EL PERDÓ - SOPA DE FARIGOLA i ALL SENSE GLUTEN

foto- imatges Google

Perdonar, demanar perdó, perdonar-nos, tot forma part d'un mateix pac. No podem demanar perdó si no som capaços de perdonar i no sabrem perdonar si no arribem a perdonar-nos.
És un fet que generalment lliguem a la religió, per la tradició històrica jueu-cristiana que influencia la cultura dita occidental, sense oblidar la petja deixada per l'islam al sud d'Europa. Les darreres dècades també hem rebut influències de religions orientals com l'hinduisme o el budisme.
Totes elles tenen el perdó com a tema central, però és principalment el cristianisme que a més de Déu, en fa protagonista també a les persones.

foto- imatges Google

Segons el diccionari perdonar és deixar passar sense càstig una falta.
La Wikipedia s'estén una mica més en l'explicació: El perdó és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres; és el contrari del ressentiment.
En psicologia també es recalca la importància del perdó, definint-lo com el pas dels pensaments i conductes destructives contra qui t'ha fet mal i com a dany col·lateral contra un mateix, cap a conductes i pensaments constructius.
Les preguntes que em faig són, es pot perdonar?
Es pot perdonar tot?
És bo i saludable perdonar?
Em responc que si a tot, amb més o menys dificultat, amb més o menys temps es pot perdonar, es pot perdonar tot i sobretot és bo i saludable perdonar perquè ens ajuda a alliberar pensaments i sentiments negatius com l'odi, la venjança o malestars que no arribem a comprendre'n l'origen.

Ara bé, hi ha coses molt difícils de perdonar. Hi ha mals i danys que no es poden restituir i només el pas del temps ens en facilitarà el perdó, però no podem confondre el perdó amb l'oblit. Podem perdonar però mai oblidar.
Aquests dies als mitjans ha ressorgit el tema dels abusos sexuals a menors, gràcies als casos que s'han denunciat dels maristes de les Corts, a Barcelona.

fotos- imatges Google

A molts els ha remogut els records que tenien amagats en un racó del pensament, a d'altres els ha encoratjat a retrobar els seus botxins i encarar-s'hi, denunciar-ho i fer les paus amb ells mateixos. Tot i que a vegades topen amb l'incomprensió i els judicis d'ignorants ..."vols dir que no te molta imaginació..?".."Ara s'ha posat de moda i en parlen a tothora".... "no sé que els hi ve ara, després de tants anys".

A mi em resulta molt difícil  perdonar fets d'aquestes característiques, tot i així em vull sentir més a prop de "perdona'ls perquè no saben el que es fan" que del "ull per ull, dent per dent". Els abusos en general m'enrabien, m'enerven.

Homes contra dones, patrons contra treballadors, governants conta ciutadans. Utilitzar el poder, sigui físic, sigui social o polític per aconseguir satisfacció o el manteniment d'aquest poder, és molt greu, però utilitzar-lo amb infants és el pitjor del pitjor, més encara si són representants de l'església que predica l'amor, la bondat, la humilitat, la compassió.

fotos- imatges Google

L'únic que pot ajudar a perdonar en aquests casos és que aquests assumeixin públicament la responsabilitat del dany i el mal ocasionat i n'acceptin les conseqüències.
La prudència fa que no m'estengui més i millor serà passar  a donar serenor a l'anima, amb una bona sopa de farigola, all i romaní.
El perdó requereix un exercici d'humilitat i uns plats humils entre els humils són les sopes de pa aromatitzades. A més resulten reconfortants per l'esperit i l'estómac, els més danyats pels trastorns que ocasionen tota classe d'abusos.
Ingredients a triar segons gustos:
Pa (sense gluten) torrat; li donarà contingut i espessor a la sopa (si no teniu problemes amb el gluten, pa de blat)
La farigola és estimulant, afavoreix la digestió, la circulació i ara (abril) està en la seva plenitud.
L'all és un aliment generador de calor i, per tant, mobilitza l'energia del cos a més d'anticoagulant, i hipotensor.
Podem afegir romaní que és un tònic que revitalitza. És útil contra l'astènia, l'esgotament, la depressió o menta que a més de deixar un bon aroma és un bàlsam per l'estómac.
No porta gaire feina; posarem primer a bullir l'aigua necessària, 1/4 de litre per cap, amb la branca de farigola i un all (romaní i menta, si voleu).
Mentrestant posarem el pa a la torradora. Passats uns deu minuts, temps necessari per infusionar les herbes, les retirarem i hi tirarem el pa torrat i triturarem juntament amb els alls, salarem, deixarem que cogui uns minuts i ja podem servir.

Que us faci profit i recordeu que el silenci o mirar cap un'altra banda és el gran aliat dels abusadors.
Salut i anar fent

CARGOLS A LA PETARRELLADA

No sé ben bé perquè al pensar amb “cargols a la petarrellada” em ve al cap Cervelló.

A Cervelló hi tenien casa llogada els avis Pujol i hi anàvem algun cap de setmana i de vacances a l’estiu. La casa , en realitat un pis, estava just davant de l’església. Els records son una mica emboirats, jo era molt petit. Crec que les anades a Cervelló van ser, més o menys, fins que va morir l’avi i els propietaris van reclamar el pis per algun familiar; jo devia tenir uns sis o set anys – 1962/63.

El que si recordo bé eren les campanades en el silenci de la nit, i el “sereno” que cantava l’hora, per si t’havies descomptat: “ les deu i serena”!!!.

Els veïns de sota, en Llorens i la Carmeta i els fills Gema i en Xavier que era de la meva edat; d'ells me'n recordo bé, perquè vam seguir la relació, ens venien a veure a Barcelona i fins i tot van venir uns dies a Bellcaire.

També les orenetes que feien niu a la galeria. Els dies que hi coincidíem amb els cosinets i fèiem excursions a Sta Maria a pas del “xumba, xumba, xumba, periperifando” o a la Roca del Rector, berenant al

“merendero” o a les oliveres. Els banys a la riera, a la banda de sota el pont del camí de Sta Maria, o riera avall, per la zona de la resclosa. Recordo també el cine, encara que només tinc records d’una pel·lícula vista allà “El Cordobés” que em va impactar molt, doncs desconeixia això de la “corrida”. La pastisseria on compràvem els gelats de “corte” , la botifarra blanca de la carnisseria, que

no recordo haver-ne menjat mai de més bona i he de fer un esment especial al descobriment de la melmelada de tomata i la seva elaboració.

Tornant als cargols, no sé perquè els relaciono amb Cervelló. No tinc cap record de cargolades ni d’anar-hi a caçar al contrari que amb els avis Boira que si que en recordo alguna menjada.

Deu ser pel conte “En Patufet i els cargols” que ens explicaven les tietes i segurament l’ambientàven pels camins de Cervelló i era en aquest conte que s’esmentava els “cargols a la petarrellada”.

El que s’en diu una bona cargolada vaig començar a fer-ne aquí a Bellcaire i més concretament amb els consogres Solés en alguna trobada familiar i els feia la Carme, a la cassola. També amb l’Anna i en Carles fem bones cargolades.

Tinc costum de fer-los guisats, però avui m’he decidit a fer-los a la petarrellada. Normalment es fan al foc amb una llauna però a casa els he fet al forn.

Necessitarem:

Un quilo de cargols

Sal i pebre

Un pot de tomata per fer la salsa

Allioli

Una plata pel forn

Sal gruixuda

Alls i bitxo per macerar en oli

Primer de tot netejarem els cargols. Farem un llit amb la sal de manera que els cargols es puguin aguantar bé. Els anirem col.locant cap mer munt i els salpebrarem. Els entrarem al forn preescalfat a màxima potencia només per sota i els tindrem uns vint o vint i cinc minuts que es coguin amb la seva pròpia baba.

Mentrestant prepararem la salsa de tomata senzilla, només amb la tomata sal una mica de pebre i un pessic de sucre.

També posarem a macerar en una cassoleta, amb una tasseta d’oli i a foc molt suau tres grans d’all i un trosset de bitxo –depèn de si us agrada més o menys picant- i una branqueta de romaní. Passats aquests vint minuts  retirem del forn els cargols i anirem tirant un rajolinet d’aquest oli dins de cada cargol si teniu una xeringa us facilitarà molt la feina...sinó amb una cullereta. Tornem la plata al forn que acabi de coure però només amb la calor residual.

Els servirem a taula en una cassola i cada un que es posi els que vulgui i els amaneixi com li plagui, amb la salsa de tomata o amb l’allioli.

Bona cargolada
Bon profit 
Salut i......anar fent.

TARDOR - ARRÒS AMB BOLETS I CASTANYES

Som en plena tardor;  jo també. 

És l’estació que més sento físicament: estat d’ànim baix, erupcions a la pell, cansament, el cabell cau més del que cau tot l’any. En definitiva, vull creure que és el meu cos que es prepara per l’hivern.

Vitalment també estic en plena tardor. Mirant-ho des d’una vessant pessimista, en plena llevantada, tot és més fosc, sembla que ja no queda res, o molt poc per fer. Ets poc més que un espectador. La salut i l’atur hi ajuda a veure-ho així. Queda enrere l’estiu de la vida -maduresa-. Molt més enllà l’efervescència de la primavera –joventut- i tot es comença a mirar amb una perspectiva diferent com aquell que està al balcó i veu la vida passar per davant seu. Trobo a faltar aquell "gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls" , que en parla en Carles Capdevila.

Qui fos ocell –o jubilat europeu- i pogués marxar cap el sud a passar l’hivern, o arbre, que escatint-nos algunes parts del cos ens tornessin a créixer amb

força renovada quan tornés la primavera.  Mirant des d’una vessant positiva, a més de gaudir de bona companyia i una economia ajustada, però suficient, gaire bé que puc dir el mateix que en la visió negativa, doncs el que per uns o en algun moment pot ser un handicap per altres o en altres moments pot ser un incentiu.

Per sort, per mi, sempre arriba la tramuntana que amb un parell de ventades fa que et despertis, t’allunyi les cabòries i se’t carreguin les piles, encara que no ho hagis demanat.

La tardor, l'estació, té moltes coses interessants, els boscos agafen colors embriagadors i ens ofereixen regals en forma de baies, castanyes i bolets, entre altres.

foto de Xavier Pujol  http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/

Aquest dissabte, vigília de Tots Sants, en Marc em va portar un cistell de bolets que havien anat a caçar a les Gavarres amb son pare i l'altre avi. Hi havia carlets, rossinyols, rovellons, pinetells i alguns terrandossos. Em vingué a la memòria quan de petit hi havíem anat amb “l’onclu” Ton i els cosinets a buscar-ne per l’Ordal, o més endavant amb la Tieta Esther pels vols de l’Alou, al Lluçanès on feia de mestra, o fins fa uns anys, mentre l’esquena m’ho va permetre hi anava amb l’Enric “Bota” i en Pere “Ametller” o en Joan Janoher pels vols de la Bisbal, ja visquent a l’Empordà.

L’endemà, Tot Sants, vaig fer un arròs amb aquells bolets que m’havia portat en Marc i unes castanyes que tenia torrades de la vigília i havien sobrat de les que donàvem a la mainada que venien a trucar a la porta, disfressats, dient “truco o trato”. Ja vaig comentar el que en pensava del Halloween fa un parell  d'escrits.

Us explico com vaig fer aquest tros de tardor a la cassola.

Ingredients per quatre comensals:

Bolets, caçats al bosc o collits a mercat. Un bon grapat

Castanyes torrades, vuit

Vuit salsitxes

Quatre ales

Una ceba

Sis alls
mig pebrot vert -del llarg-

Julivert

Una cullerada de tomata concentrat.

Una copeta de vi ranci

Un rajolí de vi negre

Un litre de brou de pollastre o d’escudella.

Quatre mesures d’arròs, jo tassetes de cafè de les petites.

Primer saltem els bolets amb un bon raig d’oli a la cassola ben calenta, salem i quan comencin a deixar anar el suc hi afegim un parell d’alls picadets i un xic de julivert; reservem amb el suc i tot.

Posem una mica més d’oli a la cassola on rostirem les salsitxes i les aletes que haurem socarrimat i tallat en dos. Abans que comencin a  agafar color hi tirem la resta d’alls també picats i uns moments després la ceba, finament picada. Ajudarem  que la ceba agafi  color siena torrada (per entendre'ns, color pela de castanya) tirant-hi un rajolí de vi negre i quan l’hagi absorbit, afegirem la tomata i la copeta de vi ranci. Amb el foc baix deixarem que vagin reduint i rossejant les carns.

Quan considerem que hem arribat a aquest punt aboquem el brou, les castanyes –no us descuideu de pelar-les- i deixarem que bulli, a foc fort, una estona abans de posar-hi l’arròs que el deixarem coure, a foc més baix, uns quinze minuts. A mitja cocció hi afegirem els bolets.

Només ens caldrà menjar-nos aquesta porció de tardor que haurà estat cuinada amb paciència, dedicació i amor.
I de postres uns bons panellets, també fets a casa.

Bon  profit salut i.....anar fent

PREJUDICIS - KETXUP

Fins fa molt poc, no havia tastat mai el Kètxup, em semblava, com la Coca-cola, un símbol de l'imperialisme ianqui. A això li dic jo un prejudici. M'havia passat una cosa semblant amb les "Barbies". L'Esther, la meva filla, quan era petita ens en demanava  una quan era el seu aniversari o per reis i nosaltres - be...reconec que era cosa més aviat meva - li dèiem que triés qualssevol altra nina, com si les altres nines no simbolitzessin la dona tradicional i "femenina" tal com havien de ser les nenes-noies-dones; vist des d'ara està clar que era una gran bajanada....o no?

Veiem que en diu el diccionari del IEC  :

"Indici o opinió preconcebuts."

"Aversió no raonada per alguna cosa."

A la Wiquipedia s'estén una mica més en l'explicació :

"És una creença o valoració que hom fa de manera precipitada i sense base de certesa i que influeix i li condiciona el punt de vista"

"Els prejudicis poden ser cognitius ( distorsionen la realitat per percebre-la d'una determinada manera), afectius (lligats a allò que agrada, poden manifestar-se en el rebuig de determinats grups socials o conceptes sense un autèntic coneixement) i conatius (que porten l'individu a actuar d'acord amb els seus valors o ideals que sovint estan basats en estereotips)

Segons aquestes explicacions, tots anem sobrats de prejudicis. Frases com " els catalans són......", els espanyols són......"qui no treballa és, perquè no en té ganes", .... "a la seva edat!! no sé com gosa...."a una senyora gran no li està be portar els cabells llargs"   i un llarg reguitzell de frases fetes que prejutgen a les persones. En el vestir hi estem molt avesats a prejutjar i penso que quan anem despullats només ens podem jutjar pel nostre comportament us recomano que us atureu una estona en aquest enllaç: 

https://infonudismo.wordpress.com/2014/10/12/la-ropa-como-herramienta-de-prejuicios

I aquest vídeo  molts ja haureu vist:

http://www.naciodigital.cat/canaldigital/noticia/17397/despullant/prejudicis

Tornant al Kètxup, que per ser correcte hauria d'escriure Quètxup, té el seu origen a la Xina en la salsa picant ketsiap, que acompanyava carns i peixos. Al segle XVIII el van importar els anglesos afegint-hi la tomata, però qui el va fer conegut a tot el mon i amb el sabor actual va ser l'estatunidenc Henry J. Heinz.

La recepta que us passo l'he anat canviant cada any i aquesta és la que he fet aquest; crec que és la que m'agrada i agrada més.

Per un litre:

1 K i 1/4 de tomata xerri - jo el  prefereixo, li dóna un gust especial, però ho podeu fer amb qualsevulla tomates ben vermelles. A més a mi en Pere, el meu consogre, me'n proporciona a galledes i son de gran qualitat.

50 g de sucre morè

65 g de vinagre, jo li poso de poma de bona qualitat. Però qualssevol altres us irà be, mentre sigui bo.

1 pebrot verd, dels llargs i prims. 

1 cullerada plena de ceba confitada o una ceba.

1 cullereta rasa  de sal.

1 cullereta de pebre vermell.

1 cullereta de mostassa.

un pessic de canyella, de clau, de pebre.

Bitxo. La quantitat i el tipus dependrà de si us agrada més o menys picant. 

1/2 cullereta de goma xantana o algun altre espessidor que tingueu a ma

Per fer-lo més nostrat m'agrada posar- li una mica de farigola, romaní i orenga.

Primer de tot netejarem bé les tomates i les posarem a coure. 

Quan es comencin a desfer les triturarem amb la batedora i a continuació ho passarem pel xino o per un colador fi . És el moment d'afegir tots els ingredients, excepte la goma xantana  i tornar-ho al foc, que haurà de ser suau. Ens donarà el temps de cocció que el pebrot i la ceba, en cas que l'hàgim posat crua, estiguin ben cuits. Ja podem tornar a triturar i afegir la goma xantana o l'espessidor. Segurament el que tindreu més a ma serà la maizena, hi posareu una cullerada, no molt plena, diluïda amb una mica d'aigua.

Només ens queda posar-ho en pots. Crec que és millor en pots petits, tipus suc de fruita perquè, com no en mengem cada dia, facilitarà que no se'ns floreixi un cop obert. Empotant en calent no caldria esterilitzar, però jo per més seguretat, els passo pel forn mitja hora al bany maria com ja explico a l'escrit "conserva de tomata".

Ah!! i no oblideu d'etiquetar.

Animeu-vos, trobareu la diferencia.

Bon profit, salut i.....anar fent

CONSERVADOR 2 - CUINA DELS IBÈRS

Tenim un tresor a conservar, que quan som joves no li donem importància, quan som grans ens falla i no és altre que la memòria o dit d'altra manera el rebost dels records. Diuen els entesos que fins els tres anys no comencem a guardar records i per això resulta difícil recordar coses anteriors a aquesta edat. És normal que jo no recordi coses d'aquesta edat, encara que en tingui alguna imatge una mica emboirada, però els meus nets de 12, 9 i 5, tampoc recorden res d'aquest temps i això que ho tenen més a prop. Per tant, alguna cosa de cert deu tenir aquesta data dels tres anys. 

A mida que ens fem grans anem seleccionant els records que val la pena conservar i d'altres són ells mateixos que troben un lloc en el rebost i no se'n van mai i ens dificulten l'existència. També cal dir que tenim gran capacitat per maquillar o reconstruir i també assumir o positivar alguns d'aquests records. 
Alguns fan grans esforços per esborrar la memòria, sobretot la dels altres.

Em vull referir principalment a la part més positiva de la memòria, a aquelles estanteries del rebost on tenim ben guardats els bons records, aquells que ens ajuden a ben portar la nostra existència, sobretot quan ens anem fent grans i ens omplen d'orgull per feina ben feta o que simplement ens renoven la felicitat. No podem prescindir dels mals records, però jo miro de tenir ben plenes les estanteries dels bons, per compensar.

També és important la memòria col·lectiva, aquell rebost comunitari que sempre hi ha qui el vol controlar i tenir-ne la clau sobretot quan és escrita. El que històricament ha ajudat a mantenir aquesta memòria col.lectiva és la transmissió oral. En moltes èpoques única manera, almenys a nivell popular, de mantenir-la. D'acord que amb el pas dels anys es pot deteriorar, modificar, endolcir o enterbolir, però crec que l'essència es manté. Més fàcil  de modificat, adaptar a conveniència és la memòria escrita, cosa que ha estat des de sempre feina del poder, completada amb el desprestigi de la memòria popular titllant-la de llegenda o heretgia. A pesar de tants esforços hem mantingut viva la memòria dels pobles gracies al seu traspàs de pares i avis a fills i nets i així successivament pels segles dels segles......amen.

Un bon exemple el tenim en la cuina. En  tenim d'escrita, però l'essència, el fet de cuinar ens ha estat transmès per les nostres mares o avies i a elles les seves mares, avies. en algun cas ha estat algun pare o avi. Si anem tirant enrere, arribarem als primers pobladors d'aquesta terra, a quan  la cuina va començar a ser cuina.

Gràcies als arqueòlegs podem saber que es menjava en èpoques pretèrites i no costa gaire imaginar que si nosaltres tenim molts dels productes que ja tenien, que els cuinem de determinada manera, ja ens ve d'aquell temps, afegint-hi les influencies i els productes que hem anat rebent dels pobles que han vingut a comerciar o a conquerir o dels llocs on hem anat a comerciar o a conquerir.

Us passo una recepta que vaig incloure en el llibre/conte, amb il·lustració de Ramon PUJOLBOIRA i  editat per Zenit-cultura, de la meva filla Esther   : "Papallones a la panxa, una història d'amor entre Empúries i Ullastret". 
No puc demostrar que es fes aquesta recepta tal com l'explico, però sí que hi havia ànecs, alls, oli, vi, herbes, ametlles, amor i imaginació per cuinar,  només cal combinar-los adequadament.  Amb aquest conte pretenia acostar al públic en general, però als infants principalment a la quotidianitat del poblat ibèr d'Ullastret i la ciutat d'Empúries.

                                                    ..........................

 - Mam!!  Mam!..   ei !! On ets? -l’Aussa té una manera curiosa de cridar sa mare-

La Penèlope és en una de les habitacions que donen al pati central, on hi està preparant  el plat principal del sopar. Un veí, amic d’en Baspedàs,  ha tingut un bon dia de cacera i li ha regalat  tres ànecs, i ella, els està cuinant a la manera que ho havien fet a casa seva des de temps immemorials, passant-se la recepta de mares a filles. « Primer es rosteix, ben rostit amb oli d’oliva aromatitzat amb alls; quan el té una mica torradet, hi afegeix vi de l’any passat  que s’ha fet agre, suavitzant-li l’acidesa amb unes cullerades generoses de mel, aromatitzant-ho amb uns pessics de romaní i farigola  el deixa fent el xup-xup una bona estona De tant en tant hi afegirà una mica d’aigua perquè no es quedi eixut, i cap al final de la cocció hi afegirà unes ametlles, recent collides, passades pel molí que ajudaran a espessir la salsa».

us convido a provar-la i que tingueu bon profit, salut i...anar fent

ELS ROMANS DESEMBARQUEN A EMPÚRIES "papallones a la panxa 2ª part"

Aquest llibre és una continuació de "Papallones a la panxa".

Escrit per Francesc Pujol, il.lustrat per Ramon Pujolboira i editat per Zenit cultura.

Així com en el primer la narració transcorria al poblat d'Ullastret, ara ens trobem a Empúries .

Som a finals d'estiu de l'any 218 a.C. ; l'Aussa acompanya a sa mare Penèlope a Emporion per ajudar l'Eulàlia, mare de l'Andreas, que està a punt de parir.

L'Andreas espera inquiet, per retrobar-se amb l'Aussa:

"Ja han passat dues llunes des que l'Andreas va visitar el poblat indiget. Per ell és com si hagués estat ahir mateix. Té molt present tots i cada un dels moments viscuts, totes i cada una de les emocions sentides. Guarda, esculpida en la seva ment, la imatge de l'Aussa, en aquell moment en què, creuant- se les mirades li va dir:

-i és clar, "tonto"- en resposta a la seva declaració d'amor."

A l'àgora, l'Angelos, un misteriós personatge que fent honor al seu nom, porta noticies de Massàlia:

"......Vaig parlar amb un dels tripulants d'una nau procedent de Massàlia, que em va advertir dels plans de l'exercit romà...../........dues legions, comandades pel general Gneu Corneli Escipió, estaven fent els preparatius per embarcar-se i venir cap aqui........"

"Emporion està esvalotat, és com un formiguer; uns cap al port, altres cap el turó que envolta la ciutat a ponent, altres s'acosten cap a la Palaiapolis. Alguns s'han enfilat als teulats de les cases de la part alta. ningú es vol perdre la visió històrica de les escuadres romanes navegant per la badia en direcció al seu port,......."

Una història d'amor secreta entre l'Helena, avia de l'Andreas, trasbalsarà la família.

"-Salve, bene accepti este. Honori et gaudio nobis est vos hic adesse et nos vobis prodesse- diu en Demostenes en representació del concell de l'KKlesia."

Amb tant d'enrenou, l'Andreas té treballs per poder estar a soles amb l'Aussa:

""....Mirant-la fixament als ulls, s'hi va acostant pausadament, però en comptes de dirigirse cap a la galta va lentament cap els llavis, deixant temps per a copsar la seva reacció. Ella, acceptant silenciosament la invitació, també es dirigeix cap a ell...

- Nois! Què feu tanta estona! -crida l'Eulàlia. I dirigint-se a la Penèlope amb mirada de complicitat- : Potser els haurem de vigilar de més a prop.

És el segon petó interromput. L'espant que els ha produït el crit de l'Eulàlia ha fet que se separessin sobtadament.........."

El naixement de la germana de l'Andreas, les negociacions i pactes amb els indigets, i la culminació de la relacio de l'Aussa i l'Andreas completen la narració.

AQUEST LLIBRE EL PODEU TROBAR A LES LLIBRERIES A LA SEU DEL MUSEU D'EMPÚRIES O EL PODEU DEMANAR DIRECTAMENT.

Papallones a la panxa

Som a l'any 218 aC. Filopas, comerciant d’Emporion (Empúries), va al poblat indiget d'Ullastret en un dels seus viatges d’intercanvi de mercaderies. L’acompanya el seu fill Andreas, qui en arribar al poblat coneixerà l’Aussa, filla d’un dels caps del poblat. Entre ells florirà una bonica història d’amor...

Papallones a la panxa. Una història d'amor entre Empúries i Ullastret és un projecte editorial de Zènit Cultura scp, que ha comptat amb la col·laboració de la seu d'Ullastret del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Es tracta d’un conte recomanat per l’últim cicle de primària i primer cicle de secundària.

Aquesta història, acompanyada de belles il·lustracions de Ramon Pujolboira, serveix d'excusa per mostrar els hàbits i vivències de l’època, sobretot dels antics habitants d’Ullastret, els íbers.

Papallones a la panxa. Una història d'amor entre Empúries i Ullastret, és un projecte de Zènit Cultura scp, empresa que col·labora habitualment amb el MAC Ullastret, i que té una àmplia experiència en el sector de la cultura i l’educació. Dedicada en la seva major part a la realització de visites comentades a jaciments, museus i entitats de les comarques de Girona i a la creació de projectes pedagògics per a executar-les. Així doncs, el conte, esdevé un eina més per realitzar pedagogia del patrimoni d’una manera lúdica i entretinguda.