diumenge, 20 de setembre del 2015

POBLAT IBÈRIC D'ULLATRET - LLUÇ AMB PANSES

Aprofitant que havia d'anar a l'Escala al metge, he anat a la peixateria per comprar els ingredients per fer lluç amb panses, una de les receptes de peix que més ens agrada a la Fina i a mi. He recordat que ja la tenia escrita en un llibre, "Passejant amb l'Indiketa", que no és de cuina però inclou receptes en la narració. Aquest llibre no ha estat publicat ni crec que s'arribi a publicar mai. En realitat el vaig publicar fa temps en aquest mateix bloc, per entregues. El vaig escriure un cop acabats els altres dos que si tinc publicats , "Papallones a la panxa" i "Els romans desembarquen a Empúries", il.lustrats per Ramon Pujolboira i editats per Zènit cultura.  El primer centrat al poblat ibéric d'Ullastret i el segon a la Emporion grega. Els tres tenien la intenció d'ajudar a divulgar el  nostre patrimoni i la idea havia sorgit de la meva feina d'educador/guia i també a la recepció en els museus d'Empúries, Ullastret i Ciutadella de Roses. Passejant amb l'Indiketa a diferencia dels altres dos, està pensat pel públic jove i adult i és una mena de visita guiada pel poblat ibèric i el seu entorn amanit amb una narració que fa de fil conductor. Si el voleu llegir sencer ho podeu fer clicant aquí
Aquests que us presento a continuació son uns fragments que inclouen la recepta:
                                                       .......................

M’havia aixecat, doncs, amb ànims renovats, i amb la intenció de tornar a Ullastret a continuar el meu treball sobre el terreny.
Amb l’autoestima pels aires, després de fer-me el batut de fruites i prendre les pastilles, me’n vaig anar a comprar el diari i a esmorzar; aquest cop a un bar, que hi ha també al passeig, que té un nom curiós: “anar fent”, on hi vaig menjar un mini de pernil,  un cafè, i vaig encarregar un altre entrepà per endur-me a Ullastret. Aquest cop hi aniria amb cotxe; volia aprofitar al màxim el temps per ser a l’hora de dinar a casa i poder fer una bona migdiada per estar ben despert a la nit. De camí cap a casa, vaig passar per la peixateria on em vaig fer amb un lluç de dimensions suficients per a dues persones,.. unes gambes que no eren excessivament cares,  un grapat de xirles i una mica de morralla per, junt amb el cap del lluç, fer un bon fumet. Amb tots aquests elements pretenia preparar una recepta -que ja us explicaré després- per conquerir, almenys l’estomac, d’aquella dona que havia despertat, després d’un llarg son, la meva capacitat de sentir, d’il·lusionar-me per una dona,... aconseguint dissipar tot rastre de la meva fantasia eremítica i quasi oblidar la meva fixació per la Joana.
                                                 /....../

-Cling, clong!!
En sonar el timbre, una esgarrifança em va recórrer  tot el cos, a un pel d’un atac de pànic, vaig estar a punt de no obrir; vaig fer una profunda respiració i donant-me ànims a mi mateix, mentre em dirigia cap a la porta, m’anava dient: ànims Quimet!!, vinga que avui triomfaràs!!.

M’havia passat tota la tarda preparant fins l’últim detall. El primer que havia fet en arribar d’Ullastret havia estat encendre l’equip de musica i triar opera : un doble cd que amb el títol “Callas Life & art”, conté una selecció de les millors àries de la “Diva”;el seu cant, la seva veu, produeix  en mi un efecte tranquil·litzant, sedant, i que al mateix temps em carrega d’energia; tot plegat  era, precisament, el que necessitava.
M’havia escalfat una mica de bullida, que guardava a la nevera, i me l'havia menjat, amb un bon raig d’oli d’oliva,  una mica de pa,  un tall de formatge i una mandarina. En acabat, assegut a la  butaca, anava fent mentalment, el pla de treball per tota la tarda, mentre acabava de pair, tant el dinar, com tot el que havia succeït al mati a Ullastret. Un cop acabada “ritorna vincitor!” (https://youtu.be/sg6ESlimzQU ) de “Aida”, i posada la gravació del concert de cap d’any,  a ritme de valsos Vienesos,  m’havia posat a fer una mica d’endreça, general de la casa: la sala, cuina, el bany,... la comuna, -la tassa del vàter, que en dieu ara- l’havia deixat neta com una patena. També havia  passat l’aspiradora pel dormitori, canviat els llençols  i cremat una barreta d’encens, per donar un ambient perfumat, per si un cas....; deixant preparat a sobre el llit el pantaló,,, la samarreta, la camisa, l’armilla, els mitjons, que em posaria una mica abans de l’hora prevista per l’arribada de l’Irene.
Després duna dutxa ràpida –dues dutxes en un mateix dia era excessiu per a mi, però l’ocasió ho requeria- i vestit amb el xandall d’estar per casa i les sabatilles i protegit amb el davantal i el barret de cuiner que em va regalar l’amic invisible el Nadal passat, per “posar-me” en el  paper de “chef”, i poder preparar les receptes amb les que havia de fascinar a la dona que m’estava robant el cor:  “sopa de rap” tal com  la feia el meu avi,  i ”Lluç a l’estil de torre del breny” treta del llibre “la Teca” de Ignasi Domènech gran divulgador de la cuina casolana Catalana i del que en puc dir que he après mol en el noble art de la cuina. Editat el 1924 i del que se’n han fet setze edicions, tant la meva mare com la meva avia ja el tenien. Tot i que jo, amb el temps  l'he anat adaptant, i variant, segons el dia  , - no li vaig posar llimona, la picada la vaig fer mes abundosa, enriquida amb gambetes i xirles i vaig fer servir brou en contra d’aigua- us la vull transcriure literalment del llibre, inclosa la llegenda de l’origen de nom de la recepta "Lluç al estil de Torre del Breny", com a petit homenatge a aquest eminent cuiner:


  “ Segons una llegenda històrica, Torre del Breny va ser construït en una sola nit per un savi diable.
Una vella, amiga d’aquest diable arquitecte, li portava les pedres que necessitava per a construir-lo, que tenien prop d’un metre de llargària. Un dia, veient que la vella continuava portant a l’espatlla una d’aquestes grans pedres, va dir-li en una veu de tro: “seny, no t’has donat compte de què ja he acabat Torre de Breny”. I desapareixent deixà a la vella esglaiada.
   I feta la relació d’aquesta petita anècdota, passem a explicar la recepta d’aquest plat de lluç, que el calcularem per a sis persones.
   Escollirem un lluç d’un quilo de pes, que una vegada net i separat el cap, el tallarem en dotze rodanxes; després prepararem per cada comensal una dotzena de panses i un ou bullit. Les rodanxes de lluç, assaonades amb sal i suc de llimona, es passen per farina i es fregeixen a la paella amb abundor de d’oli que estigui molt calent. Ja fregides i escorregut l’oli, es passen a una cassola de terra envernissada interiorment i s’hi tiren les panses, que ja tindrem netes i escaldades. Tot seguit es fa una picada al morter, composta de dos alls, unes fulles de julivert, una dotzena d’ametlles i una d’avellanes (les dues coses torrades), canyella en pols i pebre negre molt, poquet de cada espècia; quan tots aquests ingredients quedin fets una pasta, hi tirarem l’oli sobrant de fregir el lluç, més una regular quantitat d’aigua bullenta. Aquesta salsa s’escampa pel damunt del peix, perquè obtingui més cos durant la seva cocció, que té de ser lenta i a cassola tapada durant deu minuts. És serveix col.locat en una plata i adornat amb un ou bullit partit per la meitat a cada persona.”


Bon profit, Salut i ....... anar fent.

dimecres, 2 de setembre del 2015

JOC DE CARTES, FELIPE, FEIXISME - BOTIFARRA BLANCA

Diumenge a Bellcaire d’Empordà, el poble on visc, com a cloenda de les festes d’estiu vàrem tenir teatre i del bo. El grup Sala Cabanyes de Mataró ens va oferir “Joc de Cartes”, adaptació de l’obra de  Katherinne Kressmann “Adreça desconeguda”.
Sinopsi : Martin, d’origen alemany, torna amb la seva família al seu país, entusiasmat pels avenços en el vell país des de la humiliació de la Gran Guerra. El seu soci de negocis, Max, un Jueu, continua vivint als Estats Units per mantenir el negoci en marxa. La història és narrada enterament en cartes entre ells, datades entre 1932 i 1934. Martin escriu sobre el “meravellós” Tercer Reich i un home anomenat Hitler. Al principi Max és gelós: “Com t’envejo ... Tu vas a una Alemanya democràtica, un país amb una cultura profunda i al començament d’una nova llibertat política!”. Però aviat, Max tindrà dubtes sobre els nous entusiasmes del seu amic...
Ens parla d’un moment clau de la historia d’Europa, el moment de l’arribada de Hitler al poder i la implantació del Nazisme, inspirat en el Feixisme italià. Molt bé tot, muntatge, interpretació i em va encantar sobretot la veu tant clara i entenedora dels dos actors, doncs crec que era requisit indispensable per una obra on hi domina el text.
Arribo a casa després d’un dia molt intens, compartint taula i sobretaula amb els membres de la companyia a casa de l’Esther, i darrer dia que estaven amb nosaltres la Isabel i en Frede, doncs un cop acabada l’obra han marxat cap a l’Hospitalet. Repassant les noticies del dia em trobo amb la carta de Felipe Gonzalez, alias “Isidoro”cliqueu aqui ver llegir-la. Feia temps que pensava que no podia caure més baix, doncs sí. Aquests cigars que es fuma li estan malmetent el cervell, per tant la memòria i la vergonya; per altra banda li està augmentant la capacitat de confondre i mentir. No vull
dir res més perquè estic molt enrabiat, i segurament diria més d’una bajanada, però sí us recomano la lectura de la resposta d’un dels seus, Francesc Martí Jusmet , Delegat del Gobierno en temps de FelipeGonzalez.
https://www.facebook.com/francesc.martijusmet/posts/738436592954048
Per distreure’m de tot plegat, -el feixisme i el mal ús que se’n fa comparant-lo amb posicions polítiques quan no es tenen més arguments per debatre-les-, l’endemà em vaig posar a fer botifarres, entre elles blanca.

Del dinar que havíem fet va sobrar molta carn, costellam al forn i l’Esther em va dir que comences a pensar que en podia fer per aprofitar-la. Com que era força greixosa vaig comprar un quilo de carn magra picant-ho tot junt salpebrant i embotint en budell gran com es veu a la foto. Després ho vaig posar a l’olla, ben punxades, cobrint-les d’aigua i a foc suau, que no arribi  a bullir -si teniu termòmetre és més fàcil, hem de procurar que no passi dels 90º- i teniu-ho a aquesta temperatura durant mitja hora.


L’endemà quan ja eren ben fredes, després de passar la nit a la nevera, cobertes amb paper film, en vaig fer talls i els vaig envasar.
Espero que us hi atreviu. Si més no li dediqueu una bona botifarra de les que tant bé sabem fer quan convé.
Bon profit, salut i.....anar fent.... via cap a la República Catalana 

dissabte, 29 d’agost del 2015

INDEPENDÈNCIA - SENSE RECEPTA


 “Vinc de tradició federalista; encara diria més, internacionalista; fidel i lleial seguidor del PSUC primer i ICV després, a qui he votat des de les primeres eleccions de l’any 1977.   
Amb una llei darrera l’altre, les autoritats de l’estat anaven devaluant l’autogovern i per tant  Catalunya.
Amb complicitats o sense, les agressions a la cultura i a la llengua han estat continuades i en augment progressiu,  a més de les agressions als drets socials, tant costosament conquerits; aquestes amb col·laboració del Govern de la Generalitat.
El punt culminant va ser la sentencia del TC que va deixar totalment devaluat l’estatut del 2006, que ja havia passat pel sedàs (nos lo hemos cepillado) del Congreso de los Diputados, amb les complicitats que tots coneixeu (per si algú no recorda, CiU i PSC ). Aquest era el darrer intent d’encaix amb Espanya i les actuacions posteriors del Gobierno han anat demostrant que a Espanya no hi ha federalistes (excepte a IU) i només ens volen com a Espanyols amb peculiaritats.
Així doncs, veig que si vull arribar a la República Federal dels pobles Ibèrics  només ho podré fer des de la Independència.”

Això ho vaig escriure fa més o menys un any; ja sé que és un resum molt ràpid i esquemàtic; segueixo pensant el mateix i amb més seguretat.
Han passat moltes coses aquest any, la Diagonal i la Gran Via plenes de gom a gom; un mes després la plaça Catalunya.....el 9 N, l’espectacle posterior dels partits... la convocatòria pel 27 S, les retallades que no paren des de que van arrencar cap el 2009 i ara ens  trobem a un mes vista d’aquestes eleccions que volen ser  plebiscitàries.
Unes humils reflexions sobre les opcions que considero més pròximes al meu pensament :
-Començaré per definir-me i dir-vos que votaré la CUP, no sé si és l'opció més encertada –és la primera vegada que els voto-, però sí, la més propera al meu pensament.
-El que més m’hauria agradat és que la confluència d'ICV i Podemos no haguessin optat per amagar el cap sota l’ala amb la qüestió nacional i deixessin de donar-li voltes al miratge del federalisme. En la resta hi estic completament d’acord. Crec que estan obsessionats amb en Mas. Moltes més i més grosses ens vem empassar als anys 70 (la monarquia tota sencera, la ruptura amb el regim o l'oblit camuflat d'amnistia, per posar uns exemples)
-També m’hauria agradat que  hagués quallat la llista unitària sense polítics.
-del PSC no en parlo, doncs ja fa anys que van desconnectar del país.
Ja veurem el que passa el 27 de setembre i encara més el 28.....
Que Deu ens agafi confessats. 
Salut i......anar fent.

diumenge, 23 d’agost del 2015

PORS - BOTIFARRA DE SAL I PEBRE.

Tots tenim por, encara que li posem un altre nom. Inquietud, temença, ànsia i més contundent angoixa o pànic. Amb més o menys intensitat. Amb més o menys control. I ai d'aquell que digui que no té mai por; no crec que digui la veritat o és un inconscient. 
El diccionari ens diu :
Por 
-torbament de l'ànim, especialment sobtós i fort, en presencia d'un perill real o imaginari
-aprensió que algú té a què s'esdevingui una cosa contrariosa.
Inquiet
-que no sap estar tranquil; agitat per anhels, dèries; agitat per una temença.
Témer
-considerar (algú o alguna cosa) causa possible d'un futur dany, d'una molèstia, etc
Ànsia-inquietud angoixosa.
Angoixa
-malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d'un perill imminent, indeterminat, davant el que hom resta impotent.
Pànic
-manifestació externa de l'ansietat.

Sobre la por, la Wiquipedia si estén una mica més; us en deixo l'enllaç per si el voleu llegir .
Veiem que totes tenen un significat o definició bastant  semblant, son paraules cosines germanes, per no dir germanes, inclús unes s'utilitzen per explicar les altres.
Crec que, utilitzem una o altra paraula per donar-li més o menys intensitat al que estem sentint.
Cada època de la vida té les seves pors. Recordo de petit la por a creuar el pis per anar a la comuna. Jo vivia en un pis del carrer Burgos a Sants, d'aquells amb balcó a una banda,que donava al carrer i a l'altra banda la galeria que donava als patis dels carrers Jocs florals, Sagunt i Pomar. Era estret i llarg; a la nit, si em despertava amb ganes d'orinar, no us podeu imaginar el calvari que representava creuar tot el pis; ho feia d'una tirada amb els ulls casi tancats i mirant a terra.

D'adolescent, la por a quedar-me a soles amb una noia i més si era la noia que m'agradava, aleshores es convertia en pànic. 
De jove em feia por quedar-me solter i també a casar-me amb algú que no fos de Sants i a viure fora de Sants i fixeu-vos que em vaig casar amb una dona Andalusa i visc a Bellcaire d'Empordà. Hi ha pors que resulten gracioses passat el temps però que en el seu moment son molt reals. En realitat totes les pors son reals per qui les passa, així que no si val això de "no tinguis por, que no passa res...". Tinc gravat a foc en la meva memòria el mal tràngol que vaig passar al Gorro Frigi de Montserrat; ja feia temps que amb la colla fèiem aprenentatge d'escalada a les parets rocoses de Aiguafreda o Figaró, ara no recordo gaire bé i un dia varem fer el salt a Montserrat. No m'estendré amb detalls, la qüestió és que un cop completat el primer tram de l'ascens al Gorro Frigi em va agafar el que penso que era un atac de pànic, dons no em podia moure, ni amunt,  ni evidentment, avall....els meus companys d'aventura en Carles Pujol, em Joan Estrada, en Ramon Poyatos i en Josep Martinez em van rescatar, no recordo com, només sé que al final estava al punt de sortida.  Aquí es va acabar la meva experiència com escalador.
Amb l'edat les pors també es fan grans, vull dir que son diferents, van madurant amb nosaltres i no crec que es tracti de dominar-les ni controlar-les o deixar-les de banda sinó que anem aprenent a conviure-hi. També hi ha pors que costen més, no ens les traiem de sobre, ens dominen i ens fan malviure i generalment son les que no ens podem explicar. La incertesa es font de por, això ho sabem molt bé els que patim alguna malaltia i que sempre estem pendents dels resultats. I és clar, hi ha pors que son inconfessables.
Les pitjors, les que fan més ràbia, son les que et volen inculcar per aconseguir un fi. Recordo molt bé quan vaig fer la primera comunió, el mal tràngol que vaig passar perquè l'hòstia m'havia tocat les dents i el capellà que ens preparava hi havia insistit amb l'amenaça de caure en pecat mortal. També quan et deien "si no et portes bé vindrà l'home del sac"..."si et fas palles et quedaràs cec".



El poder sempre ha jugat amb la por per mantenir el poble domesticat, cada vegada els costa més i cada vegada més se'ls hi veu el llautó, però tot i així continuen, perquè saben que els dona resultats. Ara mateix en tenim exemples clars que a diari podem llegir, veure o escoltar a tots els mitjans de comunicació. A tots aquests missatges i missatgers que ens volen fer venir por amb l'únic fi de mantenir-se en el poder i mantenir-nos sotmesos, jo els hi faig una bona "botifarra"!! i per si algú no sap que vull dir, només heu de posar amb contundència el canell, dret o esquerra sobre la mitja màniga del braç contrari, tot plegat amb un moviment ràpid i enèrgic.


La botifarra a la que em vull referir ara, és la que ens mengem, sigui amb seques, a la brasa o fregida amb oli i vi ranci. Sigui de la manera que sigui les que més ens agraden a casa son les que faig jo, perquè si d'alguna cosa no tinc por es de provar de fer qualsevol cosa a la cuina.
Si voleu seguir llegint us explico com les faig. La base no té més secret que tres ingredients : carn, sal i pebre; després podeu afegir-hi el que us vingui de gust per fer-les una mica especials; si us agraden picants hi podeu afegir una mica de bitxo o uns bolets o formatge o ceba; no tingueu por de fer provatures. Per uns cinquanta euros podeu tenir una picadora i embotidora, que també us farà servei per fer-vos les hamburgueses, les mandonguilles o per la pilota de l'escudella. És una bona eina i no ocupa gaire espai.
                                                      Un quilo de carn magra de l'espatlla

200 grams de cansalada viada


Sal i pebre. Això depèn del gust de cadascú, la mitjana es 15 grams de sal pe 8 grams de pebre.
Un raig de vi ranci, porto, conyac, ratafia o el que tingueu a ma.
D'aquí en traurem unes vuit o deu botifarres, si en voleu fer més -cosa que us recomano ja que en podeu fer quantitat i congelar-les. També fer-ne de diferents, perquè un cop posats en la feina, no val la pena posar-s'hi per poca cosa.



El primer que hem de fer és tallar la carn a dauets, com més petits més facilitarem el trinxat, després ho posarem en una plata, ho salpebrarem, regarem amb un raig del licor triat i tapat amb film ho deixarem a la nevera fins l'endemà que ja ho podrem passar per la trinxadora i ja podem embotir. És recomanable fer aquestes feines en companyia i bon humor, en el meu cas ja veieu lo ben acompanyat que vaig estar. Abans d'embotir, millor fer un tastet passant per la paella un pessic de la pasta per si haguéssim d'afegir sal o pebre. També 


Com que les imatges il·lustren molt més que les explicacions que pugui fer, i molt més en aquest cas us passo aquest vídeo, que encara que és de xoriç el procediment és el mateix.


Espero que no tindreu por i us atrevireu a fer unes bones botifarres....en tots els sentits de la paraula.
Bon profit, salut i ......anar fent.

diumenge, 16 d’agost del 2015

INTOLERÀNCIES

La  intolerància  és fruit dels prejudicis i comporta  discriminació. Tots som intolerants  o dit d'una altra manera, en termes generals som poc tolerants.
No patiu que avui no us faré cap sermonet, em vull centrar a parlar d'un tipus d'intolerància  que patim en la  meva  família i milers de famílies  i que és difícil de portar: La celiaquia i la intolerància o sensibilitat al gluten, a la lactosa.  N'hi ha d'altres però parlaré d'aquestes  que son les que conec.
En faré un petit resum per intentar explicar de què va tot això, però us deixaré també uns enllaços per si voleu completar la informació.
Començaré per la celiaquia : És un trastorn, que afecta a tot l'organisme, de base autoimmune i de caràcter permanent en individus genèticament predisposats, induït per la ingesta d'aliments que continguin gluten. En molts casos es relaciona amb problemes digestius, però pot presentar diversos símptomes o no presentar-ne cap . al no tenir un símptoma característic dificulta molt el seu diagnòstic. L'únic remei que existeix actualment és no ingerir, de per vida, cap aliment que contingui gluten ni tant sols hi hagi estat en contacte, el que se'n diu contaminació.
En el cas de la lactosa es tracta de la manca d'un enzim anomenat lactasa que és el que ajuda a digerir la lactosa.
Cliqueu sobre les paraules en color taronja per saber més sobre el tema. 
A més dels inconvenients que ja té de per sí aquest handicap, em refereixo a haver de ser molt acurats amb la alimentació, a estar molt limitats a l'hora de sortir a menjar fora de casa, a la poca comprensió i a vegades incredulitat : "vols dir que no son manies això??" o, " total perquè en mengis una mica, no et passarà res" i altres frases per l'estil amb les que has d'actuar amb contenció i diplomàcia, hem de patir una clara discriminació a l'hora de comprar. Us posaré alguns exemples perquè sigueu vosaltres mateixos que jutgeu :
Un paquet de galetes 800g       1'65€. Sense gluten de 400g  2'45€
Un paquet de macarrons 500g   0'97€. Sense gluten               2'05€
Un paquet de farina 1 Quilo       0'94€ . Sense gluten               4'20€
Una cervesa 33 cl                      0'61€ . Sense gluten               0'97€
Llet 1 L  sencera                        0'78€ . D'arròs  1'33€, de soja 1'21€

Com veieu tots aquests productes son d'ús quotidià i no cal cap més comentari.
Per si algú dels que em llegeix està afectat per aquestes intoleràncies i té dificultats a l'hora de cuinar us passo aquests enllaços que us poden ser d'ajuda :receptes i recursos "Fundació Alicia" i http://www.cocinasin.com/Conoce-a-Cocina-SIN o al Faceboc Celiacos en la cocina  i aquest és per trobar establiments i restaurants 500.000 establecimientos sin.

Salut i ....anar fent.

dimarts, 11 d’agost del 2015

MÉS XERRI - MÉS CONSERVES


En Pere, el meu consogre, em va portar una altra galleda de tomates xerri, set quilos i escaig. Tenim molt bona relació amb els consogres i fan goig els dinars que fem els Solés Puig/Pujol Perez. És una sort això, conec poca gent que la tinguin com nosaltres.  Ja ens coneixíem des de que vivim a Bellcaire i abans que l'Esther i en Pere comencessin a anar junts ja la fèiem petar quan ens trobàvem pel carrer. Resulta encara més agradable pel fet que som molt diferents, tant d'edat com de manera de ser i de fer, però tenim una cosa en comú, ens agrada la família.  Com podeu veure torna a sortir la família; digueu-me antic però com ja he dit altres vegades crec que, per bé o per mal, tot parteix, passa o acaba en la família.


Com que ja tinc ketxup per tot l'any, per tota la família i amics, amb les que ja m'ha anat portant, amb aquestes he pensat fer algun altra tipus de conserva. Així doncs, he anat a fer un passeig per internet a veure quines altres possibilitats  tenia. Pels que ens agrada la cuina, internet és una mina, suposo que per altres coses deu ser igual. Moltes receptes les faig al peu de la lletra altres les adapto a la meva manera i moltes, la majoria, en faig un compendi de vàries. N'he trobat dues i l'altra me l'he construït  jo, encara que segur que en algun lloc ja està inventada. Les dues primeres no les descric, doncs millor les veieu directament allà on les he tret .La primera és una conserva al natural : Clica aquí (només hi he afegit un rajolí de vi ranci). Aquesta és amb vinagre : clica aquí. (en aquesta he canviat les escalunyes per ceba de Figueres)



L'altre l'he feta omplint la plata del forn de les tomates, escampant-li per sobre dues cebes tallades juliana, uns quants alls xafats i esmicolats, farigola, romaní, orenga, alfàbrega,  sal, pebre i un bon raig d'oli i un altrae d'oporto. Ho he posat al forn a foc suau, uns 150º, durant mitja hora, mes o menys fins  que es comencen a pansir. Tot seguit els he empotat deixant una mica d'espai per posar-hi unes olives negres i a continuació els he emplenat d'oli d'oliva bo, jo li poso de Pau.

Fets així poden ser un bon acompanyament en amanides o guarnició per carn o peix. Caldrà esperar un temps perquè els sabors s'agermanin i arribin al seu punt òptim per consumir-los.
Bon profit, salut i .....anar fent




dimarts, 4 d’agost del 2015

PREJUDICIS - KETXUP

Fins fa molt poc, no havia tastat mai el Kètxup, em semblava, com la Coca-cola, un símbol de l'imperialisme ianqui. A això li dic jo un prejudici. M'havia passat una cosa semblant amb les "Barbies". L'Esther, la meva filla, quan era petita ens en demanava  una quan era el seu aniversari o per reis i nosaltres - be...reconec que era cosa més aviat meva - li dèiem que triés qualssevol altra nina, com si les altres nines no simbolitzessin la dona tradicional i "femenina" tal com havien de ser les nenes-noies-dones; vist des d'ara està clar que era una gran bajanada....o no?
Veiem que en diu el diccionari del IEC  :
"Indici o opinió preconcebuts."
"Aversió no raonada per alguna cosa."
A la Wiquipedia s'estén una mica més en l'explicació :
"És una creença o valoració que hom fa de manera precipitada i sense base de certesa i que influeix i li condiciona el punt de vista"
"Els prejudicis poden ser cognitius ( distorsionen la realitat per percebre-la d'una determinada manera), afectius (lligats a allò que agrada, poden manifestar-se en el rebuig de determinats grups socials o conceptes sense un autèntic coneixement) i conatius (que porten l'individu a actuar d'acord amb els seus valors o ideals que sovint estan basats en estereotips)

Segons aquestes explicacions, tots anem sobrats de prejudicis. Frases com " els catalans són......", els espanyols són......"qui no treballa és, perquè no en té ganes", .... "a la seva edat!! no sé com gosa...."a una senyora gran no li està be portar els cabells llargs"   i un llarg reguitzell de frases fetes que prejutgen a les persones. En el vestir hi estem molt avesats a prejutjar i penso que quan anem despullats només ens podem jutjar pel nostre comportament us recomano que us atureu una estona en aquest enllaç: 


I aquest vídeo  molts ja haureu vist:


Tornant al Kètxup, que per ser correcte hauria d'escriure Quètxup, té el seu origen a la Xina en la salsa picant ketsiap, que acompanyava carns i peixos. Al segle XVIII el van importar els anglesos afegint-hi la tomata, però qui el va fer conegut a tot el mon i amb el sabor actual va ser l'estatunidenc Henry J. Heinz.
La recepta que us passo l'he anat canviant cada any i aquesta és la que he fet aquest; crec que és la que m'agrada i agrada més.
Per un litre:
1 K i 1/4 de tomata xerri - jo el  prefereixo, li dóna un gust especial, però ho podeu fer amb qualsevulla tomates ben vermelles. A més a mi en Pere, el meu consogre, me'n proporciona a galledes i son de gran qualitat.

50 g de sucre morè
65 g de vinagre, jo li poso de poma de bona qualitat. Però qualssevol altres us irà be, mentre sigui bo.
1 pebrot verd, dels llargs i prims. 
1 cullerada plena de ceba confitada o una ceba.
1 cullereta rasa  de sal.
1 cullereta de pebre vermell.
1 cullereta de mostassa.
un pessic de canyella, de clau, de pebre.
Bitxo. La quantitat i el tipus dependrà de si us agrada més o menys picant. 
1/2 cullereta de goma xantana o algun altre espessidor que tingueu a ma
Per fer-lo més nostrat m'agrada posar- li una mica de farigola, romaní i orenga.
Primer de tot netejarem bé les tomates i les posarem a coure. 
Quan es comencin a desfer les triturarem amb la batedora i a continuació ho passarem pel xino o per un colador fi . És el moment d'afegir tots els ingredients, excepte la goma xantana  i tornar-ho al foc, que haurà de ser suau. Ens donarà el temps de cocció que el pebrot i la ceba, en cas que l'hàgim posat crua, estiguin ben cuits. Ja podem tornar a triturar i afegir la goma xantana o l'espessidor. Segurament el que tindreu més a ma serà la maizena, hi posareu una cullerada, no molt plena, diluïda amb una mica d'aigua.

Només ens queda posar-ho en pots. Crec que és millor en pots petits, tipus suc de fruita perquè, com no en mengem cada dia, facilitarà que no se'ns floreixi un cop obert. Empotant en calent no caldria esterilitzar, però jo per més seguretat, els passo pel forn mitja hora al bany maria com ja explico a l'escrit "conserva de tomata".
Ah!! i no oblideu d'etiquetar.

Animeu-vos, trobareu la diferencia.
Bon profit, salut i.....anar fent