb pell, però esclafats i els deixarem que es facin fins a torrar-se, sense que s’arribin a cremar; si us agrada una mica el picant, hi podeu posar un bitxo petit. Hi abocarem les cloïsses que haurem tingut una hora abans en aigua i sal, perquè treguin la possible sorra i ens estalviem així un disgust al ben mig del sopar. Quan s’obrin hi afegirem les carxofes i li donarem un parell de voltes ja fora del foc.

Per fer la crema de llimona us passo la recepta que faig sevir, només amb l’afegit dels encenalls de xocolata - cliqueu aquí , aquesta és amb Thermomix i en aquest altra, per fer-la a ma - cliqueu aquí .

Bon profit, salut i...anar fent

SANT JORDI, DIA DE LES PARAULES CUINADES - CANALONS, SENSE GLUTEN, CLAR.

Cuinar i escriure son cosins germans, com tota activitat on interaccionen el cap, el cor i les mans.
Un d'aquells records que em va quedar gravat a la memòria quan estudiava va ser una frase d'un professor de filosofia: "l'home va començar a ser home quan va començar a fer servir les mans i per tant a pensar".

Sempre m’ha agradat cuinar i també escriure encara que em sento més capaç a l’hora de cuinar que a l’hora d’escriure; a la vista està perquè. 
Una diferencia, quan escric em sento un intrús i molt més insegur i quan cuino no, tot i que requereix més seguretat.

M’agraden els llibres de cuina, sobretot aquells que no només descriuen les receptes sinó que a més les expliquen i en construeixen una narració. És el que miro de fer jo. També estan entre els meus preferits els llibres que la cuina hi té un paper important. Per mi en Manolo Vázquez Montalbán, també en això,  n'era un mestre.

A casa els canalons eren una menja, com els musclos revolucionaris, de Sant Esteve; però també en menjàvem sovint  en festes senyalades o com plat d’aprofitament. El menú setmanal era bullida de verdures diàriament, acompanyada d’alguna carn i sopa als vespres. Això sí, el dijous arròs  i el diumenge algun plat més elaborat com de tant en tant eren els canalons, aprofitant així les carns sobrants de la setmana, cosa que no passava gaire. La mama seguia en un inici la recepta de “La Teca” però amb el pas del temps la va anar adaptant a la seva manera.

Com us deia a l’entrada del rostit, ja vaig comprar de més per fer canalons amb les sobres i també havia comprat un quart de vedella que vaig cuinar a part i després afegir-la a la resta.

Ingredients:

Les quantitats les deixo la vostra decisió.

Les restes del rostit

Conill de vedella

Paté de fetgets

El suc del rostit

Pasta per canalons ( a casa fem servir sense gluten )

Per la beixamel:

Llet  ( a casa de cabra, doncs n'hi ha que no pot veure de vaca)

Farina ( a casa sense gluten; n'hi ha que som intolerants o celíacs)

-Ja us puc ben dir que a casa no hi falta de rés-

Mantega o margarina si teniu problemes amb la llet. 

Nou moscada

Sal

Pebre

Canyella

Pell de llimona rallada.

Primer de tot prepararem les carns per trinxar-les, tallant-les a bocins petits per facilitar-ho. Jo ho faig amb una trinxadora de carn que em vaig comprar fa temps, per fer embotits; amb el disc de forats grossos. 

En aquest moment, abans de passar la carn per la maquina, hi afegeixo el paté de fetgets que em faig jo i algun dia d’aquests us explicaré.

El trinxat resultant el faig caure directament a la cassola on seguirem el cuinat, afegint-hi el suc del rostit tenint cura de retirar totes les restes de fruits secs que ens ho endolcirien massa. 

Ho remenem bé i anem afegint llet fins que quedi ben amorosit; ni massa eixut ni massa cremós. Quan ho tinguem al nostre gust, tastarem, per si li faltés sal i ja ho podem deixar refredar una mica per poder farcir els canalons. 

Vaig aprendre del cuiner Nando Jubany, ja fa uns quants anys, en un programa de Cuines de TV3; feia una recepta de canalons. Va explicar un truc perquè no fos tant farragós farcir-los : quan la pasta ja estava llesta la introduïa en una manega pastissera; d’aquesta manera guanyem temps amb el farcit i queden tots més igualats.

Un cop bullida la pasta,  seguin les instruccions de cocció del fabricant i col·locades sobre uns draps només queda anar-los embolcallant i col·locant a les plates.

Com us he dit faig sevir pasta fresca sense gluten que és bastant més delicada que amb gluten i per això segueixo un procediment diferent de cocció, trobat després de mots fracassos amb plaques enganxades o trencades...m'explico: 

les poso a bullir de vuit en vuit controlant el temps just amb l'avisador i el passo a aigua freda i mentre bull el següent torn els vaig col·locant al drap i així successivament.

pot ser vàlid per la pasta amb gluten, doncs recordo que sempre en perdia algunes plaques perquè es trencaven.

He emplenat quatre plates, dues de dotze, i dues de vuit. Una de les de dotze ens la vam menjar el dia mateix i les altres tres les vaig congelar.

 

Anirem ara, per fer la beixamel :

Posarem la mantega en un cassó, perquè es desfaci; mentrestant hi afegim la sal i el pebre.

Quan ja està desfeta i comença a cantar - xiuxiueig característic del fregit - hi afegim la farina en proporció amb la mantega que hagim posat. Jo per 75 g de mantega una cullerada i una mica més de farina. Li donem unes voltes fins que quedi ben absorbida, retirem el cassó del foc i hi afegim la llet; en aquest cas, cap a mig litre. Primer una mica, suficient perquè es dissolgui bé la pasta, ho tornem al foc- mitjà -  i posem la resta de la llet.

En aquest moment, a vegades i dono un toc que li dona un caire especial al plat; tinc preparat un grapat de  trompetes de la mort seques triturades i les hi aboco; el mateix pot ser amb ceps o moixernons. Us asseguro que triomfareu.

No pararem mai re remenar i quan veiem que vol començar a espessir i afegirem la pell de llimona ratllada, la nou moscada i un polsim de canyella i quan comenci a agafar el punt d’espessor que ens agradi ho aboquem a sobre els canalons. Només ens caldrà cobrir-ho amb formatge ratllat i al forn a gratinar.

Només queda gaudir del plat. Nosaltres en fem plat únic acompanyat d’una bona amanida i unes patates fregides de bossa.

Bon profit i ....anar fent!